L’AMÈRICA D’UNA PLANTA (1937) – Ilf i Petrov

Autors: Ilf & Petrov
Títol: La América de una planta (Odnoetajnaia Amerika)
Editorial: Acantilado
Any: 2009 (1937)
Pàgines: 512
ISBN: 9788492649198
Valoració: ★★★

 

A mitjan anys trenta els escriptors soviètics Ilià Ilf i Ievgeni Petrov– pseudònims de Ilià A. Fainzilberg (1897-1937) i de Ievgeni P. Katàiev (1903-1942) – van emprendre un viatge als Estats Units com a corresponsals del diari Pravda. El diari no podia haver triat dos enviats més populars per a relatar la realitat nord-americana. Aquesta parella havia triomfat literàriament el 1928, quan van publicar Les dotze cadires, un clàssic de la literatura satírica d’aquell país i que encara és molt popular entre els russos però no tan conegut a Occident (tot i que Mel Brooks va fer-ne una versió cinematogràfica el 1970 i el llibre ha estat traduït al castellà).

Que un diari soviètic volgués publicar unes cròniques sobre la vida nord-americana ens pot semblar estrany, però cal tenir clar que no fou fins després de la Segona Guerra Mundial, amb la Guerra Freda, que sorgí animadversió entre l’URSS i els EUA; abans, les relacions tot i que no eren fluides almenys sí que eren passables. L’intercanvi entre els dos països era prou remarcable. Escriptors i cineastes soviètics com Maiakovski o Eisenstein visitaren els Estats Units, i enginyers i fabricants americans es van establir a la Unió Soviètica. És en aquest context d’intercanvis i curiositat mútua que hem d’entendre el viatge dels dos escriptors. El públic soviètic sentia curiositat pels Estats Units i Ilf i Petrov eren els més indicats per explicar aquell país amb algun toc d’humor.

Els escriptors arribaren a Nova York a l’octubre de 1935 i van recórrer tot el país – de l’Atlàntic al Pacífic – fins al seu retorn a Europa al gener de 1936. Tres mesos d’estada molt intensos i ben aprofitats. I es que La América de una planta és un bon llibre tan per conèixer els Estats Units de la Gran Depressió com per saber com els soviètics veien la resta del món als anys trenta. Hi trobem tots els aspectes de la societat americana de l’època (els centres comercials, els cinemes, els indis, els cow boys, la població negra del Sud…) però també els prejudicis comunistes contra el capitalisme. Tot i aquests prejudicis (més dictats segurament per la por a la censura soviètica que no pas per l’opinió personal dels escriptors) Ilf i Petrov no poden amagar del tot l’admiració que senten per l’American way of life.

Després d’uns dies a Nova York, Ilf i Petrov van partir cap a l’Oest guiats per Mr. Adams i la seva dona Becky. Mr. Adams (un enginyer americà que havia treballat a Rússia i en coneixia la llengua) és un personatge importantíssim dins el relat. Es tracta d’una figura còmica que sempre es despista amb els plànols, es discuteix amb la seva dona per nimietats i que perd objectes constantment. Creiem que és més una exageració d’Ilf i Petrov per posar humor al llibre, però gràcies a això resulta ser un personatge entranyable.

Los americanos no tienen que reflexionar sobre nada. Las grandes compañías comerciales se ocupan de esa labor.

En deixar Nova York, Ilf i Petrov van a petar de cop dins l’Amèrica profunda, la de les cases unifamiliars de fusta d’una sola planta (d’aquí el títol), la dels drugstores de poble i la de les benzineres solitàries. Es aquesta Amèrica la que més admiren. Quan visiten una gran ciutat com Chicago no poden evitar definir-la com a terrible i infernal. En canvi, les parades a Hannibal (poble on va viure Mark Twain i que va inspirar-li Les aventures de Tom Sawyer) o a Taos (Nou Mèxic) resulten ser memorables per les descripcions que fan de la vida al Mississipí i d’un poblat indi navajo.

Després de travessar els deserts i d’haver visitat el Gran Canyó del Colorado van arribar a San Francisco, ciutat que a diferència de la terrible Chicago o de la hiperactiva Nova York troben molt acollidora. Però ja que estan a Califòrnia no poden deixar de visitar un lloc: Hollywood.

El capítol dedicat a Hollywood ens demostra que el cinema nord-americà era prou conegut a la Unió Soviètica dels anys trenta (no passaria el mateix durant la Guerra Freda). Noms com Greta Garbo, John Ford o Disney (a part de Chaplin, aquest d’una generació anterior) desfilen per les pàgines del llibre sense necessitar presentació. De totes maneres – deixant de costat aquestes celebritats – Ilf i Petrov no poden deixar de criticar la manera de treballar d’alguns cineastes americans: els acusen de fer pel·lícules en sèrie (vuit o deu a l’any) que tenen una qualitat ínfima o un contingut buit (comèdies romàntiques ensucrades, pel·lícules de gàngsters, etc.). Segons ells, una mostra més de l’afany de lucre capitalista que ofereix qualsevol cosa a un públic sense esperit crític o bon gust.

Igual que un camello puede pasarse una semana sin agua, cierta clase de norteamericanos pueden pasarse veinte años seguidos viendo películas sin pies ni cabeza.

A finals de 1935 el viatge s’acosta al final i Ilf i Petrov (acompanyats, per descomptat, per l’entranyable Mr. Adams i la seva dona Becky) emprenen el retorn a Nova York passant pels estats del Sud, on la segregació racial era una realitat punyent. Tot i la dura situació, la música i el folklore de la població negra mostren – segons els escriptors – una concepció de la vida alegre i plena de vitalitat.

A principis de 1936 Ilf i Petrov s’embarquen en un transatlàntic rumb a França. Les cròniques que van enviar al diari Pravda es publiquen en forma de llibre el 1937. Fou un èxit de vendes a la Unió Soviètica. Fins i tot aquell mateix any es tradueix a l’anglès i es publica als Estats Units on aconsegueix unes vendes considerables: molts americans senten curiositat per veure com són vistos pels soviètics.

Pel que fa als autors, Ilf mor aquell mateix 1937 a causa d’una tuberculosi (malaltia que arrossegava des de feia anys) i no té temps de veure la publicació del llibre. Petrov mor el 1942, en plena Segona Guerra Mundial, quan l’avió en el qual viatjava mentre feia de corresponsal de guerra fou abatut per un caça alemany.





Ens ajudes amb una donació?