CIUTAT REVENTACRANIS (2015) – Jeremy Robert Johnson

Autor: Jeremy Robert Johnson
Títol: Ciudad revientacráneos (Skullcrack City)
Editorial: Orciny Press
Any: 2016 (2015)
Pàgines: 333
ISBN: 978-84-945181-4-0
Valoració: ★★★

 

Ciudad revientacráneos, de l’autor de culte Jeremy Robert Johnson, és la tercera aproximació de la petita editorial Orciny Press al gènere bizarro, a través de la seva col·lecció Midian, que tants bons resultats ha recollit fins ara. La novel·la és indiscutiblement un dels llibres del mes pel que fa al gènere fantàstic en llengua castellana i, fins i tot m’atreviria a dir, de l’any. I és que amb poc temps s’ha anat creant una autèntica legió a Espanya de fidels seguidors del bizarro. Aquesta Ciudad revientacráneos ve avalada per la contrastada trajectòria literària del seu autor i per una excel·lent crítica als Estats Units, on acaba de guanyar el Premi Wonderland. Això, juntament amb una portada demolidora de Branca Studio (com és habitual) que fa justícia al títol del llibre, conviden a deixar-se seduir novament per aquest gènere.

El llibre és un pas més en el bizarro. Si amb Fantasma, de Laura Lee Bahr (finalista als Premis Ignotus d’aquest any), Hugo Camacho (l’editor) convidava els neòfits a descobrir un gènere força desconegut a Espanya, a abocar-s’hi prudentment i ficar-hi la poteta amb una certa contenció, i l’extraordinària La casa de arenas movedizas, de Carlton Mellick III, era la història d’un viatge del real al més estrany que en cap moment perdia de vista el referent de conte de fades, aquesta Ciudad revientacráneos dóna la impressió de ser bizarro en estat força més pur. No hi ha jocs previs, preàmbuls ni delicadeses. Johnson ens precipita gairebé des de la primera línia a un món caòtic, disbauxat i deslligat de la realitat. Aquest cop, el lector convencional aviat pot ser que se senti sobrepassat, arrencat sense mirament de les seves zones de confort.

La novel·la ens presenta S.P. Doyle, un treballador de banca. Un ofici tristament de moda en la literatura actual, d’ençà la crisi econòmica, i que engloba el que en podríem dir les virtuts del filldeputisme més contemporani: egoisme, benefici, usura, etc. Ho vaig comentar no fa gaire en la ressenya d’un altre llibre brutal, en aquest mateix sentit de crítica social: Leyes de mercado, de Richard Morgan. Els negocis són la guerra, els banquers-empresaris-economistes els guerrers i, nosaltres, els pobres desgraciats que necessitem un crèdit o demanar una hipoteca, les víctimes. S.P. Doyle, com el protagonista de la novel·la de Morgan, té dubtes i conflictes morals respecte el que està fent, però els resol de manera diferent a aquell.

Me llamaba S.P. Doyle y era un parásito infrahumano enterrado profundamente en la carne de un dios oscuro.
Sí, lo has adivinado.
Trabajaba en un banco.

S.P. Doyle serà els nostres ulls i la nostra consciència al llarg de les pàgines del llibre. El que passa és que ens trobem literalment dins d’una ment malalta, alterada per l’abús de les drogues (l’hexadrina). Orwell no va imaginar un futur pitjor que el que ens presenta aquesta novel·la, ni una droga més xunga que aquesta. L’hexadrina altera les coses de manera tal que tot es converteix en un malson, on resulta impossible discernir què és real i què és al·lucinació. L’hexa donarà a Doyle el valor necessari per emprendre un pla que destrueixi el sistema des de dins, o això creu. Nosaltres, observadors objectius, ens adonem que és una pobre víctima dels seus deliris, de la paranoia induïda per la droga. O no?

Si malgrat el vertigen resulta que el lector s’atreveix a seguir avançant, la cosa no es redreça, al contrari. Si la novel·la comença per un tobogan de gel, ràpidament ens veiem sacsejats per aigües braves fins a arribar, en un final apoteòsic, a un autèntic maelstorm que ho engoleix literalment tot. El fet que el protagonista estigui sempre col·locat fa que tot es barregi de manera extraordinària, i que no puguem estar segurs de res. És una sensació aclaparadora, de vegades fins i tot en excés. La multiplicació de les teories conspiratòries, les megasessions de masturbació lacerant que s’infligeix Doyle com a efecte secundari de la droga i la incursió en aquest teatre de bojos d’uns monstres reventacaps que sembren el terror pels carrers de la ciutat i s’alimenten de cervells, no ajudaran el lector a trobar punts de suport.

L’ambivalència constant entre el que és real i el que no ens aproxima a d’altres obres de ciència-ficció, des de la popular i gastada Matrix fins al cyberpunk que va inaugurar ja fa tants anys William Gibson amb Neuromantic. Però Johnson dóna un pas més i el que en aquelles obres eren cables i xips i internet, ell ho converteix en carn i sang. Exacte, em refereixo a la Liga de los Ceroes, aquell programa demencial on els concursants mutilen els seus cossos i els adapten de les maneres més aberrants per buscar el favor del públic. M’han vingut al cap noms com el de Clive Baker o David Cronenberg i aquell concepte de “la nova carn” llegint aquesta novel·la. Sobretot la segona part, en què apareix de forma força més clara el tema dels trasplantaments, la unió d’home i màquina i l’experimentació d’aquell doctor Tikoshi que remet a un Menguele encara més passat de voltes. No he pogut oblidar tampoc aquelles pel·lícules asiàtiques que havia vist de jove, i que precisament jugaven al concepte aquest de la mutació de la carn: la impressionant Akira, de Katsushiro Otomo o les dues parts del film Tetsuo de Shinya Tsukamoto, amb aquells subtítols tan suggeridors: “The iron man” i “The body hammer”.

Però Ciudad revientacráneos també és una (bonica) història d’amor. No vacil·lo. La profusió de sang i pus i esperma a cada pàgina no ho impedeixen. El personatge de Doyle apareix configurat des de la primera pàgina com un sociòpata recalcitrant, incapaç d’arribar a més intimitat que amb la seva tortuga Deckard, única confident dels seus plans de redempció. Tot canvia quan coneix a Dara, una bellesa… particular. És clar que es tracta també d’una love story molt particular i basada en la paradoxa, com tot a la novel·la: si a la salvació s’hi arriba a través de la destrucció, a l’amor Doyle hi arribarà a través de la mort i el dolor. Destrucció del cos i conservació de la ment.

Sense saber com, al final resulta que aquesta aparent “anada d’olla” cobra sentit, que tot lliga, fins i tot els monstres reventacranis del títol, i a la seva manera resulta que la novel·la també és una àcida crítica al sistema capitalista que ens devora, a la grotesca societat de consum en què vivim. No és un llibre per a tots els públics. Això ja ha quedat suficientment clar. Només aquells lectors més capaços de deslligar-se de convencionalismes el sabran gaudir. Si a causa de tot el que heu llegit, aquí o en d’altres llocs, encara dubteu (o precisament per això dubteu) de si llegir-lo o no, feu-me cas: dibuixeu un somriure, ompliu-vos de valentia i digueu amb orgull: A LA MERDA! PER QUÈ NO? I agafeu el llibre.

Què hi podeu perdre? El seny?

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 296 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari