Round #7: MAUS VS. MICKEY MOUSE

Títol: Maus
Guió i dibuix: Art Sipegelman
Editorial: Reservoir Books
Any: 2015 (1980)
Pàgines: 297
ISBN: 978-84-397-2071-3
Valoració★★★
Títol : Mickey Mouse Antología
Guió: Ted Osborne, Tito Faracci, François Corteggiani
Dibuix: Floyd Gottfredson, Paul Murry, Romano Scarpa, Giorgio Cavazzano, Miquel Pujol
Editorial: Planeta De Agostini
Any: 2009
Pàgines: 264
ISBN: 978-84-67466-71-3
Valoració★★★

OBERTURA: Està molt bé anar a Eurodisney, educar les nostres filles amb els valors de les noves princeses Disney (decidides i amb empenta com Mulan o Vaiana). Llegir Thomas Pynchon i que aquest et faci notar que l’Ànec Donald s’afaita cada dia, perquè quan queda dos dies perdut en alta mar, té barba. Reflexionar sobre que els corbs de Dumbo són negres i parlen com negres, mentre que a la traducció dels anys quaranta parlen com gitanos andalusos… Encara que Disney té Star Wars, ara que és l’amo de Marvel Còmics, no exagero quan dic que l’obra d’ Spiegelman hauria de ser lectura obligatòria a tos els instituts de tot el món. Perquè és ètica i estètica o, com deia don Juan Manuel (no Soldevilla, sinó el nebot d’Alfons X) al pròleg de El Conde Lucanor, s’ha de barrejar la medicina amargant amb una mica de mel.

Crec que, per molta imaginació i capacitat d’empatia que un tingui, és pràcticament impossible posar-se dins la pell d’un jueu (o un gitano, o un negre) que mira enrere i estudia l’holocaust. Més difícil ha de ser encara afrontar una aberració tan descomunal si, a més de jueu, els teus pares van ser presoners dels camp d’extermini més esfereïdor de tots (si és que hi pot haver gradació en aquest horror).

Els pares de l’Art Spiegelman van ser presoners a Auschwitz i van sobreviure de miracle. El seu germà que era un nen, els seus avis i altres familiars, van morir a mans dels nazis. Però malgrat la forta implicació emocional, Spiegelman aconsegueix aprofundir en un dels capítols més foscos de la Història amb un equilibri fantàstic, a prou distància del melodrama i de la frivolització. De quina manera aconsegueix aquest punt mig tan difícil?  Sobretot ho aconsegueix mitjançant la Veritat.

Al còmic hi ha dos plans temporals, un a finals del segle, als Estats Units i l’altre que va des dels anys vint fins al final de la Segona Guerra.

A Maus, l’Art ens explica la vida del seu pare, Vladek Spiegelman, durant el domini de Hitler. En Vladek és un jueu polonès  a qui els nazis van prendre  els seus béns materials, van separar de la seva dona i de la seva família, van matar el seu fill i van tancar a Auschwitz, d’on va acabar sortint gràcies al seu ingeni i a la sort.

Però la veritable història no és la vida de Vladek, la veritable història és el procés de creació del còmic. L’Art anirà visitant el seu pare perquè aquest li vagi explicant, amb tota mena de detalls, els anys que va viure durant el nazisme.

Tots els personatges que apareixen al final del segle XX tenen greus defectes morals, defectes que semblen inadequats d’explicar, però que l’Art Spiegelman no amaga: la seva mare es va suïcidar a mitjans de segle. La nova dona del seu pare és una interessada que només està amb el vell Vladek pels diners. El propi Art és ja un home prop de la trentena que no fa massa cas de les dèries del seu pare i que està molt lluny de ser el fill perfecte.

Però el personatge amb més ombres és sens dubte en Vladek. No sembla cap heroi. És un avi rabietes de salut delicada (pateix del cor i té un ull de vidre) que viu als Estats Units i que freqüenta els  ambients jueus. En Vladek s’ha convertit en un ancià ranci amb una avarícia que frega ser miserable (per exemple, discuteix amb la seva dona perquè no vol pagar dels diners comuns el raspall de dents d’ella). Un enfadós que sotmet el seu fill a tota mena de xantatge emocional.

Aquesta exultant Veritat, aquests personatges amb ombres fosques, ajuden a humanitzar la història de l’Holocaust, a fer-la encara més real, més propera. Augmenta la sensació que això ens podria haver passat a qualsevol de nosaltres perquè els seus protagonistes no són superherois, ni màrtirs, ni messies. Només són gent normal i corrent.

Pel que fa al dibuix, l’Art Spiegelman, se serveix de l’animalització (més que de la personificació) de les diferents nacionalitats. Els jueus són ratolins; els alemanys, gats; els americans són gossos i els polonesos, porcs. Amb aquesta senzilla (i arriscada) opció queda aclarida la metàfora: els gats es mengen els ratolins; els gossos cacen els gats; i els polonesos, que tan poc van ajudar els jueus, es representen com porcs.

L’Spiegelman, que va guanyar el Pulitzer amb aquest còmic, també reflexiona sobre el món de la Indústria i la pressió mediàtica que va rebre després de l’èxit obtingut amb la publicació de la primera parta d’aquesta novel·la gràfica.

Estem saturats d’obres d’art o d’entreteniment que tracten al voltant de la Segona Guerra mundial en general i dels camps d’extermini en particular. Però per més  pel·lícules, novel·les, biografies, còmics o sèries de televisió, continua costant molt d’entendre com va poder succeir.

Que a les llars d’infants mirin dibuixets d’en Mickey o en Pocoyó i als instituts llegeixin Maus.

© Jordi Casals


El món Disney ha estat possiblement la més universal creació dels mitjans de comunicació de massa del segle XX. Davant d’un gegant d’aquesta magnitud, les opinions són diverses i fins i tot contràries, des de les que l’ataquen com un monstre de l’imperialisme liberal fins als que el veneren com un món ideal que educa en exquisits valors als nens. Qualsevol aproximació a un colós d’aquestes dimensions sempre resulta parcial, però si ens alliberem de prejudicis i apriorismes possiblement descobrirem quantitats ingents de talent en moltes de les seves manifestacions.

Un dels elements que va ajudar a la universalització de les creacions de la Factoria Disney, més enllà de curtmetratges i llargmetratges, de programes de televisió i de parcs temàtics (per no parlar del merchandising) va ser, sense cap mena de dubte, la historieta. Des dels anys trenta, els còmics Disney es van difondre per tot el món amb una projecció realment hiperbòlica. I encara que parlem de milions de vinyetes i de centenars d’autors i, per tant, d’una obra diferent i gairebé inabastable, no hem de negar una evidència palmària: els còmics Disney són magnífics i, en ocasions, absolutament genials. Durant dècades, darrera de la signatura del Gran Patriarca es va publicar l’obra d’una sèrie d’artistes anònims que van forjar un univers de ficció sòlid, imaginatiu, brillant i dotat d’una enorme coherència que va saber generar uns lligams afectius i emocionals molt intensos amb els lectors de mig món.

Si bé els dibuixants i guionistes de Donald i del Tío Gilito han arribat al Hall of fame dels grans clàssics de la historieta (especialment Carl Barks, i ja en les últimes dècades, Don Rosa i Van Horn) els creadors dels còmics de Mickey Mouse no han obtingut un reconeixement tan unànime, cosa que no deixa de ser una injustícia flagrant si considerem que aquest personatge constitueix la icona de tota la Factoria. De tots és sabut que Mickey va néixer en un curt d’animació, Steambot Willie (1929), i que des d’aquest moment va generar un corrent de simpatia i popularitat que el va convertir en un personatge universal. Poc després de néixer a les pantalles ja va tenir la seva translació al món de les vinyetes, però no en revistes infantils, sinó en les tires de premsa publicades als diaris. Així doncs, en la premsa nord-americana, adreçat al públic adult, va començar el camí de Mickey Mouse en la historieta. El responsable gràfic va ser un dibuixant excepcional, Floyd Gottfredson, que va dotar al personatge d’una entitat gràfica única, i que va desenvolupar els guions de, entre d’altres, Ted Osborne o Merril De Maris creant una sèrie emmarcada dins del gènere d’aventures on exotisme i sorpresa es combinava amb la temàtica policíaca, en històries de ritme àgil i trama sòlida i ben construïda. Javier Coma, un crític fonamental en els anys vuitanta i avui ja oblidat considerava aquestes historietes autèntiques obres mestres, i no estava allunyat de la realitat; en tot cas, recordar que en els anys trenta, amb el títol Aventuras del Ratón Miguelín, les tires ja es publicaven diàriament a La Vanguardia, a la pàgina 2, al costat d’un lloc tan seriós com era la secció d’esqueles.

Paral·lel a aquest camí en la premsa, a mitjans dels anys quaranta Mickey va començar a aparèixer en els comic books americans, especialment en Walt Disney Comic Stories, on el personatge va anar perdent la seva dimensió aventurera (potser les peripècies del Tío Gilito es van apropiar d’aquest gènere) i va començar a viure una doble vida; d’una banda, narracions de tall costumista amb Minnie, Pluto i Goofy (en una línia paral·lela, que no igual, a la que vivia Donald amb Daisy i Jorgito, Juanito i Jaimito) i per una altra, desenvolupava una vessant policíaca cada vegada més sòlida. Convertit en una mena d’investigador privat, en companyia de Goofy i col·laborant amb l’inspector O’Hara, Mickey va anar definint una identitat detectivesca enfrontat a Borrón El Encapuchado, un malvat excepcional, lladre de guant negre, o al violent i agressiu Pete Patapalo. En aquests anys destaca com a dibuixant Paul Murry, que sap dotar el personatge d’un caràcter gràfic dinàmic i modern.

A mitjans dels anys seixanta la demanda de material Disney es desborda i en diversos països europeus -especialment els escandinaus i Itàlia- es creen divisions de la Factoria que produeixen els seus propis còmics que, al seu torn, es distribueixen per tot el món; Itàlia es converteix en una nova capital Disney i sorgeixen autors brillants com Scarpa, Carpi i Cavazzano. S’ha de subratllar que no van ser pocs els autors espanyols que van treballar (i treballen) per a aquests mercats, i potser convé recordar que el celebrat Juanjo Guarnido (Blacksad) va començar la seva carrera com a dibuixant Disney.

A Espanya, així com fins als anys setanta les publicacions es proveïen de material nord-americà (les edicions de Molino i els àlbums Dumbo van ser un gran èxit editorial), des de finals dels setanta la popular revista Don Miki va editar gairebé de forma exclusiva excel·lent material italià. Amb el nou segle, el crític Alfons Moliné va capitanejar el projecte Planeta D’Agostini d’editar amb solidesa aquests còmics; la proposta no va acabar de quallar, però va deixar algunes fites memorables mentre va durar.

En els últims anys els còmics de Mickey segueixen mantenint un gran nivell, i així recordem aproximacions brillants i innovadors com la saga Wizards of Mickey, d’Ambrosio i Pastrovecchio (al seu costat, Joc de trons perd grandesa) o la brillant versió noir del personatge ideada per Faracci i Cavazzano. I a finals de 2016, el gran Régis Loisel acaba de publicar Café Zombo, un brillant homenatge a la obra de Gottfredson.

TANCAMENT: En tot cas els còmics de Mickey Mouse són un patrimoni que encara hem de descobrir. Immens, divers i dispers, necessita d’una reivindicació i, potser, d’una mica d’ordre. Però en tot cas, convé recordar als excel·lents artistes que hi va haver darrera de les seves aventures i com han marcat la nostra cultura. I diguem-ho clarament: una obra mestra com Maus d’Art Spiegelman només s’explica a partir de la lectura que el seu autor va fer dels còmics Disney durant la seva adolescència. I com el mateix Maus ens recorda, per a nazis i feixistes Mickey Mouse era l’enemic a batre i aniquilar: però, per sort (o gràcies a la seva intel·ligència i coratge), els malfactors sempre són derrotats per en Mickey.

© Joan Manuel Soldevilla


Combat de regust clàssic entre dues velles glòries de la vinyeta en blanc i negra, tan cèlebres i extraordinàries com diferents. Ambdues, però, van lluitar a la seva manera contra el Mal. Jordi Casals es posa els guants dels valors ètics i del testimoniatge, mentre que Soldevilla prefereix el símbol a batre. Vosaltres qui creu que pega més fort? Voteu!

  • Mickey Mouse (56%, 5 Votes)
  • Maus (44%, 4 Votes)

Total Voters: 9

Loading ... Loading ...
J.M. Soldevilla i Jordi Casals

J.M. Soldevilla i Jordi Casals

Autors de la nostra secció fixa "Soldevilla vs Casals", en què periòdicament enfronten en un combat impossible ple de coneixements i entreteniment dos dels seus còmics preferits.

soldeca has 8 posts and counting.See all posts by soldeca

Deixa un comentari