LO QUE VES CUANDO CIERRAS LOS OJOS (2016) – David Jasso

Autor: David Jasso
Títol: Lo que ves cuando cierras los ojos
Editorial: Apache Libros
Any: 2016
Pàgines: 331
ISBN: 978-84-946258-0-0
Valoració: ★★★

 

Recent sortides del forn, arriben aquestes pàgines amb l’últim de David Jasso, un dels noms indiscutibles del terror fantàstic en llengua castellana, després d’aquella llunyana novel·la de debut, La silla (2006) i, sobretot, després de l’extraordinària (i finalista aquest any als Premis Ignotus) Disforia. Lo que ves cuando cierras los ojos participa del mateix univers que la resta de novel·les de Jasso però, com en les ocasions anteriors, manté un perfil propi que la distingeix suficientment. Així doncs, les pàgines inicials, a mode de pròleg, recorden poderosament els passatges inserits en la història central de Disforia, i protagonitzats per una mena de presències sobrenaturals amb el poder d’alterar el temps. Jasso demostra en aquestes pàgines el seu bon ús dels recursos narratius, en un episodi quasi cinematogràfic. La resta, en canvi, va per camins diferents.

Lo que ves cuando cierras los ojos alterna històries i punts de vista narratius ben diversos. Cada capítol du el nom d’un personatge, un lector, que serà els ulls a través dels quals veurem el món mentre duri. Uns més centrals que d’altres. Tots travessats per la tragèdia i per la bogeria, el tema central de la novel·la. Ernesto del Río (un sonat amb una estranya habilitat), malgrat no ésser en vida, és la presència que relliga amb les pàgines del seu llibre maleït les demés històries. Un testament que ningú ha d’arribar a veure mai, però que en canvi serà posat a disposició de tothom fatalment, deliberadament. I si la bogeria fos contagiosa?, sembla preguntar-se Jasso. Ningú que llegeixi les paraules de Del Río podrà seguir com si res amb la seva vida. Ningú que miri cara a cara la bogeria i l’abisme pot quedar indemne. La mostra: aquesta novel·la.

Azucena siente de repente unas ganas terribels de llorar. Está emocionada, Ernesto acaba de descubrirle el secreto. La locura permite ver las cosas de otra manera, alcanzar el infinito. Crear posibilidades. Visitar mundos. Limpiar. Enloquece.

Una certa aura messiànica, deífica, envolta aquest personatge, capaç d’influir en les persones d’una manera realment única. Fins i tot després de mort. Quasi exercint un poder de seducció (homo)eròtic, com el dels vampirs amb les seves víctimes. I Verdasco Nolasco, un altre sonat, una d’aquestes víctimes, vindria a ser l’instrument a través del qual Del Río durà a terme la seva obra, serà el seu profeta. Com Renfield en el cas del Dràcula d’Stoker. Lovecraft no es va atrevir a escriure el Necronomicon, només a parlar-ne. Jasso en canvi és més valent (i arriscat) i transcriu capítols sencers del suposat manuscrit de Del Río, perquè ens fem a la idea realment de què va. Mostra el monstre, vaja. Ho fa amb un narrador en primera persona que es dirigeix al lector i l’interpel·la directament, de tu a tu. Li llança reptes i desafiaments constantment (des de la pròpia portada).

Es tracta d’un exercici quasi metaliterari força complex, i que recorda per exemple l’estil de Fantasma de Laura Lee Bahr, de tal manera que el lector es troba immers sense adonar-se’n en la pròpia trama del llibre. N’acaba sent un personatge més i pot escollir fer o no fer el que li demana el personatge de Del Río. És clar que costa resistir-se a les seves extravagants peticions. Seria interessant saber quants lectors s’han acabat xuclant el dit lascivament tal i com commina a fer en un dels capítols… Que sigui valent, però, no significa que funcioni sempre, ni que hagi de ser un recurs que agradi tots els lectors. A més d’un potser li grinyolarà. De fet, aquest llibre no està fet per a tots els públics, ni sembla que la voluntat del seu autor hagi estat en cap moment aquesta (molt recomanable donar un cop d’ull a l’apartat final del llibre, on Jasso respon algunes possibles preguntes que segurament la majoria de lectors es facin).

Personalment, m’ha semblat que a la novel·la li costava arrencar després del pròleg, i en general diria que acusa una certa irregularitat. Sens dubte, té a veure amb els canvis bruscos d’argument i d’estil a causa de l’alternança de capítols i veus narratives. Però he de dir que m’ha resultat irritant alguns cops veure interrompudes certes històries potents, líriques i on es pot trobar la prosa magnífica del bon narrador que és Jasso per capítols que m’han fet la impressió de ser força tediosos, digressius o simplement de farciment. No els qualificaria ni tan sols de cliffhangers, perquè no suspenen les nostres ànsies de saber la resolució d’un cas, sinó que senzillament distreuen en el pitjor moment. O en el millor dels casos provoquen un alentiment poc justificat del ritme de la narració amb divagacions recargolades i excessives pels mons interiors de la bogeria dels protagonistes.

Aquesta és la impressió que m’ha embargat cada vegada que la bella història d’amor d’Hilario i Magdalena es veia interrompuda, per exemple. I és que personalment em sembla que és en els capítols en què apareix aquesta parella on es pot llegir el millor Jasso, en aquest llibre. Quan llegim sobre ells i sobre la Mari, una bella metàfora de tot i de res, un enorme signe d’interrogació que solca el llibre de dalt a baix i que, al final, encara continuem sense saber realment qui és. L’àngel de la mort? La personificació de la bogeria? També és aquí on es recuperen alguns dels seus leit motivs, que ja trobàvem en els seus llibres anteriors. Hilario és una víctima (una més) de la crisi econòmica, i a la recta final de la seva vida laboral (i quan hauria d’estar pensant en una agradable jubilació), resulta que està a punt de perdre el negoci i l’únic sostén familiar. Crítica social, crisi de l’habitatge, atur… Magdalena, la seva fidel companya de tota la vida, no en sap res. La mort per amor, l’assassinat compassiu, la noblesa del suïcidi… són formes de rebel·lió que l’autor ja havia explorat abans. És la idea tràgica i certa que l’única forma de protesta per a la bona gent és tenir una bona mort. Que almenys això no ens ho prenguin els bancs!

Cuando los sueños ya no tienen cabida, solo quedan las pesadillas.

Sense trobar l’equilibri de Disforia (Lo que ves cuando cierras los ojos va ser escrita en una primera redacció abans, malgrat que es va enllestir definitivament a posteriori), aquesta novel·la aconsegueix el que es proposa de manera força reeixida: aprofundir en idees perilloses i poc convencionals, insuportables per a la majoria de persones, que viuen sense trencar-se el cap. Bogeria, suïcidi, malaltia… Angoixa. Pura i simple angoixa existencial és el que destil·la el llibre. I ho fa ni més ni menys que des de la ment pertorbada (i pertorbadora) d’un boig que parla en primera persona. Hàbil recurs per inocular-nos aquella bogeria contagiosa que, des de Cervantes i el seu Quixot, sabem que és font de les revelacions més certes i terribles. Qui és el boig, al final? Quina és la bogeria d’aquest món que patim? En qualsevol cas, però, compte a llegir David Jasso. Hi ha veritats que fereixen.

Esteu advertits.

lectura patrocinada per:
logo-apache
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 292 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari