PLANETA MUT (2016) – Jordi Solé i Camardons

Autor: Jordi Solé i Camardons
Títol: Planeta mut
Editorial: Edicions Voliana
Any: 2016
Pàgines: 166
ISBN: 978-84-944848-5-8
Valoració: ★★★

 

La publicació l’any passat d’aquest llibre, Planeta mut, s’ha de considerar una novetat a mitges, ja que en realitat es tracta d’una nova versió d’una altra novel·la, Els silencis d’Eslet, que Jordi Solé Camardons ja va publicar fa vint anys (i que va guanyar el Premi Juli Verne, val a dir). Malgrat aquesta puntualització, cal celebrar enormement l’aparició de qualsevol obra de gènere en la nostra llengua, en especial quan es tracta d’un producte tan cuidat i original com aquest. I a més, obra d’un escriptor que al llarg de molts anys ha demostrat el seu compromís amb el gènere, a partir de la seva tasca literària, assagística i fins i tot pedagògica (amb els seus seminaris sobre literatura especulativa i l’elaboració de propostes per apropar el gènere a als nostres estudiants de secundària).

De fet, el compromís de Jordi Solé és a molts nivells, quan escriu. És un compromís amb el gènere i és un compromís envers una determinada idea estètica. Però per sobre d’això, és també un compromís amb la llengua amb què escriu, el català. Catedràtic de llengua catalana i literatura a Secundària i involucrat en diverses tasques d’assessorament lingüístiques al llarg de la seva vida, aquest element esdevé clarament protagonista de les seves obres, siguin aquestes de ficció o no. En un cas com el d’aquest llibre, Planeta mut, és especialment clar. I original.

L’autor ens situa en aquesta novel·la en un futur indeterminat en el qual els humans conviuen amb una espècie veïna, els esletians. Es tracta d’una raça més endarrerida i amb peculiaritats ben curioses, que l’autor s’esplaia explicant-nos. La més sorprenent, el fet que aquesta raça no hagi aconseguit desenvolupar el llenguatge oral, de tal manera que el seu sistema de comunicació esdevé absolutament diferent al nostre. Això el converteix en un planeta terriblement silenciós. Però no és únicament que no parlin. Tampoc tenen manera de representar gràficament les paraules. El seu llenguatge és molt ric, en canvi, en gestualitat. La dificultat, però, rau en la manera com els humans i els esletians podran arribar-se a comunicar, amb sistemes tan allunyats de transmetre idees. La comunicació. És una vella (i bella) discussió, que en la seva elaboració més reeixida ens ha deixat obres memorables com Solaris, d’Stanislav Lem o la recent pel·lícula La llegada, basada en un magnífic relat curt de Ted Chiang.

Però no és aquesta l’única diferència entre els dos mons. A través d’una narració que alterna ara un capítol focalitzat a Eslet, ara un altre des de l’òptica terrestre, l’autor contraposa aquestes dues civilitzacions. Resulta interessant, especialment en la primera meitat del llibre, descobrir les diferències sobretot en l’aspecte afectiu i de relació, ja que a Eslet tot el que té a veure amb la parella és terriblement mal vist. Allà el que es porta és el trio. Era el nostre estimat Cassen que deia que el matrimoni era una càrrega tan feixuga que, de vegades, fins i tot feien falta tres per poder-lo soportar. Doncs, bé, els esletians així ho consideren també. En qualsevol cas, però, Solé i Camardons teixeix un discurs molt interessant sobre els avantatges socials que té aquesta organització i que entre d’altres ha assegurat al planeta veí un llarg període de pau i estabilitat. Una situació que, val a dir, no s’ha donat ni de bon tros a la Terra, que s’ha vist abocada a la destrucció per la nostra mala manera de fer.

Precisament la presència de terrestres a Eslet és el que provoca que alguns esletians comencin a replantejar-se els seus costums. Un d’ells, aquesta mania per la trigàmia. Solé i Camardons introdueix aquí un discurs proper al de les distòpies clàssiques d’Orwell i Huxley, i sobretot Bradbury, per atacar la imposició que fan els governs de models socials determinats. Com en qualsevol distòpia, també aquí un grapat de rebels s’enfrontaran als convencionalismes i posaran en risc l’statu quo. Resulta curiós i ben travat l’element subversiu que ens serveix l’autor: el ball. Trencant els convencionalismes esletians, començaran a sorgir joves que ballaran en parella i no en un (difícil d’imaginar) ball de tres com era costum. Resulta una idea bonica, aquesta revolta al so de la música. De fet, la poeticitat amb què està escrit la novel·la s’hi adiu molt.

Ara l’home coix començava a posar en qüestió l’ordre establert de la felicitat esletiana mitjançant reflexions d’ordre finalista que li feien perdre la fe cega en la qüestió que la felicitat fos l’objectiu total.

A partir de la segona meitat del llibre, però, els fets fa l’efecte que s’acceleren i que se’ns expliquen un munt de coses molt de pressa, passant per alt girs i complexitats de la història que sembla que haurien exigit una extensió molt major per poder-se explicar com cal. A més, sembla com si l’autor hagi perdut un punt d’interès per la història dels personatges (quasi convertits en arquetipus buits) i prefereix centrar-se en un discurs teòric massa desliteraturitzat i evident. En aquesta part final, les referències indissimulades a la nostra realitat, tant nacional com lingüística, són potser massa clares i es transgredeix la força metafòrica del gènere per acabar convertint-lo en un simple embolcall d’un discurs ideològic.

Amb tot, aquest Planeta mut m’ha semblat un llibre valuós i a tenir en compte. Una aportació original i nova al nostre panorama literari, que s’escapa dels arguments estereotipats de costum en el gènere fantàstic (que si les space opera, que si les distòpies, que si el viatge de l’heroi) per brindar-nos una història fresca i personal, potser de vegades massa personal. Però al cap i a la fi, i adaptant aquelles famoses paraules del seu admirat Ausiàs March (que també treu el nas per la novel·la), ell és aquell que es diu Jordi Solé i Camardons, i escriu com li dóna la gana.

Molt recomanable també la lectura de l’epíleg d’Aleix Cort sobre el ball i el llenguatge del cos.

lectura patrocinada per:

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 285 posts and counting.See all posts by dgenis

2 thoughts on “PLANETA MUT (2016) – Jordi Solé i Camardons

Deixa un comentari