L’AMOR FORA DE MAPA (2016) – Roc Casagran

Autor: Roc Casagran
Títol: L’amor fora de mapa
Editorial: Sembra Llibres
Any : 2016
Pàgines: 261
ISBN: 978-84-943736-9-5
Valoració: ★★★

 

L’amor ha estat el gran tema de la literatura occidental. De fet, encara ho és i, la gran sort que tenim com a lectors del segle XXI, és que els autors actuals ens volen donar una nova visió de l’amor, volen anar més enllà del que han estat els cànons literaris tradicionals, de l’amor-passió, de l’alegria de tenir-lo i de la tristesa de l’absència, per mostrar un amor polièdric adaptat a una societat com l’actual i així ho trobem en aquesta novel·la amb enunciats tan clàssics però alhora tan actuals com aquest:

L’amor a vegades és excessiu i fa mal.

Així doncs, L’amor fora de mapa, de Roc Casagran, pretén construir una història d’amor, o més concretament de desamor, de la ruptura i les seves conseqüències, amb tot un seguit de recursos clàssics, però on hi afegeix una bona dosi d’elements que la fan completament diferent, que sorprèn de manera agradable i que porta fins a un final, que potser s’intueix en les darreres pàgines, que és inesperat, perquè explora una nova manera d’entendre l’amor, molt lligat a la contemporaneïtat.

El primer que crida l’atenció en aquesta novel·la és la veu narrativa, el protagonista, en Llull, que explica la història en segona persona, s’adreça a algú, que poc a poc anirem veient qui és. L’ús d’aquesta persona gramatical sobta i alhora ens introdueix en la trama, ja que automàticament el lector se sent dins d’una conversa com a un participant més. En Llull, nom que ens trasllada a l’autor medieval, ha d’afrontar que la seva nòvia, la Clàudia, el deixi i que faci trontollar l’estabilitat del seu tamboret de tres potes i mitja. Ella n’és, n’era, una.

L’altra és el seu gran amic Eldar, la tercera és la poesia i la mitja, la paroxetina que s’ha de prendre diàriament. En Llull es dedica a dibuixar mapes en una empresa i també és poeta, ha publicat algun recull i de tant en tant fa recitals, una activitat que és molt enriquidora per a ell i també per a nosaltres, ja que com a lectors tenim l’oportunitat de conèixer molts dels textos que escriu, perquè també estan inclosos en la novel·la, una altra de les sorpreses que inclou i que a més han estat musicades per Mireia Vives i Borja Penalba i es poden escoltar a la xarxa.

El text és un gran flashback i comença amb la ruptura, la fugida de la Clàudia de l’hotel d’Alacant on havien anat a passar uns dies amb en Llull, sense un motiu aparent. A partir d’aquí anirà fent salts endavant i endarrere per explicar les bondats d’aquella relació.

I la importància de tenir un amic com l’Eldar, un noi d’origen bosnià, músic, a qui va conèixer a l’institut quan acabava de passar el trauma de sortir del seu país en ple conflicte bèl·lic. Per apuntalar la pota del tamboret que li falta, també tindrà el suport dels pares, uns personatges que, volgudament plans, se’ls sent propers i angoixats pel destí del fill, que pateix el mateix que pateixen molts abandonats

I la pitjor solitud és aquella que s’esdevé sense estar sol.

El mateix Llull s’angoixarà pel que fa patir als seus pares. El gran problema d’en Llull és que es dedicarà a solucionar els seus mals amb els remeis típics per superar les ruptures i que s’han confirmat sempre com a inútils, en un rumb erràtic que no portarà res de bo.

En aquests salts que hi ha en el passat es construeixen els personatges de l’Eldar i la Clàudia, però sobretot del protagonista, ho sabrem gairebé tot en un acte de gran sinceritat per part seva, no oculta res. I ho farà a través d’una prosa molt treballada, molt poètica tal i com és l’ofici del protagonista, una prosa amb un gran treball al darrere, per bé que en certs moments té una aparença naïf. També cal destacar en aquest apartat com a encert el fet d’adaptar al català neologismes com fèisbuc, iutub i altres.

Després que en Llull es confessi, davant nostre i també davant de qui ho ha de fer, després de conèixer els tràngols que ha patit des que va ser abandonat per la Clàudia i sí, en coneguem el motiu, perquè els receptors no ens n’adonem, però en Llull sap moltes coses que dosifica volgudament en el transcurs del relat, moltes més de les que diu en un primer moment gràcies al fet que la Clàudia abans de marxar va cometre un error:

Però abans de tot això, vaig descobrir que no havies pensat a treure la teva contrasenya del fèisbuc. I allò sí que era, alhora, un flotador i un tauró. Que rimen amb temptació.

D’aquesta manera s’entendran moltes coses que s’han anat dient durant la novel·la, de la mateixa manera que s’anirà donant llum a petits misteris que es troben repartits pels capítols.

Un detall final: cada capítol comença amb una cita relacionada amb el contingut, però sobretot comença en un lavabo en diferents moments de la vida del protagonista i, també, en diferents estats d’ànim i fent diferents actes fisiològics. Un autèntic exercici d’estil escatològic. Llegint una entrevista a l’autor, aquest deia que la primera opció per al títol de la novel·la era, precisament aquest, Lavabo. Coses del destí, o potser d’un editor audaç, aquest títol va mutar en l’encertat L’amor fora de mapa, que dóna una pista del final de la novel·la i l’acosta més a un títol clàssic per a un text que continua parlant sobre el gran tema de la literatura des dels seus orígens, l’amor.

lectura patrocinada per:
logo sembra llibres
Enric Bassegoda

Enric Bassegoda

Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

ebassegoda has 48 posts and counting.See all posts by ebassegoda

Deixa un comentari