Article: Torrons, tió i contes de Nadal

Quan arriben aquestes dates, és fàcil que ens vingui de gust alguna lectura nadalenca per elevar l’esperit amb els valors propis de les Festes. Històries amables, un punt ingènues, que és possible que ens deixin un cert regust dolcenc, desig de bons sentiments, propòsits de millora.

Per poc coneixedors que siguem del tema, la primera obra que ens ve al cap, en pensar-hi, és Un conte de Nadal de Charles Dickens, la coneguda història del vell i avar Mr. Scrooge que, després de ser visitat pels esperits del Nadal passat, present i futur i de comprendre com n’estava, d’equivocat, en la seva actitud egoista, sent la profunda necessitat de redimir-se i de canviar, per convertir-se en una persona generosa i altruista.

Si hi dediquem alguns minuts més potser recordarem també altres relats clàssics, “La venedora de llumins” d’Andersen, “El gegant egoista” de Wilde o El trencanous, de Hoffmann, narracions que tal volta llegíem de petits o que ens explicaven tiets ociosos i àvies pacients. “La venedora de llumins”, però, amb el seu final tan trist, sempre ens deixa una sensació amarga. Com pot acabar-se un conte de Nadal amb la mort d’una nena, per molt que així aconsegueixi arribar a la glòria divina on l’espera la seva àvia morta? La pau i escalfor que finalment conforten el personatge ens semblen, com a mínim, poc tangibles. Pel que fa a “El gegant egoista”, molt més amable, potser ens resulta innecessària la presència del nen Jesús com a personatge, si considerem que el relat hauria funcionat igual de bé si el petit que estova el cor del gegant hagués estat un infant qualsevol, tendre i innocent. Del conte de Hoffmann, és possible que ens atabali un punt la complicada història de la Marie Stahlbaum, del trencanous, del padrí Drosselmeyer i del Rei dels Ratolins i que el que més recordem de tot plegat siguin els compassos de la melodia de Txaikovski, que ressonen en el nostre cap molt més clarament que les paraules del relat.

De tota manera, i encara que aquests siguin, en certa manera, els clàssics nadalencs per excel·lència, són només una petita mostra dels contes que ens expliquen històries d’aquesta època de l’any. Des de Clarín fins a Paul Auster, des de Guy de Maupassant fins a Truman Capote passant per Txèjov, Enric Valor, Oscar Wilde, Emilia Pardo Bazán, Calders, Scott Fitzgerald, Dostoievski, Monzó o Rubén Darío, molts són els autors que s’han sentit atrets per aquesta matèria narrativa; fins i tot escriptors de literatura fantàstica o ciència ficció com Tolkien –amb Cartes del Pare Nöelo Ray Bradbury –amb “Conte de Nadal”- han posat el seu granet de sorra per engrandir el patrimoni de les històries nadalenques.

Què tenen, doncs, aquestes dates, que resulten tan atractives com a matèria literària? No podem negar que la tradició cristiana se situa al moll de l’ós de la nostra concepció de la vida i del nostre ser-en-el-món; acceptem de grat, ens és indiferent o neguem amb contundència el dogma, però sempre el tenim en compte perquè és un element de substrat del nostre sistema de valors ètic i moral. Per això aquest moment tan transcendent de la tradició no passa desapercebut, narrativament parlant, tot i que cada autor l’enfoca i el tracta a la seva conveniència, segons el seu temperament, les seves creences o la seva disposició.

Si als relats de Dickens o de Wilde Mr. Scrooge i el gegant es redimeixen i decideixen canviar, estovats l’un per la visió de la solitud extrema a que l’abocarà el seu egoisme i l’altre per la tendresa que li desperta un infant indefens i fill de Déu –la intervenció divina també és l’element salvífic imprescindible en altres contes, com ara el d’Enric Valor o el de Guy de Maupassant-, hi ha autors que han donat tractaments diferents a la matèria nadalenca.

Una altra visió del “Conte de Nadal”. La pel·lícula de Richard Donner “Los fantasmas atacan al jefe” (1988).

Truman Capote i Paul Auster es decanten per recrear les Festes a través d’anècdotes d’interès humà. Mentre que Capote, en els seus dos superbs contes “Un record de Nadal” i “Un Nadal” ens explica de manera sublim, amb una subtilesa envejable, alguns records de la seva infantesa –quan s’estava temporalment amb uns parents de sa mare a Alabama o quan va visitar al seu pare, que no vivia amb ells, a Nova Orleans-, Auster, a El conte de Nadal de l’Auggie Wren, ens relata la senzilla i alhora extraordinària història d’un home que, en tornar una cartera perduda, es veu embolicat en un malentès que no s’anima a aclarir i que el durà compartir el Nadal amb una dona vella i cega a qui no coneix.

Una visió més pessimista d’allò que pot representar aquesta celebració segons amb quin esperit es visqui, la podem trobar en el conte –o article- de Mariano José de Larra “La Nochebuena de 1836” o en el relat de Txejóv, “Vanka”. En el primer, la visió desesperançada de l’autor amara el text d’una desolació sense concessions que es fa més cruenta per les dates pretesament felices en què s’escriu i que acabarà amb el suïcidi de Larra, un mes i mig després. En el segon, el relat del pobre orfe rus que desitja retornar al dolç món d’una infantesa que ha hagut d’abandonar prematurament ens encongeix el cor, sobretot pel que no explica: que els anhels del nen per tornar a la calidesa d’un entorn segur i tebi són només il·lusions vanes. No cal que ho digui l’autor de forma explícita, el lector ho sap i el cor se li gela malgrat es tracti d’un conte de Nadal.

Un punt de vista una mica menys dur, o com a mínim menys tràgic i desesperat, potser perquè ens fa somriure irònicament, és el plantejament que ens fan Pere Calders o Quim Monzó –però també Clarín, la sornegueria no és patrimoni exclusivament català- en els seus respectius contes “Nit de pau i bones festes” (un dels diversos que va dedicar Calders a aquesta temàtica) i  “La venedora de mistos” de Monzó, inclòs en el recull Tres Nadals i “El rey Baltasar” de Leopoldo Alas.

El primer relat ens narra com d’absurda pot arribar a ser una normativa municipal abusiva i malentesa, que tot ho ha de regular, fins i tot el costum de fer el pessebre a una casa particular: després dels mil entrebancs burocràtics que l’empleat de l’Ajuntament li posa, el pobre protagonista opta per renunciar a muntar establia, pastorets i caganer. Monzó, en canvi, en el relat homònim al d’Andersen, recrea, en un exercici metaliterari, la mateixa història que l’escriptor danès, però dota al personatge de consciència de ser el que és, una protagonista de relat de Nadal, fet que la dur a qüestionar-se el seu paper i a intentar escapar inútilment del seu destí; el relat resulta tan trist, encara que per motius diferents, com l’original. Clarín, per altra banda, en el relat “El rey Baltasar”, ens planteja amb crueltat esmolada una història per a la nit de Reis, on un personatge honest, que per una vegada a la vida i per fer feliç el seu fill petit en aquesta vetllada tan especial decideix saltar-se les normes, és denunciat i castigat d’una manera exemplar per un sistema que, malgrat ser corrupte, no pot perdonar-li la més mínima ensopegada.

Veiem, doncs, que si tenim ganes de llegir alguna peça nadalenca aquests dies d’àpats copiosos i d’excessos de reunions familiars, aquestes jornades de bons propòsits que s’estavellen amb cruesa contra una realitat més cantelluda i menys harmoniosa del que voldríem, les possibilitats d’escollir lectura són àmplies i variades. Dolces com el torró de xocolata, difícils d’assimilar com un excés de rostit, iròniques com la sacarina al cafè després de neules i massapans o amb el regust agre de la fel.

Ben bé com el Nadal, si ens aturem a rumiar-ho una mica.

M. Mercè Cuartiella

M. Mercè Cuartiella

Llicenciada en Filologia. Treballa en el camp de la gestió cultural. Autora de Germans, gairebé bessons (Premi Llibreter, 2012), L’afer marsellès i Gent que tu coneixes (Premi Mercè Rodoreda, 2014).

mcuartiella has 10 posts and counting.See all posts by mcuartiella

Deixa un comentari