LA MORT DEL PARE (2009) – Karl Ove Knausgård

Autor: Karl Ove Knausgård
Títol: La meva lluita I. La mort del pare (Min Kamp. Første bok)
Editorial: L’Altra Editorial
Any: 2015 (2009)
Pàgines: 496
ISBN: 978-84-943481-1-2
Valoració: ★★★★

 

L’escriptor noruec Karl Ove Knausgård (Oslo, 1968) va començar a publicar a partir dels vint anys i la seva carrera va tenir una arrencada meteòrica, amb reconeixements del públic i de la crítica escandinaus, i amb l’atorgament de diferents premis de gran prestigi. Ara bé, de la mateixa manera que el seu ascens va ser vertiginós, va arribar a un punt que ja no era capaç d’escriure com ell volia, una crisi creativa com la que tenen molts autors i que sovint acaba de la mateixa manera: rebuscant en la pròpia autobiografia temes prou interessants com per fer-ne literatura. Així és com es va gestar Min Kamp (La meva lluita), una obra que compta amb sis volums d’unes cinc-centes pàgines cada un.

El primer volum, La mort del pare (l’original noruec no té subtítols, són un afegit de les edicions anglosaxones), es pot resumir dient que narra dos moments vitals de la vida de l’autor: el pas de la infantesa a la joventut en la primera part, i la mort del pare, pròpiament, en la segona. Només dues parts en 495 pàgines de l’edició catalana, cap capítol, només algun punt i a part espaiat.

La primera part és un narració que s’allarga en el temps i se centra en el moment que l’autor comença el seu primer any al gymnasium, l’equivalent al batxillerat. En aquesta part ens posa de manifest com la seva mare era absent, el seu pare, tot i estar proper, també es pot considerar absent i amb uns canvis d’actitud notables, que el desconcertaven i van provocar la marxa del seu germà gran, l’Yngve. En aquest context, Karl Ove comença una etapa d’experimentació que el portarà a descobrir les noies i l’amor, la vida social, l’acohol, la música, el futbol… D’aquesta part destaca la quotidianitat d’un noi en plena efervescència juvenil, un punt precoç respecte als altres, però també que mostra les seves inseguretats, febleses i crueltats:

Les nostres relacions es trobaven en un punt intermedi entre el món infantil i l’adult, i els límits entre tots dos eren canviants.

Un record sincer i atrevit amb l’aparició d’un seguit d’amics i no tan amics, de noies amb qui va tenir algun afaire i d’un catàleg extens de tots els grups de música i cançons que escoltava. I que té com apunt final el divorci dels pares.

La segona part és molt més crua i intensa. Si bé comença amb el relat de com és la vida actual de l’autor, a Estocolm, amb la seva segona dona i els seus fills. En com lloga un despatx per escriure i com li arriba la crisi creativa que serà el motor de La meva lluita. És en aquest punt quan rep la notícia que el seu pare ha mort, una mort prematura però anunciada. Fa temps que no hi té relació, el seu germà tampoc n’hi té. Després del divorci, el pare es va tornar a casar i va tenir una filla, que només apareix de nom, mai directament. Poc a poc van deixar-hi de tenir relació, és va divorciar de nou i va començar una vida d’autodestrucció marcada per l’alcoholisme i la violència contra els seus germans. Per si no fos prou destrossar-se la vida, ho va fer a casa de la seva mare, incitant-la a ella també a beure, cosa que li va impedir tenir-ne cura com hauria d’haver fet.

Després d’explicar-nos la seva actualitat a Estocolm, la narració es trasllada a Stavanger, on viu l’Yngve, amb qui aniran junts fins a Kristiansand, que és on vivia i ha mort el pare. Es converteixen en:

Els fills que surten de casa per enterrar el pare, aquesta és la història on de cop i volta em vaig trobar.

Aquesta situació li serveix a l’autor per fer diversos flashbacks i narrar la relació que va tenir amb el seu germà gran durant els anys de la universitat a Bergen. Una relació que comença amb l’admiració i el subordinament a la seva vida, fins que aconsegueix fer una vida pròpia en la qual el seu germà sempre hi és present. En aquest exercici de sincerament, es pot veure com hi ha molt d’afecte cap a l’Yngve i també molta complicitat, tot i que com a germans, a vegades no es diuen gaire res.

Ara bé, el punt culminant d’aquesta segona part és l’arribada i l’estada a la casa de l’àvia, on havia viscut i ha mort el pare, que també és un flashback. La desolació és total, la casa està plena d’ampolles buides, de roba abandonada i podrida, de brutícia per tot arreu, enganxada als banys, a la cuina… un panorama desolador i que és un correlat de l’ensorrament moral i vital que va viure el pare durant els darrers temps i com hi va arrossegar l’àvia, que observa senil com els dos germans intenten posar ordre a tot aquella podridura. I mentre netegen, s’adonen, ja no de la demència de l’àvia, sinó que ella també depèn completament de l’alcohol, afectada per la síndrome d’abstinència, i com el seu pare va violentar els seus germans quan es va instal·lar a la casa. Per si fos poc, es va gastar molts dels diners que va treure de vendre’s la casa on vivia. Un panorama molt dur i que Knausgård sap explicar de manera magistral, sense amagar res:

Si us plau, que no ens pregunti on hem d’anar!, vaig pensar. La paraula funerària segur que trencaria el clima del moment. I llavors ens quedaríem allà asseguts com una mare que ha perdut el fill i dos fills que han perdut el pare.

És aquest el gran valor de l’obra de Knausgård, la valentia, perquè és capaç d’explicar les seves misèries, la duresa d’un moment com la mort del seu pare, amb qui no tenia relació, però a qui se sent lligat. I també la sinceritat, no és fàcil explicar tot el que explica i amb els detalls que ho fa, sense caure en la temptació d’ocultar segons quins episodis. En cap moment sembla que calli, que es contingui, més aviat el contrari, sent la necessitat d’explicar-ho tot, de ser sincer i valent, malgrat les conseqüències que pugui tenir. Ara bé, de la mateixa manera que parla sense embuts dels altres i que segons es diu molta gent li ha negat la paraula, també deixa per escrit el que ell pensa i fa, no s’amaga, no es deforma positivament, sinó que es descriu tal com és i escriu el que pensava en el moment que va passar tot:

Sempre he sentit una gran necessitat de solitud. Em calen extenses franges de solitud i quan no en tinc, com ha passat durant els darrers cinc anys, de vegades la meva frustració pot arribar a ser gairebé desesperada, o agressiva.

I si el treball d’estructura i fons de la narració és com s’ha descrit fins ara, la forma, la prosa és austera, sense excés de retòrica, però detallista amb una combinació molt encertada de descripció i introspecció, ja que fa servir, com no podia ser d’altra manera, la primera persona. Aquesta combinació fa que els paràgrafs s’allarguin, una, dues i més pàgines sense cap apart. Tan curiós, com agradable, ja que la lectura flueix sense necessitat de pauses i atrapa el lector, àvid de compartir la vida que se li exposa al davant.

 

La mort del pare ★★★★
Un home enamorat ★★★★
Enric Bassegoda

Enric Bassegoda

Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

ebassegoda has 48 posts and counting.See all posts by ebassegoda

Deixa un comentari