EL OJO DE DIOS (2016) – David Luna

Autor: David Luna
Títol: El ojo de Dios
Editorial: Apache Libros
Any: 2016
Pàgines: 101
ISBN: 978-84-944929-9-0
Valoració: ★★★★

 

Deill Nerv és un auditor imperial que acaba d’arribar al planeta Dagoh, recentment terraformat. La seva missió oficial: observar com s’hi desenvolupa la colònia. La seva missió extraoficial: esbrinar què hi pot haver de cert en els rumors a propòsit del contacte amb vida intel·ligent (i hostil) en el planeta. És a causa d’això que Deill Nerv és conegut pel sobrenom de l’ “ull de déu”. Perquè ho veu tot. Aquest és a grans trets l’argument d’aquesta novel·la que, des de 2014, quan David Luna la va acabar d’escriure, ha aconseguit allò tan difícil en el món de la literatura d’unir l’aprovació del públic i el reconeixement de la crítica.

El ojo de Dios va quedar finalista al XXVII Certamen Literari de ciència-ficció Alberto Magno (2015) i ha guanyat aquest any el nostre Premi Imperdible al Millor llibre de gènere fantàstic publicat en llengua castellana el 2016.

La missió de l’ “ull de déu”, però, no serà senzilla. El protagonista s’haurà d’enfrontar als seus propis dimonis (la pèrdua de la seva dona a la Terra el condueix a la recerca d’una reparació aquí) i als dimonis del planeta. I n’hi ha molts i de molts tipus. Especialment el comandant de Base Madre, Suyuz. Una mena de coronel Kurtz de l’espai que dirigeix tirànicament aquesta roca, coneguda com “El planeta impossible”. A més, a mode de laberint, existeix un infern dins aquest infern. Es tracta d’Helix, una illa de bojos on un estrafolari carceller té peregrines teories sobre una prova a què Déu està sotmetent la Humanitat.

L’ambientació, cada cop més opressiva, sens dubte és un dels punts forts d’aquesta novel·la, d’escassament 100 pàgines. L’autor uneix amb èxit el gènere de misteri i de la ciència-ficció escollint una convincent 1a persona del singular per a narrar-nos els fets que, si per un costat remet a la veu en off dels detectius de la novel·la negra, per un altre ens permet capbussar-nos en els pensaments de l’auditor gairebé en el mateix moment que es formen al seu cap. De tal manera que podríem dir que ens trobem també davant d’una novel·la amb una forta càrrega introspectiva, psicològica.

Putas pesadillas. Me despiertan una y otra vez. En la última aparecía Irene; estaba llorando y me susurraba una triste despedida. Ni a millones de kilómetros puedo librarme de su lacerante recuerdo.

De fet, l’autor fa ús d’una prosa que, per moments, pot recordar des de diversos relats de Philip K. Dick fins al Solaris d’Stanislav Lem. Sense anar més lluny, aquí també cobren molta importància l’ús (i l’abús) de les drogues i els somnis, per exemple. La frontera entre el que és real i el que no ho és, inevitablement, s’acabarà difuminant fins a fer-se quasi imperceptible, la qual cosa abocarà alguns dels colons de Dagoh a la bogeria.

El ojo de Dios és la primera novel·la del seu autor i ja només per això mereix que li prestem atenció. Una prosa excel·lent, un ritme magnífic, l’ús intel·ligent de la ironia… presagien que estem davant del naixement d’un autor de gènere fantàstic a tenir molt en compte en el futur immediat. És cert que no es tracta d’una novel·la rodona i que, per exemple el final, a més d’un li pugui resultar un pèl precipitat. Però sens dubte si col·loquem en els plats d’una balança de mèrits i demèrits literaris el millor i el pitjor d’aquesta obra, el desequilibri és clarament a favor dels pros.

Ara cal confirmar-ho amb Laberinto Tennen, la seva última novel·la publicada.

 

Millor llibre fantàstic en castellà

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 297 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari