Víctor Nubla, a part de ser un dels autors més eclèctics i inclassificables del panorama literariomusical català contemporani, és un clàssic en el catàleg de les Males Herbes. El viatge plegats començà ja en temps de la revista, on hi publicà un grapat de relats. Nubla fa gala sempre en totes les seves obres d’un estil depurat i amb un punt d’erudició, però no s’atura en allò convencional, sinó que gaudeix duent el lector pels viaranys més insòlits i sorprenents, per la terra ignota del viatger agosarat, la qual cosa provoca que la seva literatura s’acosti sense complexos al gènere fantàstic. De vegades plenament, de vegades de forma menys clara. La seva recent El viaje secreto de Elidan Marau a través del Mar de Leche segurament n’és la mostra més reeixida. El catalitzador de bona part d’aquests viatges literaris és sempre l’humor, fi i intel·ligent.

Com un Dante que hagués arribat a la meitat del camí, Nubla s’atura en aquest llibre i passa revista a la feina feta. Llança la vista enrere i traça el mapa del seu proper destí. Des d’aquest punt de vista, Les investigacions del cap Pendergast són una mena de compendi d’aquest periple fet i del que està per fer, com un àlbum amb les fotografies més destacades de tot aquest temps. Un àlbum, però, inacabat i amb alguns espais buits que s’aniran omplint mica en mica en el futur proper. Lucius Pendergast, possiblement el seu personatge més entranyable (investigador del paranormal, siberita irredempt, viatger infatigable) era ideal per erigir-se en símbol d’aquest seu viatge vital.

Per tant, cal advertir que inevitablement qui ja hagi caminat al costat de Nubla en alguna de les aventures anteriors del cap de la Policia Científica Muntada del Canadà, s’adonarà que algunes peripècies d’aquest llibre li són conegudes. És el cas de les dues primeres. “Afer a Xangai”, per exemple, una estrambòtica aventura sobre un assassinat a cavall entre el Canadà i la Xina, ja va aparèixer a la revista de Les Males Herbes. El mateix passa amb “Dues nits a Cracòvia”, on canviem d’escenari, però en la qual continuem immersos en l’estranyesa de les paradoxes espai/temps que tant interessen l’autor, que també va veure la llum per primer cop a la revista esmentada. Són també les dues històries més breus, però deixen ben clares les constants de tot el recull: la predilecció pel viatge, el detallisme descriptiu, l’humor absurd.

Personalment, un dels relats que he gaudit més ha estat el tercer, “Pendergast als Alps”. També és el més extens. Aquest cop, l’ínclit detectiu s’ha de desplaçar a Suïssa per investigar uns estranys fenòmens produïts, es creu, per la influència que exerceix el CERN (el ciclotró transfronterer) sobre el medi. Una vaca que parla, dues cabres nanes que persegueixen un bulldog francès, el bram d’una allau inexistent, la desaparició d’uns motoristes jubilats de la seva habitació d’hotel… Podríem pensar que l’autor ens oferirà algun tipus de relat ecofuturista dels efectes perniciosos dels humans sobre l’entorn, però els trets no van per aquí. De fet, ni tan sols la pròpia resolució del cas és l’important.

És cert que Nubla ens regala algunes referències ben interessants a propòsit de forces tel·lúriques i disquisicions temporals, però el seu focus d’interès és un altre. Pendergast és un detectiu fortià, en referència a Charles Hoy Fort (autèntic investigador nord-americà del paranormal autor del Llibre dels condemnats, i admirat ni més ni menys que pel propi H.P. Lovecraft) i no necessita trobar cap explicació lògica als casos que estudia. Allò essencial per a ell és la divisa del bon viatger: el propi viatge, l’experiència viscuda viatjant. Ho veiem igual de clar en la següent aventura, “Les 27 hores de Buenos Aires”, un cas petit a propòsit del comportament estrany d’uns semàfors a la capital porteña embolcallat en una gran aventura, que durà el nostre protagonista a travessar la pampa en taxi. El ritme és lent, pausat, tranquil, sense estridències. Gairebé sembla que la realitat tan mesurada, tan civilitzada que llegim, hagi estat passada pel filtre civilitzador de l’arbitrarisme noucentista.

Si de cas només a l’últim relat, “Les vacances d’en Pendergast”, que ja havia aparegut en un altre recull de Males Herbes, el volum coral Punts de fuga, sembla que Nubla prem una miqueta l’accelerador. Ja en vam parlar en el seu moment, però el conte, que tractava de nou sobre les alteracions temporals i les forces tel·lúriques, ens va semblar un dels millors dels que hi havia en aquella antologia. Aquesta vegada sí, les investigacions tenen lloc en una ambientació propera, la capital catalana, que no escapa a una mirada crítica a propòsit de la gestió del turisme. A més, el relat compta amb algunes divertides interferències literàries amb El regal de Gliese, que de ben segur gaudiran els lectors que la coneguin.

El llibre es tanca amb una Nota de l’autor, molt recomanable. Nubla ens explica les eventualitats d’aquest recull i d’altres consideracions a propòsit de la gènesi del seu insòlit personatge: un detectiu que investiga poc i no resol quasi res, o ho resol sense voler. Pendergast no és bastit damunt l’arquetipus dels detectius analítics, a l’estil de Sherlock Holmes. De fet, ni tan sols comparteix amb el famós investigador de Baker Street el fet de tenir un company com el doctor Watson. Pendergast viatja sol, i a cada peripècia comparteix tribulacions amb algun col·lega diferent, que li fa de cicerone. En aquest aspecte, recorda més un altre tipus de personatges, ja sigui el tafaner periodista/detectiu d’Hergé (opinió potser influïda per la superba portada del gran Toni Benages), com alguns altres investigadors més nostrats: Pepe Carvalho, del gran Vázquez Montalbán, o el detectiu anònim del no menys gran Eduardo Mendoza, aglutinen característiques que els aproximen molt més al cap Pendergast (amant del bon menjar, del bon vi, de la lectura i de la bellesa en general).

I això, malgrat que Pendergast és tan poc barceloní.