MANUAL PER A DONES DE FER FEINES (2015) – Lucia Berlin

Autor: Lucia Berlin
Títol: Manual per a dones de fer feines (A Manual for Cleaning Women)
Editorial: L’altra Editorial
Any: 2016 (2015)
Pàgines: 488
ISBN: 978-84-945085-0-9
Valoració: ★★★

 

La història de Lucia Berlin (1936-2004) com a escriptora és sorprenent. Durant la seva vida va publicar 76 relats en diferents revistes que va aplegar en tres volums durant la dècada de 1990, el primer dels quals, Homesick, fins i tot va ser guardonat amb l’American Book Award de 1991. Amb tot, ni aquest ni els altres reculls van tenir massa ressò mediàtic i van quedar, com la mateixa autora, en un segon pla literari. No va ser fins al 2015 quan va aparèixer una antologia preparada per Stephen Emerson amb el títol de Manual per a dones de fer feines, que de seguida va tenir un gran ressò mediàtic, així com de públic, ja que va aconseguir vendre més exemplars que tota la seva obra anterior junta. Malauradament, com passa molt sovint, Berlin ja feia onze anys que era morta. En català, va arribar un any després de la mà de L’altra, una valenta editorial independent a qui s’ha d’agrair la tasca que fa per traduir autors contemporanis, alhora que treballa per donar veu a nous valors de les lletres en català. Evidentment, la crítica va agrair aquesta traducció, que va anar acompanyada de l’èxit de públic i fins i tot va rebre el Premi Llibreter de 2016. Un últim apunt, el traductor, Albert Torrescasana, també va ser l’encarregat de rescatar un indispensable de la literatura nord-americana contemporània, John Williams.

Però què té Lucia Berlin per què agradi tant, ara? És difícil de dir, perquè el món no ha canviat tant per entendre la seva narrativa d’una manera diferent. En els seus relats hi podem resseguir dos rerefons, un de biogràfic, molt interessant, que permet seguir la vida de l’autora de manera cronològica, conèixer-ne els familiars, els llocs on va viure, les feines que va dur a terme… talment com si fos Petrarca, en dona, del segle XX i sense un amor idealitzat, sinó més aviat el contrari, amb un realisme proper i social, sense amagar res d’una vida carregada d’alts i baixos, amb ironia i ingenuïtat. I és que la vida de l’autora és, de per si, pròpia d’una vida literària que podria donar per a una novel·la ben interessant, aquí, ens hem de conformar i llegir-la en uns breus disseminats entre el conjunt. Cal destacar d’aquesta línia temàtica els relats Estrelles i sants, Bons i dolents i Silenci (ambientats a la infantesa de l’autora, entre El Paso i a Xile). També Panteón Dolores i Fins aviat, on fa un repàs a la seva vida i a la seva família a Mèxic, on ha anat a cuidar la seva germana malalta terminal. Retalls de la seva vida els trobem a Ingovernable, on mostra cruament la seva addicció a l’alcohol, com també passa a 502 amb les drogues.

–Desintoxicar-se? –se’n va mofar en Champ–. Mai de la vida. Reintoxicar-se! Això és el que convé!

I així en una llarga llista de relats on diu el que toca dir, sense autocensures, resignada i sense lamentar-se del que podia haver estat:

La Hope va fer un crit. Es va incorporar de la figuera estant i va brandar un puny cap a mi mentre em maleïa els ossos en sirià. Potser tot el que m’ha passat des de llavors és fruit d’aquella maledicció. Té sentit.

Si la vida de la protagonista explicada amb gran realisme forma el primer grup de relats, l’altre està format per històries de la vida quotidiana dels Estats Units durant la segona meitat del segle XX i sempre focalitzat en les classes baixes i en el món de frontera que és El Paso o Nou Mèxic. Afloren les contradiccions del país, les aparences de les classes altes i les misèries de les classes baixes, en un entramat on, segurament, tampoc falten traces de la biografia de l’autora. En aquest apartat destaquen contes com El Tim, Amics, Estúpida perquè plorava

I és aquesta barreja de biografia d’una dona forta, que ha viscut una vida dura i plena de tensions, amb uns relats que ho reflecteixen perfectament on crec que cal anar a buscar les raons de l’èxit actual. Un model d’autosuperació malgrat les addiccions i un model literari malgrat que durant molt de temps ha estat desconeguda. Perquè també la seva escriptura, simple, directa, realista fins a la crueltat màxima, amb ironia i a base d’uns relats curts, a vegades molt curts, també deuen ser motiu per haver tingut l’èxit que està tenint i que no sigui simplement un llibre de moda:

No vaig voler identificar el teu cadàver, Ter, cosa que va aixecar força polseguera. Tenia por de pegar-te pel que havies fet. Morir-te.

D’entre tots els relats, m’agradaria parlar d’un parell que són una mostra directa de la narrativa de Berlin. El primer és Deixa’m veure el teu somriure, una nouvelle que contrasta per llargada amb la resta de textos del recull. Es tracta d’una història narrada en segona persona per un advocat que explica la seva experiència amb una parella embolicada en temes de drogues a qui la policia propina una pallissa monumental i encara els acusa de diversos càrrecs. L’advocat farà un acostament personal al cas cosa que li permet gaudir d’unes sensacions molt agradables, malgrat que no en dirà res i veurà com perd molt del que té per mantenir aquesta relació. Una petita joia ben trenada narrativament parlant, dins del conjunt.

També és molt interessant el relat Mijito, primer perquè parla dels immigrants hispans als Estats Units, un tema que recorre també altres relats. En aquest, de nou la protagonista cedeix part de l’explicació a una infermera que veu com la noia, amb un nadó, el marit a la presó i que viu amb la família del marit, que se n’aprofita immoralment, no té tota la cura de l’infant que caldria, sigui per por, sigui per descuit, malgrat tota l’estimació que diu professar. El final, premonitori durant tot el relat, serà una mostra d’aquest realisme que es troba en tot el recull. Molt en aquesta línia, també hi ha el relat Carmen, on les drogues destrossen la vida d’un matrimoni jove que esperen una filla i que té traces autobiogràfiques i de nou està marcat per aquest realisme tant de l’autora.

El curiós de Lucia Berlin és com la seva vida fou una muntanya russa, educada ens bons col·legis, professora universitària, va acabar en ambients de baixos fons, envoltada per la droga, i encara així va ser capaç de crear una obra literària de gran abast, tal i com s’ha demostrat amb aquesta publicació. Potser perquè és cert que la diferència entre la ment del delinqüent i la del poeta és mínima. 

És una qüestió de millorar la realitat, de crear la teva veritat. Teniu bon ull per als detalls. Dos minuts en una habitació i no hi ha res ni ningú que no hàgiu clissat. I ensumeu les mentides.

Potser així era Berlin, potser és gràcies a aquesta dualitat en la seva vida que ens ha llegat una narrativa digna de tenir en compte.

 

lectura patrocinada per:
Enric Bassegoda

Enric Bassegoda

Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

ebassegoda has 52 posts and counting.See all posts by ebassegoda

Deixa un comentari