Article: El feminisme en el manga. El sol naixent ha sortit

Japó, la nació més industrialitzada i avançada tecnològicament del planeta, és també un dels països amb menys igualtat del món.

Japó, la nació més extremadament masclista, on la dona és bàsicament considerada com a objecte complementari d’una llar familiar, tan necessari com una cuina o un bany.

Japó, la nació amb la societat més alienada amb el seu govern i les seves tradicions que mai hagi somiat qualsevol feixista melòman. On dir alguna cosa en contra de l’estatus quo és tan impensable com que aquí a Europa se’ns negués el dret a fer-ho.

Japó, tot el còmic japonès és manifestament misogin i masclista. 

Japó… Una vegada més, no hem entès res. 

 

Anem a veure…

Sí, el manga té un gran percentatge de contingut eròtic i sexual, orientat exclusivament a un públic masculí, cossos de corbes perfectes, però preferiblement no nus. Escenes molt eròtiques, però que no arribin al coit. Doncs, així és, erotisme absurd, que no arriba a res. Excepte en la seva versió pornogràfica amb el hentai, on se solen traspassar tots els límits raonables, des de sado a gore passant per totes les perversions inimaginables.

Això ha estat amb el que ens hem quedat, en part culpa nostra perquè a Europa encara som molt masclistes i és el còmic que volem consumir. Però el que molts desconeixen és que el manga ha estat i és una de les puntes de llança del moviment feminista japonès, i encara que el moviment feminista està endarrerit respecte al seu homòleg occidental, la ficció representa una important vàlvula d’escapament, així com un espai de reconeixement i identificació, on moltíssimes autores dibuixen i escriuen històries exclusivament per a dones.

Shôjo és el nom que rep aquest gènere de publicacions dedicades a un segment de potencials consumidors: dones joves, i per extensió tot l’editat per elles. I avui trencaria una llança a favor de l’alliberament sexual si estigués a casa. Però com estem al Japó i això és manga, anem a trencar la vareta de Sailoor Moon. Així que anem a veure les 5 claus per entendre el shojo: -Vareta màgica dóna’m el poder!

 

Clau 1: La princesa cavaller, creat per Osamu Tezuka el 1954 i editat per Kōdansha.

La història d’una princesa que ha de ser criada com a nen per complir la voluntat del seu poble. Sí, sí, agafa’t fort a la cadira, el creador d’Astroboy també era un gran defensor de la igualtat de sexes. Per cert, em pregunto: d’on va treure Disney el seu argument per Mulan?

 

Clau 2: La Rosa de Versalles, creat per Riyoko Ikeda el 1972 i editat per Shueisha.

Aquesta història està ambientada a la França del segle XVIII, i per tant basada en personatges reals, però amb interpretació pròpia de l’autora, que fa ús de la seva imaginació per donar-nos la seva visió dels fets, inserint un personatge fictici, Lady Oscar, una dona criada com a home per convertir-se en la protectora dels reis francesos. És una de les obres més reconeguda del shojo, ja que no només va ser una de les històries pioneres dirigides a un públic femení, sinó que en ella es van establir molts dels tòpics del gènere, sent una influència per als altres mangakas de les següents generacions.

 

Clau 3: Sailor Moon, creat per Naoko Takeuchi el 1992 i editat per Kōdansha.

Tracta sobre una adolescent normal i corrent fins que s’assabenta que forma part de les Sailor Senshi i ha de defensar la virtut de l’ésser humà i la princesa lunar, lluitant contra el mal. Avui dia, la figura de Serena Tsukino, la protagonista de la sèrie, és un estendard i icona, en la lluita del que les dones poden aconseguir: empoderament i valor per fer el que desitgen. A més, la seva versió en anime va ser una de les més censurades a occident en incloure una relació sentimental entre dues noies, Sailor Uranus i Sailor Neptune.

 

Clau 4: Nana, creat per Ai Yazawa el 2000 i editat per Shueisha.

La història explica els romanços de dues noies antagòniques que comparteixen nom. Acompanyem als seus dos protagonistes durant l’inici de les seves noves vides després d’independitzar-se a Tòquio. Les peripècies d’aquestes noies són avui dia un dels mangas més venuts (amb més de 22 milions de còpies dóna una petita idea de la gran influència d’aquest tipus de publicacions).

 

Clau 5: Candy Candy, creat per Kyōko Mizuki i Yumiko Igarashi el 1975 i editat per Kōdansha.

Potser reconeixereu aquest gènere de manga si parlem del més conegut a Espanya, Candy Candy, les vivències d’una noia òrfena anomenada Candice “Candy” White. Des del seu abandó de nadó en la Llar de Pony fins a la seva maduresa. La seva versió anime, que es va transmetre a Espanya el 1984, és sens dubte la sèrie que més va fer per la igualtat de gènere, ja que va fer plorar a telespectadors per igual, nens i nenes.

 

Sorpresos? Doncs sí, la lluita per la igualtat dels drets de la dona ve de lluny. Gairebé m’atreveixo a afirmar que, en cap forma artística, època o cultura ha tingut tant protagonisme la dona (en la seva triple faceta de creadora, protagonista i receptora) com en el manga. 

Si us sentiu confosos o creieu que aquest tipus de còmic són estereotips i no representatius del feminisme, no us preocupeu, és simplement que continueu veient-ho amb mirada occidental.





Ens ajudes amb una donació?