NITS DE MATAPOBRES (2015) – Jordi Dausà

Autor: Jordi Dausà i Mascort
Títol: Nits de Matapobres
Editorial: Brau
Any: 2015
Pàgines: 133
ISBN: 9788415885351
Valoració: ★★★

 

La història de les nostres vides pot ser sovint soporífera. En altres casos, però, també és aquella que eriça el vell i ens fa remoure del nostre seient. És aquella que ens incomoda de la mateixa manera que ens atrapa, com la perfecta i mortífera estructura de la teranyina. Com un edifici minúscul, quotidià i infinit alhora, que s’impregna de forma ininterrompuda de mosques i insectes, atrets per la fatal melodia de les sirenes. Aquesta història en realitat en són moltes, centenars de milers. Una d’elles és Nits de Matapobres, publicada per Brau Edicions. És la tercera novel·la de Jordi Dausà (Cassà de la Selva, 1977), on se’ns serveix en una brillant safata el caos i l’amor; la vida i la mort; la mediocritat i la grandiositat dels actes prosaics del dia a dia de les persones ordinàries.

Les mosques, de fet, se suïciden conscientment. La història de les nostres vides ens convida a passar, i nosaltres, aterrats, passem. Tal és l’admiració que provoca que és inevitable llançar-se a ella amb devoció. Llavors, nosaltres, els lectors, en tant a éssers empàtics, també ens suïcidem plàcidament a través de l’univers fictici. Al final del somni, com diu el detectiu Cohle a la primera temporada de True Detective, sempre hi ha el monstre. Un déu destructor.

La història se situa en el nucli d’una relació tempestuosa. El binomi amorós es veu fragmentat per una subtrama: l’infern nocturn, el de la festa i l’excés. Una altra de les particularitats de Nits de Matapobres és l’ús de l’eufemisme geogràfic. Tot i que Dausà no es refereix explícitament a Girona, diferents referències plantades al llarg de la novel·la inciten a pensar que la narració transcorre a la capital gironina i els seus voltants. Això emfatitza encara més la tonalitat dramàtica de la història, en fer partícip al públic, que no té altre remei que acceptar que sí, que això el toca de prop.

La Bàrbara i en Roger són els protagonistes d’aquest viatge a les tenebres. Cap dels dos no ha superat encara la ruptura d’una tant productiva com destructiva relació, que els ha anat xuclant l’energia. A la novel·la, hi ha intrínseca una màxima, un lema colpidor: encara no s’ha acabat. Per si fos poc, entra en joc de forma gloriosa la droga adulterada, l’LMA, coneguda vulgarment com a Matapobres o “sidral”. Gràcies a això, no hi haurà excusa creativa perquè Dausà es deslligui de la responsabilitat moral de perforar els protagonistes i condemnar-los a la més horrible de les conclusions.

Els tòpics i les convencions tampoc quedaran intactes. L’atmosfera pueril dels locals de nit, les discoteques que sovint mostren el pitjor de les nostres intimitats, les cafeteries residencials amb pretensions sinistres, són alguns dels espais que revelen la societat del gintònic: aquella hipòcrita, senzilla i grotesca, que és molt nostra, queda fidelment retratada. Una altra de les claus de l’obra. Algunes escenes del llibre, recreades amb regust agredolç, tampoc s’amaguen de recordar a fragments del cinema més gamberro de Winding Refn o Scorsese.

L’estil proper, provocador i lacònic ens apropa als diferents successos catastròfics que tenen lloc a la novel·la. El narrador, omniscient i cínic, sembla ser un borratxo més que freqüenta l’Enjoy, un dels escenaris que ocupa un indubtable rol en l’obra.  Altrament, el sexe i l’erotisme són fonamentals per descriure personatges vulgars com proxenetes, discjòqueis o prostitutes; en certa manera encantadors, però banals al cap i a la fi. Com nosaltres.

A partir de la construcció d’unes existències mediocres, terrenals i avorrides com poden ser les nostres, hi ha la bellesa. Aquí descansa el veritable mèrit de Nits de Matapobres. És més perillós l’amor que la droga. En qualsevol cas, la ingesta d’estupefaents és un dels recursos de l’amor aturar-se i rendir-se. Tot i que, per contra, en altres ocasions també es pot apreciar com l’amor actua en tant a droga, tan perillosa com el sidral. Malgrat semblar brusc i en aparença forçat, el desenllaç de la història és injectat en vena al lector, que per molt àvid i previsor que sigui, no deixarà de sorprendre’l. Gràcies a un final tarantinesc, la novel·la mor a la cúspide, quan qui llegeix encara no ha superat la convulsió del clímax, del nus de la trama.

Dausà compagina magistralment el gènere noir amb una constant de realisme brut que recorda a un Bukowski magistralment ebri i pessimista, si és que no és el mateix. Al mateix temps, s’hi troben reminiscències, en petites dosis, a Richard Ford, en ser introduïdes pinzellades d’humor negre i una ironia enginyosa. En qualsevol cas, es tracta d’una novel·leta pròxima i de lectura amena, que deixarà indiferents a ben pocs per la seva proximitat espai-temporal: és impossible no apel·lar a l’empatia de sentir-se a prop, ben bé al costat dels personatges. Ser un més entre ells. Un consumidor de Matapobres que seu a esperar el seu final.

Jordi Dausà ha publicat anteriorment Manual de Supervivència (2010) i El gat de Schrödinger (2012). Podeu conèixer més de l’autor al seu blog, Tardes de birres.

lectura patrocinada per:
logo-brau
Agus Izquierdo

Agus Izquierdo

Estudiant de filosofia. Blogger a Le miau noir i a Pantalla abierta, entre d’altres. També el podeu llegir a @nuvol_com.

aizquierdo has 6 posts and counting.See all posts by aizquierdo

Deixa un comentari