EL ESPÍRITU DE LA CIENCIA FICCIÓN (2016) – Roberto Bolaño

Autor: Roberto Bolaño
Títol: El espíritu de la ciencia ficción
Editorial: Alfaguara
Any: 2016
Pàgines: 224
ISBN: 9788420423913
Valoració: ★★★★★

 

Són moltes les vegades que he imaginat (i encara imagino, però potser amb menys freqüència) Roberto Bolaño gestant Los detectives salvajes mentre mercadejava productes de bijuteria en la paradeta que feia xamfrà al centre de Blanes. Reconec que és una fantasia eròtic-literària, que ara faig pública i confesso capbaix i amb un xic de vergonya infantil, i que s’escampa en la meva imaginació com un núvol abrupte. També em prenc la llicència de visualitzar-lo quan regentava el local de jocs de rol i estratègia, al 39 del carrer Bellaire, i mantenint disputes sòrdides, freaks i amistoses amb els veïns d’un poble. Un municipi que es pot sentir orgullós d’haver acollit fins als últims sospirs de la seva atònita vida, a un dels escriptors hispanoamericans més influents –sinó el que més, el temps ho corroborarà- dels nostres dies. Precisament, això dels jocs de taula no hauria de sorprendre. Alfaguara ha publicat recentment El espíritu de la ciencia ficción, on Bolaño, sedent de paraules, conceptes i lletres, juga amb la literatura fictícia per escapar i alhora enfrontar-se a la quimèrica i ominosa realitat.

Bé declama, al pròleg d’aquesta edició, Christopher Domínguez Michael que Bolaño va accedir a la ciència ficció no per especular sobre el futur o per professar prediccions, sinó més aviat per evadir-se momentàniament d’un entorn opressor i tristament corrosiu. Pel xilè, concretament en aquest volum, el gènere de ficció s’entén com a estat moral. Un búnquer que ofereix càlida protecció davant els feixismes i els totalitarismes llatinoamericans. Acabada el 1984 a Blanes, però començada al Mèxic que el va acollir durant el seu exili, El espíritu de la ciència ficción suposa el primer tanteig d’un jove escriptor encara dubitatiu i fresc però amb un resultat final que espanta; un tret de fogueig amb una potència inesperada i una ona expansiva fantasiosament meravellosa.

La narració es remet a dos companys de pis, joves estudiants, sent aquests “potències d’escriptors”. Un d’ells, Jan Schrella (que encarna a Roberto Bolaño), està obsessionat amb els seus escriptors de ciència-ficció preferits als qui rendeix tribut enviant cartes. L’altre, Remo Morán, assisteix a tallers literaris i es perd pels carrers entre aventures, saunes i albes al districte federal. La trama està estructurada per un punt de trifurcació on es distingeixen tres sendes: la primera reflecteix una onírica entrevista a un escriptor que ha guanyat un premi recentment; l’entrevista conté una naturalesa misteriosament bèl·lica. L’altre segment se centra exclusivament en les epístoles enviades a cèlebres autors de ciència ficció per part de Jan, entre ells: Ursula K. Le Guin, Forrest J. Ackerman, Robert Silverberg, Alice Sheldon o James Hauer. Un últim itinerari, probablement el més convencional, descriu en primera persona les experiències metropolitanes de Remo. Les línies paral·leles de narració es van alternant, com un vals perfectament executat acompanyat per una esplèndida orquestra vienesa.

Malgrat que, com es comentava abans, la ciència ficció és una vàlvula d’escapament, Bolaño escriu El espíritu de la ciencia ficción en clau jovial, divertida i optimista. Per altra banda, aquest format gens arquetípic li concedeix al llibre un aire fabulós i original. La història parla sobre el nèctar de la joventut i la vital i enèrgica cerca dels gustos per l’amor i la poesia. Entre festes, ressaques i porros, s’hi troba present una al·legoria a l’encanteri de la vida i la part més simpàtica dels excessos.

Per cert que en l’edició ve annexionada un recull de pàgines originals escanejades que formaven part dels diferents quaderns que Bolaño va fer servir com esborranys de l’obra. Aquests manuscrits es consideren un objecte de desig i de fetitxisme de l’exquisidesa del regne dels vocables.

Em pregunto reiteradament i sense èxit de resposta, què té Bolaño que no tingui cap altre escriptor. Fa poc, parlant amb el camarada de tripulació Daniel Genís, comentàvem que Bolaño tendeix a fer obres eternes, d’extensions siderals, com pot ser el cas de 2666. Vam coincidir que els llibres llargs avorreixen d’entrada, i inciten al perjudici causat pel cansament ocular. Això no passa amb Roberto. No es fa apegalós. És l’excepció que trenca amb aquest convencionalisme lector. És com aquell qui va al Konig, el critica, i a l’endemà hi torna. No saps per què, però hi tornes, fins que ja has nedat per tota la seva producció literària i et veus obligat, inconscientment, a tornar-hi. Quan un es matricula a la Universitat Desconeguda, fas el possible per no sortir-ne mai més. Aquí, crec jo, els deixebles del mestre em donaran la raó. I si encara no ho sou, no patiu, que acabareu sucumbint.

Agus Izquierdo

Agus Izquierdo

Estudiant de filosofia. Blogger a Le miau noir i a Pantalla abierta, entre d’altres. També el podeu llegir a @nuvol_com.

aizquierdo has 4 posts and counting.See all posts by aizquierdo

Deixa un comentari