GANIVET D’AIGUA (2015) – Paolo Bacigalupi

Autor: Paolo Bacigalupi
Títol: Cuchillo de agua (The Water Knife)
Editorial: Fantascy
Any: 2016 (2015)
Pàgines: 539
ISBN: 9788415831914
Valoració: ★★★★★

 

Encara avui dia em continuo trobant persones a qui no agrada la ciència-ficció. Així, en general, sense especificar res més. No els agrada, diuen la majoria de cops, perquè parla de coses irreals, inexistents, que ni han passat ni passen ni podran passar. Per tant, no els interessa. Segurament són les mateixes persones que prefereixen una bona dosi de “telerealitat” a TeleCirco, o en qualsevol altra dels canals que ofereixen subproductes semblants. Personalment, ja no m’hi trenco el cap, amb aquests individus. En el fons sé que són persones limitades, mancades d’aquella facultat essencial a l’individu associada a la intel·ligència i que ens permet parlar del món real a base de metàfores. De símbols. Precisament per poder-ne parlar amb més llibertat, amb més profunditat. Però si encara tingués esma de convèncer aquesta pobre gent, sens dubte un llibre com aquest seria una bona manera.

Cuchillo de agua, l’última novel·la del guardonadíssim Paolo Bacigalupi (ja saben, l’autor de La chica mecánica), pertany al gènere de la ciència-ficció que coneixem amb el nom de distòpia. Una antiutopia, vaja. Ambientada en un futur inespecificat però força proper al nostre present, Bacigalupi ens presenta uns Estat Units més dividits que mai, amb uns estats al sud que moren de set a causa de la sequera dels grans aqüífers (sobretot del riu Colorado) i es barallen entre ells amb autèntics exèrcits a sou pels drets sobre l’aigua que resta, i uns estat al nord que són poca cosa menys que una anhelada Arcàdia. Més al sud no hi ha res, gairebé. A l’altra banda de la frontera Mèxic ha desaparegut per donar lloc a un país dominat pels càrtels. El futur sempre és pitjor.

La novel·la ressegueix la història de diversos personatges, perdedors, gent absolutament mediocre, que fa els possibles per tirar endavant. A la llarga totes les històries acabaran convergint en un únic desenllaç, en un mecanisme narratiu ja força explotat però conduït brillantment per l’autor en aquesta novel·la fins a un desenllaç magnífic. Des d’un punt de vista moral, tots aquests personatges (una puta, un assassí, etc.) són reprovables, cap és un heroi convencional, sinó que es mouen per la fina línia que separa les males persones dels supervivents a qualsevol preu. És el que passa en un món on els bons perden i els somnis no es fan mai realitat: la moral esdevé un luxe a l’abast de molt pocs.

A Lucy se le revolvió el estómago mientras lo escuchaba. Era una visión del mundo en la que se esperaba lo más espantoso de la gente porque esta siempre estaba a la altura. Y lo peor de todo era que ella ni siquiera le podía llevar la contraria.

Més enllà de la història en si, el més destacable d’aquest llibre és la caracterització dels personatges, molt aconseguida. Pot fer l’efecte, des d’aquest punt de vista, que al principi la narració sigui un pèl erràtica, lenta, però l’inici queda perfectament justificat pel que ve després. Quan Bacigalupi té les peces situades damunt de l’escaquer les fa córrer com el dimoni. Cada caràcter, cada tret identificador, cada cicatriu, configuren una peça perfectament definida d’aquest trencaclosques que és cadascun dels personatges. I Bacigalupi ho aconsegueix a través sobretot del diàleg. Si l’acció (molta, moltíssima) fa avançar el relat endavant, el diàleg ens porta endins de cada personatge i dóna sentit als seus actes. És l’autèntic motor de la història. La tasca de caracterització psicològica, aquestes intrahistòries, m’ha semblat senzillament genial.

Malgrat el que he dit al començament, és cert que Cuchillo de agua fa equilibris entre diversos gèneres, de la mateixa manera que els personatges es mouen constantment al límit, en aquesta ratlla fronterera tan tènue però tan difícil de creuar entre el nord i el sud. La vida i la mort. I en la qual el desert esdevé un protagonista més d’aquest drama per la supervivència. Calor, sorra, saguaros i matolls rodolant. La desolació del paisatge exterior té un correlat en l’estat interior (també devastat) dels personatges, enduts per la desesperació, i que explica bona part dels seus actes.

Més enllà del gènere pròpiament de la ciència-ficció, ens veiem immersos sovint en el de la novel·la negra, la d’espies i de misteri, en un thriller d’acció desbocada i, en el fons, també en una profunda novel·la de reflexió sobre què estem fent amb els recursos del nostre planeta. Sí, estimat lector de novel·les realistes, aquesta és també una novel·la que parla de realitats ben terribles, perquè són refotudament properes, reals. Realitats, però, que potser són fins i tot massa reals per a segons quines sensibilitats de pa sucat amb oli… I és que cal ser conscient que les comoditats que avui donem per descomptades són luxes que en qualsevol moment poden desaparèixer. Tot pot dependre d’on bufi el vent; d’on descarreguin els núvols.

Todos morimos. Todos habremos muerto al final, da igual lo que hagamos.

El lector entusiasta de buscar referències no quedarà decebut. N’hi ha moltes: des del futur postapocalíptic reflectic a Mad Max, fins al cine de la ultraviolència del millor Tarantino, passant pel noir de Roman Polanski a la seva excel·lent pel·lícula Chinatown, amb la mateixa excusa dels drets de l’aigua. Personalment, que sempre m’he declarat fan incondicional del gran-molt-gran Cormac McCarthy, però, no he pogut llegir aquest llibre sense pensar en ell: en els banys de sang i la crueltat sense concessions de Meridià de sang, en els diàlegs punyents de No és país per a vells, en l’angoixosa certesa que el futur és un enorme cementiri que em va sobrevenir quan vaig llegir per primer cop, amb el cor en un puny, La carretera. Cuchillo de agua el podria haver escrit ben bé ell. I aquest és millor elogi que se m’acut per a aquest llibre.

lectura patrocinada per:

 

logo-fantascy

 

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 280 posts and counting.See all posts by dgenis

2 thoughts on “GANIVET D’AIGUA (2015) – Paolo Bacigalupi

  • 3 de novembre de 2016 at 16:39
    Permalink

    Molt bon article. Queda apuntat.

    P.S. La frase de què tots morim em sembla molt ben trobada.

    Reply
    • Daniel Genís
      3 de novembre de 2016 at 18:00
      Permalink

      La frase és una pedrogrullada en la superfície, però en fons conté un nihilisme que diu molt de com és aquesta novel·la.

      Reply

Deixa un comentari