TRAZOS DE LUZ (2016) – David Sandó i Marc Juera

Autors: David Sandó, Marc Juera
Títol: Trazos de luz (El legado de los primeros)
Editorial: Círculo Rojo
Any: 2016
Pàgines: 564
ISBN: 978-84-9126-584-9
Valoració: ★★★

 

Si una paraula defineix la tasca de David Sandó com a escriptor, aquesta segurament sigui “ambició”. Carlos Acedo ja va ressenyar fa uns mesos en aquest mateix espai La fortaleza de las mil mentes, el seu debut en el món del fantàstic, primera novel·la d’una llarguíssima saga de ciència-ficció que l’autor té projectada, sota el títol de Crònicas de las guerras coloniales. Ara, en col·laboració amb Marc Juera, ens du una altra saga, de característiques diferents, però igualment extensa i ambiciosa: El legado de los primeros. En aquest cas, l’escenari és un món fantàstic, en la millor tradició de la fantasia èpica, i el públic potencial a qui sembla anar dirigida aquesta obra és el juvenil.  

El primer acte d’aquesta saga du per títol Trazos de luz. Des de la primera línia ens adonem que es tracta d’una obra de fantasia clàssica, en la línia dels grans autors. De fet, els deutes amb els grans resulten força evidents, sobretot amb Brandon Sanderson, de qui Sandó-Juera prenen alguns conceptes relacionats amb la naturalesa “científica” de la màgia, per bé que hàbilment transformats. Però no només Sanderson: la consideració d’una màgia rural i una màgia més elevada ens apropa a la grandíssima Ursula K. Le Guin, en la mateixa mesura que la peripècia i la idea del viatge i l’existència de l’Acadèmia de màgia ho fan a Patrick Ruthfuss i les carnisseries i el vocabulari patibulari i hiperrealista d’alguns fragments ho fa al grimdark de Joe Abercrombie o George R.R. Martin, per posar només dos exemples (més al primer que al segon).

El llibre està ben estructurat, no dóna la sensació d’improvisació, la barreja d’escenes d’acció i pausa s’alternen mesuradament i tots els misteris apareixen en la justa mesura i en el moment adequat. La qual cosa fa pensar que la trama general de tota la saga ja ha estat perfectament planificada pels autors des del principi i, per tant, que existeix un pla mestre traçat a consciència que ens guiarà satisfactòriament per totes les pàgines, aventures i misteris d’aquesta saga. És d’agrair que un llibre no et faci donar volts de forma erràtica i innecessàriament. Ja era també una característica de La fortaleza de las mil mentes, una obra amb molts matisos i complexa, però que tenia com a una de les seves majors virtuts la planificació.

Així doncs, no sorprèn que Trazos de luz tingui una arrencada potent. És la millor manera d’enganxar els lectors, sobretot quan es tracta d’una obra tan llarga. El principi és essencial per assegurar que el lector continuarà llegint (aquest llibre i els següents). Sandó-Juera ho tenen clar, i el pròleg (que ho és a aquest llibre però dóna la impressió que també a tota la saga) es devora amb rapidesa. El naixement de la protagonista del nostre relat i el misteri que envolta el seu naixement no és precisament d’una originalitat mai vista, però certament la prosa dels autors resulta prou convincent per convidar-nos a seguir llegint. I sense adonar-nos-en, les pàgines s’aniran escolant entre els nostres dits. I és que es tracta d’un llibre llarg, com correspon a qualsevol llibre de fantasia èpica que es respecti, però no se’n fa.

A partir del capítol 1, en què ens situem una colla d’anys més tard, ens submergim de ple en l’acció de la història, pròpiament. Ens trobem a Hefestia, la capital del regne d’Atroreth. És on es troba l’Acadèmia de màgia. En aquest món fantàstic la màgia ho envolta tot, literalment: és la responsable que hi hagi llum, aigua, medicina, transport, etc. És un món màgic i qui més qui menys tothom hi té accés. Bé, tothom no: Alia sembla estar absolutament negada per a la màgia, la qual cosa no deixa de ser sorprenent. Tot el contrari que Suri (Suricata). Ambdós es coneixeran fortuïtament al Colisseu, una mena de taverna on tenen lloc duels de mags. A l’estil dels enfrontaments de quidditch de les peripècies juvenils de J.K. Rowling o, sobretot, de Patrick Rothfuss. Al Colisseu tindrà lloc precisament un esdeveniment que precipitarà l’acció central del llibre: vinguts d’una altra dimensió, una mena de llangardaixos ocasionaran una autèntica carnisseria. Suri s’adona que aquests éssers semblen buscar Alia entre la multitud, i per això decideix salvar-la d’una mort horrible.

A partir de llavors, Alia, de vida tranquil·la i mediocre (com pertoca als protagonistes en aquests tipus d’història) entra en un món que desconeixia, farcit de perills, emocions, tristesa i sí, també amors. Al costat de Suri, coneixerà l’existència d’altres universos paral·lels, amb altres éssers, i les seves històries. Com els lorkin, refugiats a la Terra després de l’expulsió de la seva dimensió, o el malvat Senyor de la Guerra Korro’th i els seus esbirros, amb els seus plans d’expansió transdimensional. I coneixerà també el costat més fosc del seu propi univers: la Inquisició, una institució clarament inspirada en la que va existir en la realitat i que ha fet dels prejudicis la seva raó de ser. I al capdavant de la Inquisició, l’arxienemic de Suri, Mayor Tremeler. Alia també coneixerà el poder realment estrany que posseeix: a diferència de la majoria de la gent, ella no sembla poder usar la màgia, però sí que l’absorbeix. És capaç de contrarestar qualsevol tipus de màgia. Una divertida aberració, en un món on tot es mou a través d’ella. A causa d’ella. És l’etern viatge vital de l’heroi, la cerca en últim terme de la pròpia realització personal, de l’esclariment dels orígens obscurs.

Si l’originalitat no es troba en els materials (tampoc era el cas dels referents que usen els autors), sí que cal destacar l’esforç que han fet en la manera com es desplega el llibre. En primer lloc, cal destacar que no hi ha el·lipsis, tot està encadenat. De vegades canviem de personatges o d’escena, però el temps no fa salts bruscos, sinó que tot discorre en un continuum. En segon lloc, resulta interessant que cada capítol centri l’atenció en un dels personatges, de tal manera que sovint tenim una mateixa acció representada des de perspectives diferents, amb matisos diferents. És cert que ja vèiem una cosa semblant a Elantris, o a la saga de Cançó de gel i foc, però l’efecte és aconseguit, i s’agraeix l’esforç. A més, són poques les vegades que aquest mecanisme ens resulta reiteratiu i ens obliga a passar dos cops pel mateix, de la mateixa manera, violentant el ritme del relat, per altra banda trepidant i que no ens ofereix ni un segon de descans. El final és espectacular i heroic, com pertoca, i tanca algunes trames amb encert. Per bé que l’últim capítol de tots obre interessants vies per a la continuació (com pertoca, també) que, si s’acompleixen els terminis, hauria d’aparèixer en breu.

En conclusió, Trazos de luz és una prometedora primera part del que s’insinua com una saga llarga i complexa. Els autors han sabut barrejar amb encert diversos gèneres (thriller, policíac, de terror, de misteri) sota el gran paraigües que els ha proporcionat el fantàstic. Com a punts forts, un plantejament clar i ben construït, una prosa àgil, un discurs no únicament expositiu, sinó reflexiu en alguns moments, capaç d’ésser crític amb la realitat extraliterària fins i tot (per exemple pel que fa a les consideracions sobre les classes socials o a la diferència entre espècies) i un worldbuilding convincent. Com a inconvenient, potser el fet de cenyir-se excessivament a elements coneguts i a referents que els lectors acostumats al gènere tenen més que sabuts. A més, potser serien d’agrair més matisos en el caràcter dels personatges. Si alguna cosa hem après de la fantasia èpica més fosca és precisament que no hi ha bons molt bons ni dolents absolutament dolents.

S’atribueix a Bernard de Chartres la frase “som nans damunt les espatlles de gegants”. Aquí Sandó-Juera ho han tingut molt present al llarg de tot el llibre. Comprensible i prudent, en un primer envit. Ara cal esperar que siguin capaços en les properes escomeses d’alliberar-se de la cotilla de la tradició i donar més llibertat a la seva pròpia veu. Desconec quants llibres de fantasia èpica s’escriuen en castellà al llarg d’un any, però m’atreviria a dir que aquest es mereixeria aparèixer per mèrits propis en la llista dels més prometedors de 2016.

Menció a part l’edició: aquells que a dia d’avui encara tinguin prejudicis a la qualitat de les obres autoeditades haurien de donar un cop d’ull a l’edició de Trazos de luz.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 294 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari