LLIBRES DE SANG [VOLS. I, II, III] (2016) – Clive Barker

Autor: Clive Barker
Títol: Libros de sangre [volúmenes I, II, III] (Books of Blood)
Editorial: Valdemar
Any: 2016 (1984-1985)
Pàgines: 689
ISBN: 978-84-7702-830-7
Valoració: ★★★★★

 

Qui m’havia de dir que la millor lectura de l’any arribaria a les seves acaballes? És clar que qualsevol cosa que dugui el segell Valdemar (en la seva col·lecció Gótica) és susceptible de ser molt gran i, per tant, la sorpresa s’ha de considerar relativa. A més, aquest llibre no és cap novetat i qualsevol que conegui una miqueta el món del terror (no únicament en literatura, sinó també en el mitjà audiovisual) sap qui és Clive Barker. Un dels grans-molt-grans (Hellraiser, Razas de noche). Tot i així, el nivell exhibit per bona part dels relats continguts en aquesta antologia, la diversitat de situacions en què ambienta l’autor els seus contes, la proliferació de recursos narratius, les mil i una cares del terror que ens mostra… el fan una peça única, meravellosa i, possiblement, irrepetible. Imperdible.

Aquest tom amb els volums I, II i III dels Libros de sangre de Clive Barker comença amb una introducció de Jesús Palacios (titulada “Placeres oscuros”), que fa un repàs entusiasta a la vida i obra de Barker. No és inexcusable, però sí tremendament recomanable la seva lectura, ja que una de les gràcies d’aquesta cuidada edició és, precisament, tot el que acompanya els relats. Resulta esclaridor, per exemple, quant a la història dels propis llibres (sis en total), ja que ens assabentem de la seva gènesi: concebuts els tres primers per l’autor com un sol llibre, es van dividir en tres per qüestions editorials i van veure la llum a Anglaterra el 1984. A Espanya, van aparèixer tot just un parell d’anys després, editats per Planeta. Barker es va dedicar a escriure’ls de nit, en un frenesí literari gairebé malaltís, mentre dedicava les hores del dia a escriure obres de teatre, en tan sols 18 mesos de feina esgotadora.

A continuació comença pròpiament el llibre, amb un Pròleg escrit el 1998 pel propi Barker. Ha plogut molt d’ençà aquell 1984, i Barker es presenta com una persona diferent, que observa amb una certa nostàlgia aquella època en què estava a la cresta de l’onada, literàriament i cinematogràficament. Les paraules traspuen un no-sé-què de confessió, d’autenticitat. Barker es despulla:

Mi naturaleza se ha vuelto últimamente mucho más sumisa. Ya grité y toqué el tambor lo suficiente, ya perpetré mi catálogo de excesos y, finalmente, supongo, me cansé un poco de todo el show.

Molt recomanables per als lectors que busquen completar l’experiència del text amb context. Seguidament, podem llegir la Introducció de Rampsey Cambell. En unes poques pàgines fa un retrat dels trets definitoris del geni de Barker: visionari + truculent + irònic. És una definició succinta però força encertada del que ens espera al llarg de 16 relats farcits de sang a borbolls, sexe explícit, terrors de la carn i crítica social. Sí, sí, he dit crítica social. Resulta molt productiu provar d’assolir una lectura metafòrica, més profunda, en diversos dels seus relats, per veure que el terror és per a Barker la manera d’accedir a anàlisis de la realitat molt més profunds.

El primer relat, “Libro de sangre”, té un caràcter prologar que va més enllà del propi títol. En la història de cases embruixades, mèdiums i fantasmes que ens proposa Barker, es troben quasi a un nivell metaliterari inclosos tots els altres relats del llibre. Som als dominis de la Nova Carn, i el cos humà pot ésser, literalment, un llibre on escriure-hi amb unes urpes afilades! Que us recorda el Necronomicon? Segurament. Si el primer relat ens ha deixat amb la boca oberta, seguirem així en el segon, un dels més memorables de tot el recull. “El tren de carne de medianoche” és un relat asfixiant, brutal i escruixidor sobre uns assassinats rituals al metro de Nova York. El que comença com un thriller amb assassí a l’ús, però, aviat pren tints d’història sobrenatural. A més, l’alternança de punts de vista dota el relat d’una riquesa de recursos poc convencional en aquest tipus de literatura. La carn, novament, en serà protagonista. Lovecraft no és un dels referents més propers a Barker, que prefereix a Poe, però en aquest cas la presència d’aquells Pares i l’atavisme de la història ens hi pot fer pensar sense gaire problemes. El següent relat, “El charlatán y Jack”, he de confessar que em va desconcertar bastant: es tracta d’una història amb regust a conte clàssic (l’home que aconsegueix enganyar el dimoni) i amb lliçó moral al final. Aquí sí, Poe i el seu relat “El diable de l’ampolla” semblen ser-ne la font d’inspiració.

“El blues de la sangre de cerdo” ha estat possiblement el relat que més m’ha impressionat de tot el llibre. En escassament una quarantena de pàgines Barker teixeix una història complexa, repleta de matisos, amb una excel·lent caracterització dels personatges (també psicològicament) i dels ambients. Situada en un centre d’internament per a joves delinqüents, l’autor aconsegueix cotes insospitades de plaer morbós en el lector. No creia que la literatura pogués provocar tant d’horror com el que s’oculta aquí. Esteu advertits: si arribeu fins al final d’aquest conte ja mai podreu oblidar què ocorre en aquella cabana i els grunys d’aquells porcs us perseguiran sempre… “Sexo, muerte y brillo de estrellas” és una altra aproximació a un tema clàssic, en aquest cas a la història de El fantasma de l’òpera, a través d’un dels temes preferits de Poe: el de l’estimada morta que torna (pensem en “Annabel Lee”). És clar que Poe no va mostrar el sexe de manera tan explícita, ni tenia tan sentit de l’humor, ni la violència dels seus relats era tan macabra com trobem aquí. Precisament aquest relat és un exemple del que comentava més amunt: la capacitat metafòrica. En aquest cas,  és una volta de rosca més a la idea que els actors representen la vida, ja que aquí és, literalment, això. Un autèntic prodigi de dissimulació i recursos per cloure, novament, amb un clímax insuperable. L’últim relat del primer volum “En las colinas, las ciudades”, representa un canvi de registre força radical. Està protagonitzat per una parella gay que, de viatge per Europa, descobreixen que no se suporten. Barker, homosexual declarat, introdueix el tema de la condició sexual en diversos dels seus relats. A risc de trobar missatges ocults on l’autor no ha pretès amagar res, seria exagerat veure en l’estranya història d’aquestes dues ciutats que s’enfronten com si fossin un cos gegantí format de múltiples cossos més petits (els habitants de cadascuna, que quasi han estat devorats per aquest ens suprapersonal) una metàfora del poder assimilador de la massa? Un missatge crític sobre la seva condició sexual i la necessitat d’assimilar-se a la resta, de “normalitzar-se”, a ulls de la societat?

El segon volum comença amb el relat “Terror”. Barker, en la línia de Hitchcock a La soga, comença enfrontant dos intel·lectuals amb les seves teories. En aquest cas, però, el tema a debat no és la superioritat intel·lectual d’uns sobre els altres, com defensava Nietzsche en la figura del seu Superhome, sinó la possibilitat que sigui certa l’asseveració d’alguns que és possible no tenir por. Evidentment, l’autor, per la via empírica, ens demostrarà que no és així. Novament Poe, aquesta vegada a través del seu relat “El pou i el pèndol”, sobrevola aquestes pàgines. Personalment, he acusat un cert descens en aquest segon volum i el següent relat, “El acontecimiento del infierno”, m’ho ha confirmat. Es tracta d’una refinada metàfora sobre la política britànica a través d’una esperpèntica carrera, on resulta que competeixen àngels contra dimonis. Resulta interessant, però no assoleix el nivell dels altres relats. “Jacqueline Ess: Sus últimas voluntades y testamento”, aborda el tema de la femme fatale que obliga els homes segons la seva voluntat, però des de les coordenades d’aquesta escola que Barker va inaugurar amb d’altres mestres del terror contemporani (com Cronenberg o Wes Craven), la Nova Carn: no només té poder sobre la seva ment, també sobre el seu cos. Literalment.

“Las pieles de los padres” recorda en la seva tesi els antics linxaments que havien patits algunes dones en l’Amèrica profunda, acusades de bruixeria. Aquí, però, se substitueix la bruixa pel monstre, que ocupa el lloc del bo injustament perseguit. Als que hagin vist la pel·lícula Razas de noche de segur que l’escena de la confrontació amb les forces de l’ordre i el discurs final els resultarà familiar. Finalment, “Los nuevos crímenes de la calle Morgue”, un indissimulat homenatge al seu admirat Poe, clou aquest segon volum, i ho fa amb un relat d’alçada, potser el millor d’aquest segon acte. Barker sembla imitar deliberadament l’estil de Poe en alguns moments, amb una violència molt més continguda que en ocasions anteriors. Però el discurs entre la realitat i la ficció, el motor de tot el conte, és, evidentment, original seu.

El volum tercer comença amb “Hijo del celuloide”, un relat que sembla aprofundir en la idea encetada en la història anterior, la de la realitat i la ficció i la fina frontera que les separa. En la línia d’un tema que el cinema ha explotat ja en múltiples ocasions, l’autor ens planteja un lloc (una sala de cine) en què el món real i el del cel·luloide es barregen. Però Barker no es limita al conegut i va un pas més enllà, fins al final, que com sempre és una sorpresa majúscula, aquí en forma de “gran boutade”. “Cabezacruda Rex”, en canvi, és un relat de plantejament força més convencional, però personalment ha aconseguit fer-me recuperar sensacions que no havia sentit des del primer volum. Reformulant des de l’extrema violència i el terror més brutal la figura clàssica de l’home del sac, Barker ens convida a un bany de sang i vísceres realment esgarrifós. “Confesiones de la mortaja (de un pornógrafo)” és tot el contrari. A causa de l’originalitat (hilaritat) de la història, l’autor es veu obligat a fer gala d’un atreviment i una proliferació de recursos que, no per haver-la fet notar ja abans, podem deixar ara de mencionar-la. El relat juga la basa de l’humor més macabre i esbojarrat, ja que es tracta de la història d’una venjança protagonitzada per la mortalla d’un home a qui s’ha acusat falsament d’un crim i que ha estat assassinat a causa d’això. La pàtina humorística, però, és només en els ulls del lector, ja que l’escriptor afronta la història amb tota la serietat del món i no estalvia alguna de les escenes de violència més orgàniques, gàstriques i brutals de tota l’antologia.

“Chivos expiatorios” és un altre dels relats més memorables. La idea de l’illa ha donat molt joc en la literatura clàssica de terror i, fins ara, en els múltiples escenaris en què Barker havia decidit situar els seus horrors no n’havia aparegut cap. Deute saldat, doncs. Aquest cop ens trobem amb uns nàufrags despreocupats, una illa misteriosa, unes tombes antigues, un sacrilegi comès… Sorprèn la capacitat de reformular clàssics tronats de Barker, ja que d’una típica història amb guiris en biquini que follen a la primera de canvi i que  es veu d’una hora lluny com acabaran, n’aconsegueix fer una història que t’atrapa i et sorprèn a cada línia. És en els contes de temàtica més simple on es veu la grandesa de Brarker com a narrador i la prolixitat de trucs que té en el seu barret de copa. Poe? No, aquesta vegada sembla estar més a prop dels terrors aquàtics del Dagon de Lovecraft o dels seus mites de Cthulhu. Per acabar, “Restos humanos” és una altra aproximació a un clàssic, farcida de referències molt ben acoblades. Si el debat sobre la bellesa i l’art ens apropa inevitablement a El retrat de Dorian Gray de Wilde (un altre dels clàssics immortals de la literatura de terror), la mòmia protagonista de la història ho fa al relat del mateix títol del gran Arthur Conan Doyle i aquell doppleganger brutal i àvid de sang ens pot induir a rememorar els crims de l’homuncle de la llegenda jueva de El Gòlem.

Però això encara no és tot. El llibre es clou amb dos apartats més: en primer lloc la reproducció d’una sèrie de làmines amb il·lustracions del propi Barker (diversos esborranys de Pinhead, entre d’altres) i, per acabar, un Epíleg a càrrec d’Antonio Trashorras. Si el pròleg se centrava en la seva faceta d’escriptor, aquest epíleg ho fa en la de director i guionista. Un digne colofó que fa justícia a aquests tres primers volums dels Libros de sangre, sens dubte un dels cims de la carrera literària de Clive Barker i un clàssic del terror contemporani. En definitiva, doncs, una antologia que es mereixia ésser immortalitzada en una edició de culte com aquesta.

Poques vegades es pot jutjar una obra tan extensa i diversa de manera tan rotunda. Però Libros de sangre és, senzillament, una obra mestra.

Relats continguts en aquesta antologia:
Vol. 1
El Libro de Sangre ★★★★★
El tren de carne de medianoche ★★★★★
El charlatán y Jack ★★★★★
El blues de la sangre de cerdo ★★★★★
Sexo, muerte y brillo de estrellas ★★★★★
En las colinas, las ciudades ★★★★
Vol. 2
Terror ★★★★
El acontecimiento del infierno ★★★
Jacqueline Ess: Sus últimas voluntades y testamento ★★★★
Las pieles de los padres ★★★★
Los nuevos crímenes de la calle Morgue ★★★★★
Vol. 3
Hijo del celuloide ★★★★
Cabezacruda Rex ★★★★★
Confesiones de la mortaja (de un pornógrafo) ★★★★
Chivos expiatorios ★★★★★
Restos humanos ★★★★★
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 280 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari