LA MEVA VIDA EN AQUESTA GALÀXIA (2008) – Carrie Fisher

Autor: Carrie Fisher
Títol: Mi vida en esta galaxia (Wishful drinkin)
Editorial: Babel Books
Any: 2010 (2008)
Pàgines: 174
ISBN: 9788493606954
Valoració: ★★★

 

Ha mort la Carrie Fisher, i ho ha fet mentre promocionava el seu darrer llibre The Princess Diarist. El llibre encara no ha estat editat en català ni en castellà, per això, mentre no ens arriba, recomanem (efusivament) la lectura de Mi vida en esta galaxia.

Si The Princess Diarist sembla ser que és un recull d’anècdotes del rodatge de la primera trilogia, Mi vida en esta galaxia no és un llibre a l’ús per als fans d’Stars Wars. És un monòleg, terapèutic, hilarant i dur, a parts iguals, en el qual una Carrie Fisher, amb més flow que en Lando ballant disco a Studio 54, ens explica la seva vida i se’n fot de tot i de tothom ­(incloent-s’hi ella mateixa i el paper que la va encotillar de per vida­­­­­).

En unes 170 pàgines (amb una tipografia de mida enorme, tot sigui dit) ens parlarà de la seva atípica infantesa dins l’Star System. L’actriu era filla de dues estrelles que sovint omplien les portades de les revistes del cor. El seu pare, el crooner Eddie Fisher, i la seva mare, l’actriu Debbie Reynolds (Cantando bajo la lluvia), es van acabar separant. El pare va deixar la mare per anar-se’n, ni més ni menys que amb l’Elisabeth Taylor. Diu la Fisher que allò sí que van ser unes autèntiques “star wars”.

Ens parlarà de la seves addiccions a l’alcohol i les drogues (en tractament des dels 28 anys), de la seva bipolaritat, dels seus matrimonis fracassats (va estar casada amb Paul Simon) i de les pèrdues d’éssers estimats. Però tot això que donaria arguments per escriure un culebrón melodramàtic, Carrie Fisher ho transforma en un monòleg tronxant de ritme dinàmic. Perquè d’estrella narcisista, o de princesa Disney, en té ben poc.

No faltarà alguna anècdota amb els actors d’Star Wars (com la d’en Harrison Ford i la marihuana). D’en George Lucas en parlarà força. Al director, el titlla d’indecís, l’acusa de fer-la rodar la saga sense sostenidors i, també,  li “agraeix” el nombre de fans obsessius que l’han assetjat a diari des del 1977.

En definitiva, si voleu brindar-li un homenatge, un funeral a l’estil irlandès ­(ja sabeu, d’aquells en els quals ningú plora, tothom beu i riu, i fa gresca, i sona música moguda i es recorden les anècdotes més divertides del mort amb el cos encara calent), llegiu Mi vida en esta galaxia, perquè mal citant DaríoLa princesa está triste, ¿qué tendrá la princesa?”. Una pistola làser i sentit de l’humor contra l’adversitat.

Descubro que no soy sólo esta criatura llamada Princesa Leia (…). Resulta que era incluso una chica de calendario, una fantasía con la que se masturbaban con frecuencia los obesos quinceañeros empollones de medio mundo. (…) Una tarde en Berkley, un dependiente tras el mostrador me dijo:
– ¡Dios mío, pensé en ti todos los días entre los doce y los veintidós años!
– ¿Todos los días? -Se encongió de hombros y añadió:
– Bueno, cuatro veces al día.
Eso me pasa por preguntar.
Jordi Casals

Jordi Casals

Llicenciat en Filologia. Professor de Llengua i Literatura Castellana. Autor de les noveŀles Muerte por funky i Telecaster circus.

jordi has 16 posts and counting.See all posts by jordi

Deixa un comentari