Article: El feminisme en el manga. El sol naixent ha sortit

Japó, la nació més industrialitzada i avançada tecnològicament del planeta, és també un dels països amb menys igualtat del món.

Japó, la nació més extremadament masclista, on la dona és bàsicament considerada com a objecte complementari d’una llar familiar, tan necessari com una cuina o un bany.

Japó, la nació amb la societat més alienada amb el seu govern i les seves tradicions que mai hagi somiat qualsevol feixista melòman. On dir alguna cosa en contra de l’estatus quo és tan impensable com que aquí a Europa se’ns negués el dret a fer-ho.

Japó, tot el còmic japonès és manifestament misogin i masclista. 

Japó… Una vegada més, no hem entès res. 

 

Anem a veure…

Sí, el manga té un gran percentatge de contingut eròtic i sexual, orientat exclusivament a un públic masculí, cossos de corbes perfectes, però preferiblement no nus. Escenes molt eròtiques, però que no arribin al coit. Doncs, així és, erotisme absurd, que no arriba a res. Excepte en la seva versió pornogràfica amb el hentai, on se solen traspassar tots els límits raonables, des de sado a gore passant per totes les perversions inimaginables.

Això ha estat amb el que ens hem quedat, en part culpa nostra perquè a Europa encara som molt masclistes i és el còmic que volem consumir. Però el que molts desconeixen és que el manga ha estat i és una de les puntes de llança del moviment feminista japonès, i encara que el moviment feminista està endarrerit respecte al seu homòleg occidental, la ficció representa una important vàlvula d’escapament, així com un espai de reconeixement i identificació, on moltíssimes autores dibuixen i escriuen històries exclusivament per a dones.

Shôjo és el nom que rep aquest gènere de publicacions dedicades a un segment de potencials consumidors: dones joves, i per extensió tot l’editat per elles. I avui trencaria una llança a favor de l’alliberament sexual si estigués a casa. Però com estem al Japó i això és manga, anem a trencar la vareta de Sailoor Moon. Així que anem a veure les 5 claus per entendre el shojo: -Vareta màgica dóna’m el poder!

 

Clau 1: La princesa cavaller, creat per Osamu Tezuka el 1954 i editat per Kōdansha.

La història d’una princesa que ha de ser criada com a nen per complir la voluntat del seu poble. Sí, sí, agafa’t fort a la cadira, el creador d’Astroboy també era un gran defensor de la igualtat de sexes. Per cert, em pregunto: d’on va treure Disney el seu argument per Mulan?

 

Clau 2: La Rosa de Versalles, creat per Riyoko Ikeda el 1972 i editat per Shueisha.

Aquesta història està ambientada a la França del segle XVIII, i per tant basada en personatges reals, però amb interpretació pròpia de l’autora, que fa ús de la seva imaginació per donar-nos la seva visió dels fets, inserint un personatge fictici, Lady Oscar, una dona criada com a home per convertir-se en la protectora dels reis francesos. És una de les obres més reconeguda del shojo, ja que no només va ser una de les històries pioneres dirigides a un públic femení, sinó que en ella es van establir molts dels tòpics del gènere, sent una influència per als altres mangakas de les següents generacions.

 

Clau 3: Sailor Moon, creat per Naoko Takeuchi el 1992 i editat per Kōdansha.

Tracta sobre una adolescent normal i corrent fins que s’assabenta que forma part de les Sailor Senshi i ha de defensar la virtut de l’ésser humà i la princesa lunar, lluitant contra el mal. Avui dia, la figura de Serena Tsukino, la protagonista de la sèrie, és un estendard i icona, en la lluita del que les dones poden aconseguir: empoderament i valor per fer el que desitgen. A més, la seva versió en anime va ser una de les més censurades a occident en incloure una relació sentimental entre dues noies, Sailor Uranus i Sailor Neptune.

 

Clau 4: Nana, creat per Ai Yazawa el 2000 i editat per Shueisha.

La història explica els romanços de dues noies antagòniques que comparteixen nom. Acompanyem als seus dos protagonistes durant l’inici de les seves noves vides després d’independitzar-se a Tòquio. Les peripècies d’aquestes noies són avui dia un dels mangas més venuts (amb més de 22 milions de còpies dóna una petita idea de la gran influència d’aquest tipus de publicacions).

 

Clau 5: Candy Candy, creat per Kyōko Mizuki i Yumiko Igarashi el 1975 i editat per Kōdansha.

Potser reconeixereu aquest gènere de manga si parlem del més conegut a Espanya, Candy Candy, les vivències d’una noia òrfena anomenada Candice “Candy” White. Des del seu abandó de nadó en la Llar de Pony fins a la seva maduresa. La seva versió anime, que es va transmetre a Espanya el 1984, és sens dubte la sèrie que més va fer per la igualtat de gènere, ja que va fer plorar a telespectadors per igual, nens i nenes.

 

Sorpresos? Doncs sí, la lluita per la igualtat dels drets de la dona ve de lluny. Gairebé m’atreveixo a afirmar que, en cap forma artística, època o cultura ha tingut tant protagonisme la dona (en la seva triple faceta de creadora, protagonista i receptora) com en el manga. 

Si us sentiu confosos o creieu que aquest tipus de còmic són estereotips i no representatius del feminisme, no us preocupeu, és simplement que continueu veient-ho amb mirada occidental.

Carlos Acedo

Carlos Acedo

Aficionat a la programació informàtica. Culturalment dispers. L'apassionen els gèneres fantàstics. Ell és @Tendenciaweb i Girona Fictícia.

cacedo has 16 posts and counting.See all posts by cacedo

5 thoughts on “Article: El feminisme en el manga. El sol naixent ha sortit

  • 8 de març de 2017 at 18:28
    Permalink

    El feminisme no és una cosa que depengui de amb quins ulls es mira. No es pot dir que una cosa és feminista a Japó i aquí no. Que allà estan més endarrerits que aquí i veuen com a molt progressistes coses que aquí fa anys que donem per sentades? No et dic pas que no. Però això no vol dir que aquestes coses siguin feministes.

    Per tant dir que “Nana” NO és un manga feminista no és estar confós o confosa. “Nana” NO és un manga feminista, ni aquí, ni a Japó.

    “Nana” está carregat de relacions tòxiques, de submisió de la dona, de dependencia, de manipulació, d’alienació i fins i tot de violació. I el pitjor de tot és que aquestes actituds es romantitzen i es mostren com a desitjables i bones en una relació. Si em diguessis que s’en fa una denuncia et podria dir que sí que és un manga feminista, però no és el cas. “Nana” et ven, per exemple, que la Hachi fa bé de estar-se amb en Takumi, a pesar de que la maltracta, perquè, al cap i a la fi, s’estimen, i quan estimes has de perdonar-ho tot (fins i tot que el teu home t’obligui a viure amb ell encara que no ho vulguis, que no puguis veure els teus amics, i a ficar-te al llit amb ell encara que no en tinguis ganes). I això és un missatge horrible per al feminisme. Bé, i ja no en parlem de l’altre Nana, que és la rara per voler tenir una carrera a banda de la seva relació amb en Ren. O de la Layla. Pero no em vull allargar amb el comentari.

    Al què em refereixo és que encara que sigui contingut produit i protagonitzat per dones això no vol dir que el producte sigui feminista. De fet, el shojo sol ser un camp minat de masclisme on es dónen per bones relacions i comportaments inacceptables. En aquest sentit també, que les dones produeixin per a altres dones en un cercle tancat tampoc és feminisme. Feminisme és crear contingut que promogui la igualtat, on homes i dones tinguin les mateixes oportunitats independement del seu sexe, lliure de relacions tòxiques i de violència contra la dona. Feminisme és que una dona crei alguna cosa i el consumidor/editor/productor li doni les mateixes oportunitats que donaria a una obra creada per un home.

    Reply
    • Carlos Acedo
      8 de març de 2017 at 20:13
      Permalink

      Llavors he d’entendre que les dones que dibuixen i produeixen títols destinats a altres dones amb contès masclista, són menys feministes per l’art que produeixen, tot i que això els de la llibertat econòmica i personal. entenc que amb 22 milions de còpies venudes l’autora no necessita esperar al seu marit per preparar-li el bany. No tot el feminisme és un pòster de dones al poder.

      Reply
      • 8 de març de 2017 at 21:22
        Permalink

        De què parlem? De la creació del manga com a eina d’empoderament de les dones (en aquest cas de les mangakes) o de mangues feministes? Perquè pel contingut de l’article creia que era de lo segon.

        El cas es que això que dius que has entès jo no ho he dit per enlloc. Si em vols dir exactament on ho has vist escrit, ho reescriuré perquè no hi hagi malsentesos.

        Responent al teu comentari (que no té res a veure amb el meu, pero per si de cas), una dona por ser feminista y fer contingut masclista pels diners o perquè la societat l’empeny a fer-ho. I això no vol dir que sigui menys feminista. Això només vol dir que el contingut que fa és masclista. Ella a casa seva que fagi el que vulgui.

        I també responent al teu comentari sobre la necessitat de preparar banys: una dona pot ser feminista i preparar banys si ho fa perquè vol i ho hagi parlat amb la seva parella, cobri més ella que ell o ell que ella. De la mateixa manera, una dona pot no ser feminista, cobrar una pasta de les 22 millons de copies venudes y seguir preparant-li el bany al marit perquè es sent en la obligació moral de fer-ho com a dona que és. O, fins i tot, es por donar el cas de que ella sigui feminista i li segueixi preparant el bany per obligació, perquè no vol embolics o no es veu amb forces de lluitar pel que creu.

        Reply
        • 9 de març de 2017 at 9:14
          Permalink

          Hablamos de todo. De manga y de autoras. Y sí, es verdad, no hay nada blanco y negro ni en el manga ni en el feminismo. Como tu has explicado muy bien en tu artículo_comentario. Gracias por compartirlo.

          Reply
          • 9 de març de 2017 at 22:29
            Permalink

            A veure, amb tot això que t’he dit no vull pas dir que l’article estigui del tot malament o que hagi estat una mala idea fer-lo. Tan de bo més articles com aquest i no només el día de la dona! Però és que s’ha d’anar amb compte emb el missatge que es transmet perquè si no es el correcte por ser contraproduent.

            Dir que “Nana” es feminista? Doncs mira, no. Dir que Nana té uns personatges femenins ben construits? Això sí. Dir que produir un manga d’èxit pot ajudar a una mangaka a ser independent econòmicament? Això s’hauria de mirar cas per cas (i, en aquest cas, veure també si li paguen el mateix proporcionalment a l’Ai Yazawa per “Nana”, que, per exemple, al Masashi Kishimoto per “Naruto”, que amb la bretxa salarial que hi ha a Japó… em fa que no).

            Gràcies a tú per respondre’m i per entendre la meva postura 🙂

Deixa un comentari