MUNDOS Y DEMONIOS (2016) – Juan Miguel Aguilera

Autor: Juan Miguel Aguilera
Títol: Mundos y demonios
Editorial: Sportula
Any: 2016
Pàgines: 406
ISBN: 9788416637218
Valoració: ★★★★

 

L’ Space Opera va néixer com un subgènere de la ciència-ficció. Un gènere que s’apartava de la clàssica novel·la on primava el rigor científic en base als descobriments científics de l’època o al que es teoritzava en el moment de l’edició. Va ser durament criticada per escriptors com Wilson Tucker, que va utilitzar per primera vegada el terme Space Opera de forma pejorativa el 1941 per referir-se al que ell percebia com vicis i clixés de la ciència-ficció del seu temps, fent al·lusió al gènere de les soap òperes, programes de ràdio dramatitzats molt populars als Estats Units en aquell moment. Aquestes mateixes coses es deien en relació a les marques de soap (sabó en anglès) que solien patrocinar-les. I a les horses òperes, com s’havia començat a denominar al Western. De fet, alguns crítics i fans varen fer notar que moltes trames utilitzades en les Space Opera eren una traducció directa de les històries del Western al context de l’espai exterior.

Per sort, ha plogut molt i hem evolucionat també molt, i al final ja s’han admès els diferents tipus de novel·la fantàstica i de ciència-ficció com a gèneres de ple dret amb els quals podem gaudir avui els lectors.

Només per deixar constància de la importància d’aquest i altres gèneres, podem dir que sense ells mai hauríem tingut exemplars com Dune de Frank Herbert, Starship Troopers de Robert A. Heinlen, La palla a l’Ull de Déu de Larry Niven i Jerry Pournelle, Hyperion de Dan Simmons, o La Fundació d’Isaac Asimov. Per Crom, no tindríem Star Wars de George Lucas!

Si, ho sé, sempre us bombardejo amb títols de la prehistòria, però feu-me cas, si encara us falta per llegir algun d’aquests títols, us ho aconsello de tot cor. Són tots cinc estrelles a la vara de mesurar del Biblionauta.

Una vegada superat el complex de ser titllat com a escriptor de sèrie B, autors de la mida de Dan Simmons amb la seva trilogia Hyperiom o Iain M. Banks amb la seva sèrie de la Cultura, han revolucionat el gènere i l’han actualitzat. Ja no hi ha novel·les de l’oest ambientades en l’espai. Ara les històries som complexes, actuals, originals, científicament més creïbles I per descomptat amb moltíssima acció.

Aquesta nova forma d’entendre el gènere és seguida per Juan Miguel Aguilera, que lluny de copiar ambients ha fet el que fan els grans escriptors: Crear un univers complet per al seu ús particular on les diferents espècies alienígenes i els diferents clans humans coexisteixen de manera versemblant gràcies a la capacitat d’Aguilera d’introduir-nos en les vides dels seus personatges, gent amb històries i problemes que s’enfronten a les complexes relacions entre ells i la resta d’espècies. A través dels diferents personatges de la saga, anirem fent-nos una idea d’aquest complex univers en què els humans són només una peça més del trencaclosques que suposa l’enigma de l’Esfera.

Segur que no ha estat una tasca senzilla. De fet, fa gairebé trenta anys que l’autor treballa en això, donant forma i color a l’univers d’Akasa-Puspa. Una llarga trajectòria que va començar el 1988 amb la publicació a Ultramar de Mundos en el Abismo, una novel·la escrita per Juan Miguel Aguilera i Javier Redal que tindria la seva continuació dos anys més tard en Hijos de la Eternidad. Així naixia Akasa-Puspa, sense dubte el més fascinant escenari espacial que ha donat la ciència-ficció espanyola, una Space Opera en la qual tota la tecnologia i la ciència són versemblants i ajustats als coneixements actuals.

Així doncs, en el cúmul globular d’Akasa-Puspa, a milers d’anys llum de la Via Làctia, la civilització s’ha desenvolupat aprofitant que la proximitat entre les estrelles permet realitzar viatges espacials a velocitats sublumíniques. Allà, tres potències lluiten pel seu control: L’Imperi, decadent, però amb tecnologia avançada; La Utsarpini, bàrbara però puixant i vital; i la Germandat, un culte religiós sincrètic que es remunta al passat remot de la humanitat.

A Mundos en la Eternidad vam veure com el descobriment de l’Esfera modificava completament l’equilibri de poder i duia un inesperat gir a la política i a les aliances del cúmul globular.

Mundos y demonios, l’Imperi i Utsarpini uniran les seves forces, no només per fer front a la Germandat, sinó per enviar una expedició a explorar els misteris de l’Esfera. Però els Angriffs, sanguinaris alienígenes, també la cobegen… I la mateixa Esfera té els seus propis mecanismes de defensa.

Molts dels enigmes plantejats en els títols anteriors (com els misteriosos dissenyadors de l’Esfera i la seva relació amb les diferents espècies d’Akasa-Puspa, la increïble fauna de l’Esfera que pot sobreviure a l’espai, els Angriffs, els Colmeneros i la seva intel·ligència comunal, etc.) ens són revelats aquí. Però lluny de liquidar la sèrie, un nou gir argumental digne de la imaginació sense límits de l’autor, s’obren les portes d’un nou misteri, encara més gran: Al centre galàctic les estrelles estan desapareixent.

La civilització que posseeix aquesta tecnologia deixa petita els dissenyadors de l’Esfera. Qui són? Per què ho fan? Haurem d’esperar al pròxim volum de la saga.

lectura patrocinada per:

Carlos Acedo

Carlos Acedo

Aficionat a la programació informàtica. Culturalment dispers. L'apassionen els gèneres fantàstics. Ell és @Tendenciaweb i Girona Fictícia.

cacedo has 14 posts and counting.See all posts by cacedo

Deixa un comentari