Què passaria si de cop un dos per cent de la població mundial desaparegués sense deixar rastre? De cop, en un moment qualsevol de la quotidianitat i sense cap explicació, simplement desapareixen i ja no hi són. Aquesta inquietant premisa és el punt de partida de The Leftovers de Tom Perrotta , una situació angoixant que només de pensar-hi com a lector produeix un autèntic buit i una empatia cap als personatges que apareixen a la novel·la.

L’acció se situa tres anys després del que s’anomena com a Gran Rapte, que va succeir un 14 d’octubre. I se centra en un poble imaginari de l’estat de Nova York, Mapleton, i en la família de l’alcalde, Kevin Garvey, que tot i no haver patit directament la desaparició de ningú, sí que es veu afectada profundament per les seqüeles del fet. Tota la família emprendrà camins diferents per refer la seva vida i serà un paral·lel d’una societat que viu desorientada en la recerca d’una explicació plausible i per si el fet es repeteix, trista i molt afectada pels que s’han perdut. I és en aquesta desorientació on apareixen oportunistes que es fan passar per messies disposats a il·luminar la humanitat amb la seva nova espiritualitat.

Així, mentre Kevin Garvey intenta dirigir la població i disminuir el seu patiment, la seva dona, Laurie, s’enrola al Residu Culpable, una congregació parareligiosa en la qual tots els seus membres van vestits de blanc, fumen i caminen en parelles sense poder parlar.

El seu fill Tom, un universitari nihilista, es veu profundament trasbalsat per la desaparició d’un antic company d’escola i visita una reunió protagonitzada per Wayne Gilchrest o Sant Wayne, que va perdre un fill el 14 d’octubre, i que segons diu alleuja el dolor de la gent només abraçant-la i el segueix en el que acaba essent una potent secta centrada en el culte a aquesta persona. Tot i que al final s’adonarà que la congregació era una mentida destinada a alimentar les ànsies de protagonisme del seu fundador i l’abandonarà.

Mentrestant, la Jill, la filla, que fins llavors havia estat una alumna aplicada, comença a experimentar l’adolescència i la joventut de la mà de l’Aimee, una amiga que ha anat a viure amb ella perquè el seu padrastre l’assetjava. Com es pot veure, la família ha quedat completament desestructurada i la novel·la relatarà les vicissituds de cada un dels membres en aquesta nova vida que han decidit començar i que no serà la solució a res, tan sols serà un reflex a l’angoixa existencial del moment que els ha tocat viure.

I així serà com en Kevin intentarà refer la seva vida sentimental amb la Nora Durst, una dona que va perdre tota la seva família en el Gran Rapte i que tot i el temps que ha passat no ha estat capaç de superar la pèrdua.

Mentre ell mateix intenta controlar, des del seu càrrec, el poder creixent del Residu Culpable i l’animadversió que desperta entre la població i en ell mateix, ja que la seva dona s’hi va enrolar i, en conseqüència, abandonar. A mesura que la seva història avanci, també ho faran en línies paral·lel les la narració dels altres membres de la família i anirem veient les contradiccions dels camins que han emprès, però s’hi sentiran abocats com herois tràgics incapaços de defugir el seu destí. Hi haurà petites rebel·lions, que no canviaran el camí escollit per cada un ni molt menys faran que es retrobin, sinó que s’accentuaran encara més les diferències.

Per si no n’hi hagués prou amb la sordidesa del contingut, l’estil l’acompanya ja que és auster i accentua l’angoixa amb les llargues descripcions del comportament dels personatges, completament desorientats, com es pot veure en les llargues passejades amb bicicleta de la Nora en ple hivern. O el misteri dels membres del Residu Culpable quan caminen en silenci i actuen de manera estranya. Un autèntic exercici d’estil que s’acompanya amb la focalització que es fa a cada capítol sobre un dels personatges i que com peces d’un puzle completen el conjunt de la història.

Ja per acabar, dir que la novel·la de Tom Perrotta va ser mereixedora del Premi Ictineu, que atorga la Societat Catalana de Ciència-Ficció i Fantasia, en la categoria de millor novel·la traduïda al català a l’edició de 2015. Val a dir que de temàtica de ciència-ficció només té el fet que és el motor de la narració, la desaparició sobtada que ni tan sols s’explica, sinó que només apareix com el record d’un fet que va trasbalsar la població i com encara hi ha intents d’explicar els motius d’aquell fet. La resta del text es basa en aprofundir en la psicologia i el comportament dels personatges després de la catàstrofe que va suposar la desaparició.

També es pot afegir que la sèrie que el mateix Perrotta va guionitzar a partir de la novel·la manté alguns paral·lelismes, com per exemple, cada episodi es focalitza en un personatge i hi ha l’obsessió dels personatges per saber què va passar i per què ells no van ser afectats per la desaparició. Ara bé, hi ha diferències notables, com que la major part de fets que s’expliquen a la sèrie són amplificacions que no tenen el seu origen a la novel·la, així com el canvi en alguns personatges. Això comporta un avantatge, que pots llegir la novel·la i mirar la sèrie i gaudir de les dues obres com si fossin independents.