Ens quedem sense catalans a Memòries d’un futur bàrbar i altres històries

OPINIÓ

Ens quedem sense catalans a Memòries d’un futur bàrbar i altres històries

La fi del món en la literatura catalana.

Francesc Xavier Morales

Francesc Xavier Morales

Professor i escriptor

Montserrat Julió i Nonell és una actriu que s’ha dedicat sobretot al teatre i al cinema. Va dirigir algunes obres a la dècada de 1980 i, pel que fa al cinema, vull destacar aquí les aparicions en produccions no espanyoles, com ara Robin y Marian (1976) i Los supercamorristas (1984). En tots dos casos es tracta de films rodats a Espanya. Aquí m’interessa mes destacar la seva faceta d’escriptora. Aquesta es redueix a la seva novela distòpica Memòries d’un futur barbar (1975) i a les seves memòries Vida endins (2003).

A Memòries d’un futur bàrbar tenim com a narrador i principal protagonista a Joan Garriga, un professional de l’obstetrícia que, a causa d’una plaga mundial, ja no pot exercir: la malaltia ha deixat estèrils als mamífers cap a l’any 1973. L’obra, acabada el març de 1974 i publicada un mes abans de la mort de Francisco Franco, és un increïble relat que va arribar a superar tota censura.

Un dels temes més evidents en aquesta obra de Julió és la desaparició de la humanitat. Aquest aspecte postantropocèntric del planeta pot trobar-se tant en la ficció com, en els darrers anys, la no-ficció. The World Without Us d’Alan Weisman (2008) especula sobre els canvis que la Terra patiria a través del temps si l’ésser humà desaparegués. En el camp de la literatura, el cinema i la televisió, el pioner fou Jean-Baptiste François-Xavier Cousin de Grainville amb The Last Man, publicat per primera vegada el 1805 i, a l’altre extrem, un dels exemples més recents —novel·la el 2006 i versió cinematogràfica el 2012— seria The Road de Cormac McCarthy.

A la novel·la que ens ocupa, la preocupació i manca de fe en el progrés és quelcom que el superior de Garriga li transmet al nostre protagonista una vegada admesa la crisi de fertilitat mamífera:

Transcorregueren els anys i el nostre país fou víctima d’una guerra absurda i fratricida que serví d’assaig general de la segona guerra europea… Després vingueren l’assolament i la misèria d’Europa, per a acabar amb Hiroshima i Nagasaki… Amb els darrers morts, se sepultà la moral, el sentit ètic de la nostra existència… La paraula “pau” no ha aconseguit reivindicar-se… Per això la sang dels innocents clama des de sota terra… La sentència ha tardat un temps prudencial i crec que no se’ns permetrà apel·lar a cap tribunal suprem… El meu pare ho pressentí. Mai més no parlà del progrés, però jo he estat un il·lús i encara em costa desterrar les idees que ell intentà inculcar-me.

Per passatges com aquest, Memòries d’un futur bàrbar pot ser llegit, tal i com apunta Geraldine Cleary Nichols, des del punt de vista d’un producte cultural d’un moment específic en el capitalisme tardà, però també com part d’una preocupació nacionalista catalana més àmplia motivada per la baixa natalitat a Catalunya des de 1860. A Mecanoscrit del segon origen, del contemporani de Julió, Manuel de Pedrolo, se’ns presenta una noia catalana, Alba, i un noi de pell bruna. Ja abans, en el seu conte de 1973 “Darrer comunicat de la terra”, el narrador ja no es pot reproduir perquè

No puc viatjar, gairebé no em puc moure, i tampoc no em serviria de res, una femella; seria massa vella per a procrear. Com ho sóc jo, Bernat, el darrer home.

En Bernat, l’Alba i en Dídac de Pedrolo són, amb en Jordi Aleu Palau i en Joan Garriga de Memòries d’un futur bàrbar, els darrers descendents d’una raça o, més ben dit, d’una llengua; potser per això la importància del llegat escrit en les tres obres: el darrer comunicat i el mecanoscrit de Pedrolo, i el dietari que Garriga conserva en una Barcelona cada vegada més despoblada.

Considero que ambdues lectures —la de la crisi del capitalisme i la de l’extermini dels catalans— són, de fet, una de sola. La crisi dels anys setanta i vuitanta podia ser resolta a base de control de natalitat, tal i com proposa Aurora Bertrana a La ciutat dels joves (publicat el 1971):

Encara no hem arribat a prescindir del semen patern i dels òvols materns, és a dir que malgrat l’inseminació artificial i l’úter mecànic ja usats encara que únicament en casos especials, ens cal la col·laboració dels dos sexes per obtenir una criatura humana. De totes formes, això no és un gran problema. Els homes i les dones, en general, continuem sentint l’atracció mútua i la concepció natural presenta més aviat un problema de caire contrari. És a dir que el que hem de vigilar no és que no neixen prou criatures sinó que en neixen massa. Cap parella no pot tenir més de dos fills àdhuc si canvia de cònjuge.

En el mateix sentit s’expressa el personatge del marquès de Munt a Los mares del Sur de Manuel Vázquez Montalbán (1979):

La única posibilidad que le queda al capitalismo es la guerra, siempre y cuando se acordara que fuera una guerra convencional, sin armamento nuclear. Ese pacto es muy difícil de establecer. Por lo tanto, no hay salida. Más tarde o más temprano habrá una guerra. Los supervivientes serán muy felices. Habitarán un mundo poco poblado y dispondrán de un acervo tecnológico de milenios. Automatismo y poca población. Jauja. Bastará controlar la presión demográfica para que la felicidad sea cosa de este mundo.

És el moment en què sorgeix la idea que en els anomenats països subdesenvolupats un dels principals problemes és l’excessiva natalitat. En altres paraules, la pèrdua de població no es percep com a negativa, ans al contrari. És necessària la pàtina de la religiositat per percebre la pèrdua inexorable de població com un càstig apocalíptic. Tal i com expressa Carme Riera a La meitat de l’ànima:

La institució, l’havia fundada un jesuïta, el padre Alegre, per donar aixopluc als malalts desnonats que cap hospital no acceptava i eren moltes les senyores que hi anàvem per ajudar les monges —m’explicà per si un cas no ho sabia—. No com ara, advertí, que ningú ajuda ningú i triomfa el dimoni i la luxúria. Si fins i tot no neixen nens, si regnen el despilfarro materialista i la tacañería amb Déu. 

El fet religiós és especialment potent a Espanya com a fil conductor a l’hora de veure la manca de naixements com una crisi demogràfica. És en aquest país on comptem amb una ideologia específica, el nacionalcatolicisme, present des del segle XIX i veritable ideologia dominant durant el règim de Franco. És el clericalisme captat per Montserrat Roig a Ramona, adéu (1972):

2 de gener de 1900. Les esglésies són plenes de gom a gom perquè ha tombat el segle i la gent té por. Als Josepets fan Hora Santa cada dia i les dones vetllen el sagrari. El rector diu que preguem per les nostres ànimes i les velles sangloten perquè diuen que el món s’acaba, que som a la davallada.

La visió d’un 1900 com a fi del món es repetiria el 1980, el 1994 i l’any 2000, només per donar algunes dates, vestigis d’un pensament cristià cataclísmic enmig d’un món laic.

La manca de descendència, o una tendència a l’alça de parts inusuals, és, des d’un punt de vista religiós ─i per religiós aquí vull dir cristià, a poder ser catòlic─ signes inequívocs d’una fi propera de l’espècie humana. Tenim, per tant, dues maneres de veure el problema. Per una banda, l’excés de natalitat com indicador de pobresa, fins i tot com a arma per mantenir algunes zones del planeta pobres; i, de l’altra, la infertilitat com a greu risc de desaparició de la raça humana, i per raça humana s’entén aquí la cultura occidental o alguns aspectes de la cultura occidental, com ara la llengua i cultura catalanes.

T’ha agaradat? Comparteix:

Subscriu-te
Notify of

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.

0 Comments
Inline Feedbacks
View all comments