LA FORTALEZA DE LAS MIL MENTES (2015) – David Sandó

Títol: La fortaleza de las mil mentes (Libro 1 de las Crónicas de las Guerras Coloniales)
Autor: David Sandó
Editorial: Círculo Rojo
Any: 2015
Pàgines: 608
ISBN: 978-84-9126-425-5
Valoració: ★★★★

 

Hi ha coses que es poden afirmar sense por a equivocar-se, una d’elles és que les històries de metafísica i parapsicologia, històries sobre telèpates, telequinèsia, lladres de ments, esborrat de records… s’han de llegir! Estareu d’acord amb mi que, en una pel·lícula, veure per exemple el Doctor Xavier (Tutor dels X-Men) tocant-se la cara amb dos dits i cara de concentració, o al mític Darth Vader amenaçant amb el poder de la força no és molt espectacular (potser per això al primer li van afegir un grup de súper mutants que podien volar, llançar rajos pels ulls o travessar-te amb les seves urpes a l’estil Freddy Krueger, i a l’altre li van afegir la seva icònica espasa làser amb la qual podia passejar-se per la galàxia tallant bigues d’acer com si fossin de mantega).

Això passa perquè els efectes paranormals no se solen veure, s’han de sentir i per poder sentir l’única manera aquí, ara per ara, és llegint. Sobre això, la novel·la és el format perfecte per conjurar tots aquells efectes especials que per sort el cinema encara no pot mostrar.

La fortaleza de las mil mentes de David Sandó aconsegueix exactament això. Si poguéssim veure la novel·la al cinema, veuríem interminables escenes de gent sorruda assenyalant amb els dits. Però com per sort podem llegir-la (la qual cosa us aconsello ja des del principi d’aquesta ressenya), podem gaudir de batalles èpiques al Tabernacle.

El Tabernáculo funciona de forma similar a como lo hace un sistema de almacenamiento en la nube, en el que la información no se almacena en un lugar físico, sino que está repartida por el ciberespacio, y cualquiera puede acceder sin importar el lugar físico en el que se encuentre.

Amb aquest primer lliurament de més de 600 pàgines, s’ha iniciat una saga en format Space Opera de proporcions èpiques, i podem preveure una història que tindrà una extensió formidable quan estigui acabada. David Sandó ens ha promès quatre volums. Esperem que no sigui el tipus de projecte que et porta una vida acabar-lo, perquè m’agradaria llegir la continuació del primer volum.

La fortaleza de les mil ments s’inicia com una novel·la policíaca. Aquest gènere sempre ha estat una porta d’entrada a l’imaginari col·lectiu. Els millors clàssics de la ciència ficció comencen així. Recordem per exemple Les Voltes d’Acer d’Issac Asimov. O Somien els androides amb ovelles elèctriques? de Philip K. Dick.

Aquí Neikos, cap de seguretat del creuer inter-colonial “Tempesta Estel·lar”, és un telèpata exiliat del seu món natal, que ha d’enfrontar-se a un cas d’assassinat. Les circumstàncies de la mort i que la víctima sigui algú del seu passat farà que Neikos hagi de lluitar entre la seva professionalitat i les seves emocions.

—¿Qué ocurre? –me pregunta Munro.
—Creo que tenemos a un Quimera muerto en una de las bodegas de carga —le explico, antes de compartir con ella las imágenes que acabo de extraer de la cabeza de Chrétie
—Mierda —repite ella. Y, en su mente, se desata una tormenta de ideas.
Me pregunto cómo reaccionaría si le dijera que creo saber de quién se trata.

La veritat és que l’autor aprofita aquesta primera part per iniciar-nos en la seva particular visió del futur, un univers on les multinacionals, aquí anomenades “El Sinodo”, són l’única forma de govern. Amb les conseqüències que això comporta: no importen les persones, importen els beneficis empresarials. Les corporacions sons capaces de tot per un bon balanç trimestral i poden arribar fins i tot al genocidi.

En la banda oposada estan “Les quimeres”, persones amb mutacions o poders paranormals. El creixement exponencial de nous naixements de mutants al planeta natal de Neikos porta al seu equivalent en la fòbia cap a ells i en la seva discriminació racial, fins i tot dins de la mateixa espècie. Mutants que s’han desentès del “triumvirat”, el consell suprem dels mutants, per desacord amb les seves polítiques d’ocultació dels poders de les quimeres.

Tot i aquesta barreja, aconsegueix no convertir la novel·la en una distopia, perquè afegeix elements utòpics, com la normalització de la llibertat de sexe. En aquesta societat es considera anormal que només vulguis tenir relacions amb persones del sexe oposat.

I això és una cosa nova, perquè aquesta falta de definició que sembla que malbaratarà la novel·la en la primera part, aconsegueix remuntar-se en la segona i en la tercera, quan esclata el conflicte i les batalles entre mutants.

La novel·la ens presenta un entorn ben construït. Hi ha moltes coses per a explicar i es fa de forma metòdica, fent que en alguns moments la trama sigui una mica lenta, però a mesura que avança i les escenes es tornen més complexes el lector agrairà aquesta introducció, perquè ens deixarem perdre en una societat completament vinculada a la telepatia amb la complexitat que això suposa.

Molts autors ja han intentat això amb més o menys èxit. La novetat en La fortaleza de las mil mentes és que no s’ha limitat al clàssic telèpata capaç de llegir la ment i influir en les decisions dels altres. Ha creat una comunitat completa i variada de mutants paranormals com els telequinètics, els guaridors, els supressors de la telepatia, els suplantadors de personalitat i una llarga llista de persones amb els poders més diversos. La relació entre ells i els seus dilemes, polítics, religiosos, sentimentals, són la base per a un nou panorama en les històries sobre telèpates.

Entre tots aquests personatges destaca la família del protagonista: tres germans, amb poders temibles capaços de fer canviar el curs de la història de les Colònies alienades. ¿Hi ha una mica de Frank Herbert i Dune aquí? Possiblement; qui estigui lliure d’influències, que tiri el primer bolígraf. La història d’aquestes tres persones és l’eix central de la novel·la. A través dels seus ulls coneixem tots els esdeveniments que van succeint, amb una narrativa una mica arriscada a parer meu, ja que cada capítol és narrat des del punt de vista d’un dels tres germans. No és un dels formats que més m’apassionen, perquè això comporta per força repetir les escenes, però com deia abans: les històries de telèpates són per llegir-les, no per veure-les. En aquest tipus d’històries, un hauria de pensar que els protagonistes ho saben tot uns dels altres, però un clàssic d’aquest tipus d’arguments són els “murs mentals”, proteccions que es fan servir per amagar els pensaments de les intrusions d’altres telèpates. Aquesta és l’escletxa que s’aprofita per poder donar punts de vista diferents de la trama segons el personatge que ho està vivint, aportant o ocultant detalls que fan que la història tingui més ritme.

En conclusió, La fortaleza de las mil mentes és una novel·la… Negra? èpica? Saga galàctica? Crítica social? Hum… Em veig incapaç de definir-la adequadament, cosa que em sol passar quan alguna cosa m’agrada. El que sí que puc fer és dir-vos que la llegiu i vosaltres mateixos decidiu.

Carlos Acedo

Carlos Acedo

Aficionat a la programació informàtica. Culturalment dispers. L'apassionen els gèneres fantàstics. Ell és @Tendenciaweb i Girona Fictícia.

cacedo has 14 posts and counting.See all posts by cacedo

Deixa un comentari