BRÚIXOLA (2015) – Mathias Enard

Autor: Mathias Enard
Títol: Brúixola (Boussole)
Editorial: Empúries
Any: 2016 (2015)
Pàgines: 427
ISBN: 9788416367689
Valoració: ★★★★★

 

Em vaig acabar de llegir Brúixola un diumenge de tardor just quan Estat Islàmic havia fet una ràtzia sobre Palmira i l’havia reocupada temporalment. Poc després s’havia retirat a la ciutadella medieval fins que va abandonar la ciutat de nou. Era com si la lectura s’allargués amb els fets de l’actualitat i em transportés cap aquell Orient que acabava de llegir en aquesta obra fabulosa que ens ha ofert Mathias Enard i que fou reconeguda amb el Premi Goncourt de 2015. En català ha aparegut un any més tard, traduïda per Jordi Martín Lloret.

La novel·la comença quan el protagonista, Franz Ritter, un musicòleg austríac d’ascendència francesa, se’n va a dormir després d’haver tingut un dia dual, primer ha hagut de visitar el metge que li ha confirmat que té una malaltia greu amb el nom del metge que la va descobrir i que esdevé un nom funest; aquesta malaltia, per cert, queda oculta durant tota la novel·la. Per sort, també ha rebut la separata d’un article, sense cap nota que l’acompanyi, sobre l’orientalisme en l’obra Balzac que li ha enviat la Sarah, una antiga col·lega, amb qui de seguida es veu que hi ha una relació que va més enllà de l’amistat.

Ritter comença a llegir l’article i no el troba especialment encertat, però entre la lectura, una certa angoixa per la malaltia i els nervis per tornar a tenir notícies de la Sarah, que es troba a Indonèsia, a l’orient de l’Orient, queda desvetllat, talment com el protagonista d’Un home a les fosques de Paul Auster. És en aquesta vetlla nocturna quan comença un repàs apassionant, erudit i ple d’ironies de la seva relació amb la Sarah, de la visió d’Orient que s’ha tingut des d’Occident, també d’històries d’orientalistes que amb més o menys fortuna van viatjar-hi i en van fer estudis. Les històries són contínues, talment com un flux mental, amb pàgines i pàgines sense punts i a part, sense cap separació, com de fet ho són els pensaments que enllaça algú quan pateix insomni. Sí que es van trobant unes pauses, les hores, i unes altres, uns petits títols sobre tractats de la bogeria a Orient, però que es fonen entre la resta de pensaments i d’històries, que no esdevenen pauses ni gairebé separacions temàtiques. La nit d’insomni es converteix, sense que ho digui el protagonista, en les seves Mil i una nits particulars, en la història que ha d’explicar per mantenir el record i sobretot l’amor envers Sarah.

Mentre Sarah és a l’orient d’Orient, Ritter és a Viena, la porta d’Orient, la ciutat assetjada pels otomans durant l’Edat Moderna i que va ser capaç de protegir Europa. Però també és a Àustria on es van conèixer ells dos en un congrés d’orientalistes al castell de Hainfeld, residència del primer orientalista austríac, Joseph von Hammer-Purgstall. Després d’aquesta trobada, en van venir moltes altres, sovint a l’Orient que tant els apassionava, però que mai no és mític, sinó que el descriu tal i com és, fascinant, sí, però també el critica quan toca.

L’orientalisme ha de ser un humanisme.

I no pas com els occidentals que arribaven a Orient per estudiar-lo a la seva manera, mentre s’oblidaven dels seus habitants, i es penjaven medalles o es repartien parcel·les d’estudi i de glòria

A Síria s’hi trobava de tot, des d’especialistes suecs de literatura femenina àrab fins a exegetes catalans d’Avicenna.

En el decurs d’aquests viatges van conèixer les històries de personatges ben curiosos, com Marga d’Andurain, coneguda com la Zenobia de Palmira, i que fou la primera dona occidental que va intentar arribar a la Meca, o Annemarie Schwarzenbach, una orientalista suïssa, amb una vida marcada per l’opi, aquesta droga i la relació amb els protagonistes serà un altre tema que s’anirà trobant al llarg tota la novel·la. És curiós com, mentre els episodis que protagonitzen ell i Sarah els explica en passat, les peripècies dels orientalistes històrics són narrades en present.

Els orientalistes històrics no seran els únics que tindran un paper en la narració de Ritter, també els seus companys de viatges i aventures seran descrits amb originalitat, així presenta l’histriònic Bilger, un arqueòleg britànic, saquejador de jaciments i amant de la bona vida, o també de Marc Faugier, addicte als barris marginals, la luxúria i amb una vida marcada per l’addicció a l’opi que el durà a un mal desenllaç. Amb ells van recórrer Síria, van passar la nit a la ciutadella de Palmira i fou allí on Franz va poder acostar-se a la Sarah i dormir sobre la seva panxa quan ja n’estava completament enamorat alhora que completament cohibit per aquella dona màgica:

Notava contra mi la calor del cos de la Sarah i la meva embriaguesa era doble.

I és aquesta relació la que és mítica, que sobreviu al pas del temps, i que sempre té l’Orient com a punt de trobada. És la brúixola del títol, un objecte que es troba en els hotels àrabs per saber on és la Meca, com a l’Occident hi ha Bíblies, és a dir, el seu punt de referència, la llar on sempre es retorna, l’amor que marca vides.

Malauradament és la visió de Franz, perquè mai va confessar el seu amor a Sarah i va haver de veure com ella es casava amb un iranià durant la Revolució Islàmica, magistralment relatada a través d’una història d’amor i de traïció d’un d’aquests amics comuns, Gilbert de Morgan, que va enganyar Fred Lyantey, convertit a l’islam i ferm partidari de Khomeini, per aconseguir infructuosament els amors d’Azra. Enard aconsegueix així que allò important sigui la història personal i que la Revolució sigui el decorat, per bé, que està més ben explicada que molts llibres d’assaig històric i amb l’afegit curiós i humorístic de les dificultats per aconseguir vi i begudes alcohòliques que tenien les delegacions diplomàtiques.

També voldria destacar en aquest àmbit històric les explicacions del paper que van tenir els estudis orientals a Alemanya, sobretot durant les dues guerres mundials i com van treballar per atreure els àrabs al seu favor. Una història dins de la història acompanyada de reproduccions de fotografia que il·lustren tot allò que es diu. També mereix atenció especial com s’entreté explicant la història de l’art europeu a base d’autors malalts o bé de tuberculosi o bé de sífilis, o de totes dues alhora.

Entre insomni i explicació, Franz Ritter decideix enviar un correu electrònic a la Sarah amb moltes esperances, però es conforma, simplement, a rebre una resposta, perquè després de la mort del seu germà, la Sarah va desaparèixer per només retornar espontàniament a la vida de Ritter. Ell, en canvi, la té sempre ben present, com es pot apreciar en aquesta nit de vetlla a la qual hem assistit, hem conegut les seves vides i hem après moltíssim. Però sí, rebrà resposta amb un correu electrònic al final de la novel·la, en un episodi molt poètic i amb una lectura polièdrica que tanca de manera espectacular una obra que ja ho era de per sí, però que amb aquestes pàgines finals ascendeixe al sublim. I si per algun moment la novel·la potser s’havia fet llarga, amb aquest darrer episodi es constata com Brúixola mereix estar en l’Olimp literari i com Mathias Enard és, a més d’un coneixedor expert d’Orient i un gran erudit, un escriptor amb un gran talent literari.

Si es parla d’Orient, de l’actualitat i de Palmira, com és tractada la Guerra de Síria? Doncs bé, Enard torna a ser magistral, perquè apareix poques vegades al text i no pren partit, simplement es lamenta de la guerra en si, que tot allò que Franz Ritter havia visitat i gaudit ara, potser, ja no existeix. Amb tot, a les dedicatòries finals sí que hi apareix un lacònic, però extraordinàriament expressiu:

Als sirians.

Enric Bassegoda

Enric Bassegoda

Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

ebassegoda has 50 posts and counting.See all posts by ebassegoda

Deixa un comentari