AMERICAN GODS (2001) – Neil Gaiman

Autor: Neil Gaiman
Títol: American Gods
Editorial: Roca
Any: 2011 (2001)
Pàgines: 559
ISBN: 9788415729204
Valoració: ★★★★

 

Feia temps que tenia pendent aquesta novel·la, malgrat que les aproximacions que he anat fent a Neil Gaiman sempre han estat terriblement positives. I és que no resulta fàcil enfrontar-se a una novel·la  que ja té una bona colla d’anys, de la qual s’ha parlat a tort i a dret i que és reconeguda per la majoria com una mena de “clàssic contemporani”. Guanyadora el 2002 dels Premis Hugo, Nébula, Locus i Bram Stoker, ni més ni menys. Davant reconeixements tan hiperbòlics, què més se’n pot dir? Pretenia ser una pregunta retòrica, és clar, però la veritat és que com queda clar pels paràgrafs que segueixen m’he proposat contestar-la. Segurament l’estrena imminent de la seva adaptació per a la petita pantalla em va acabar de decidir a llegir-la i a fer-ne aquesta ressenya, amb les meves impressions de la seva lectura. Però vaja, també us dic que si voleu evitar malgastar cinc minuts de la vostra vida, podeu fer cas únicament a aquest consell: llegiu American Gods!

En l’edició que he llegit jo, que és la de Roca en celebració del desè aniversari (i que reprodueix l’edició anglesa ampliada), el llibre s’inicia amb una Introducció de l’autor. Resulta interessant (malgrat que no imprescindible), com quasi sempre que un autor parla de la seva obra. Gaiman ens fa saber de l’origen del llibre, quasi una revelació, i dels camins (literalment les carreteres) que van compartir ell i el protagonista de la seva novel·la, Sombra Moon. La novel·la comença quan Sombra acaba de sortir de la presó, després d’haver-hi estat tancat uns quants anys. L’alliberament, però, s’ha precipitat uns dies, ja que la seva esposa ha mort en un accident de cotxe. A partir del moment que Sombra posa els peus al carrer, però, tot es torna molt estrany. És ben bé com si la realitat es trobés captiva entre els murs de la presó i que, a l’altra banda, governés l’imperi d’allò impossible. Des de bon principi, Sombra es troba amb Wednesday, un personatge que passa de ser un simple comparsa a esdevenir un dels eixos sobre els quals pivota tota l’acció de la novel·la. Wednesday és estrany, sap coses que ningú més sap, el coneix d’una manera profunda i màgica.

És Wednesday qui l’introdueix en un món desconegut i ple de fantasia, el de l’Amèrica dels mites. Gaiman ha comentat en diverses ocasions que el procés de creació d’aquest llibre fou peculiar, ja que abans d’escriure’l ja tenia el títol. Primer, no havia de ser el definitiu, però a mesura que hi pensava, no se li acudia una alternativa millor. American Gods reflecteix una temàtica molt nord-americana: la preocupació per les arrels, per la identitat, pels orígens. La qual cosa, en el cas dels Estats Units, ens du inevitablement a parlar de la resta del món. Leprechauns, valquíries, ifrits… De la mateixa manera que els tons de pell, les llengües i els costums diversos, les diverses religions (els antics déus i els seus cultes) van conformar en el seu moment el substrat de Nord-Amèrica, a partir de les procedències diverses dels colons. A la voluntat de mostrar precisament això responen els capítol intercalats al relat de Sombra i Wednesday, i on s’hi troben episodis històrics de l’arribada al Nou Continent dels vells déus. És en aquests episodis intercalats, on es deixa notar la passió de Gaiman pels contes, per bé que el to no sigui aquesta vegada el que ens té acostumats en els seus relats per a lectors més joves.

Cuando la gente vino a América nos trajeron con ellos. Me trajeron a mi, a Loki y a Thor, a Anansi y al Dios León, a los leprechauns, a los Cluracans y a las Banshees, a Kubera y a la Madre Nieve, y a Ashtaroth, y también a vosotros. Llegamos aquí en su pensamiento, y echamos raíces. Viajamos con los colonos a las nuevas tierras más allá del océano (…) Somos viejos dioses en este nuevo mundo sin dioses.

Els déus i els éssers mitològics d’antany viuen anònimament pels Estats Units i ho passen malament, perquè els americans ja no els recorden. Els aboquen a la mort per oblit. En comptes de a ells, els americans ara veneren als nous déus: la tecnologia, el negoci. Són els signes dels temps. La incredulitat és el pitjor enemic per a la fantasia, havíem après ja amb Michael Ende. Evidentment, Gaiman també juga aquesta basa metafòrica (que si l’home modern ha oblidat d’on ve, que si no sap on va), però resulta igualment meravellosa la lectura literal del llibre, en la qual trobem déus que se suïciden, són assassinats, tenen problemes amb les drogues, han perdut el seny… La successió de tòpics que remeten a la novel·la genuïnament americana no l’hem de considerar casual, és clar. És un homenatge. Des de la novel·la de carretera fins al gènere negre traspassen el relat de dalt a baix, escrit en una llengua superba i en un estil magnífic. Poètic quan ha de ser-ho. Dur i explícit quan cal.

El xoc entre aquests dos panteons, el nou i el vell, és un dels motors de la novel·la. Sombra, sense saber ben bé com, es troba de la nit al dia immers en la feina de reclutar antics déus per a una guerra de dimensions èpiques que està a punt d’esclatar, com una tempesta. L’altre motor seria la mort de la seva dona, que per una broma del destí resulta que no està morta del tot: L’atzar, simbolitzat per una moneda llançada a l’aire, n’és el culpable. Sombra provarà d’aprofitar les seves noves coneixences per tornar-la a la vida, si és que es pot. Si és que vol.

El llibre és en el fons un viatge de coneixement (una nova aproximació, molt sui generis és clar, al tema clàssic de l’ “homo viator”). De fet, l’enigmàtic sobrenom del protagonista remet a la seva manera al clàssic “Ningú” d’Ulisses a la caverna de Polifem. Mentre el monstre d’un sol ull (com Odín, per altra banda) manca de profunditat i de perspectiva, Ulisses veu més enllà. Sombra, que manca també d’un nom consistent i autèntic (la seva pròpia dona l’acusa de no semblar tenir sang a les venes, de no ésser viu. Ella que està morta!), acabarà veient què s’oculta rere la cortina de fum que li han parat i aconseguirà descobrir-se a si mateix. Gnosce te ipsum (coneix-te a tu mateix), estava inscrit a l’oracle de Delfos. Però el que acabem sabent no ens ha d’agradar, necessàriament. Ja se sap: la veritat ens farà lliures, però no es diu enlloc que ens hagi de fer feliços. Aquest és el viatge de Sombra: un viatge de dolor i patiment que el durà al centre del món, al cor d’Amèrica i al bell mig de si mateix. I al final, com en tot bon conte de fades, tots els secrets li seran revelats.

Si teniu ocasió d’aconseguir l’edició de Roca, no deixeu passar l’oportunitat de llegir els apèndixs i epílegs al final. Sobretot aquell capítol afegit on Gaiman inclou el material que havia escrit (però que finalment va bandejar) sobre la trobada de Sombra amb Jesucrist. Irreverent i magnífic.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 301 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari