EL PROBLEMA DELS TRES COSSOS (2007) – Cixin Liu

Autor: Cixin Liu
Títol: El problema de los tres cuerpos (三体)
Editorial: NOVA / Ediciones B
Any: 2016 (2007)
Pàgines: 408
ISBN: 9788466659734
Valoració: ★★★★

 

Seguint amb les novetats de sabor asiàtic, aquest setembre finalment hem pogut llegir en castellà el primer acte de la nova trilogia de Cixin Liu, l’aclamat autor xinès: El problema de los tres cuerpos. La novel·la, propera al que es coneix com a ciència-ficció hard, venia avalada per unes esplèndides crítiques (ha guanyat els principals premis de gènere fantàstic) i per un exèrcit de lectors nombrós i entusiasta, entre els quals es comptaven (com molt oportunament destacava la faixa del llibre en lletres ben llampants) el propi president dels Estats Units Barak Obama i Mark Zuckerberg. Desconec la solvència com a lectors de l’un i de l’altre, ni si són una bona referència, i he de dir que he tingut molt més en compte l’opinió de lectors molt menys coneguts (però tremendament competents) a l’hora de decidir-me a agafar aquesta novel·la. I no m’ha defraudat.

Tal i com ja han fet notar alguns lectors primerencs, el millor a l’hora d’agafar El problema de los tres cuerpos potser sigui fer-ho absolutament verge, sense prejudicis ni coneixement previ del que té entre mans. No hi ha res com unes expectatives massa elevades o un spoiler traïdor per adulterar l’efecte que una lectura com aquesta pot causar en el nostre ànim. Per això mateix procuraré, en les línies que segueixen, ser tremendament curós en el que dic o suggereixo, provant de preservar la necessària dosi d’intriga que Liu, hàbilment, va anar repartint, ara una mica aquí ara un poc cap allà, en les pàgines del llibre. En qualsevol cas, queda a discreció del lector d’aquesta ressenya decidir seguir ara endavant o fer-ho més tard, un cop hagi llegit la novel·la. Perquè això sí: l’ha de llegir.

El problema de los tres cuerpos no és una novel·la extensa, però sí complexa. En primer lloc, la complexitat ve donada pel context cultural en què hem d’inscriure el llibre: acostumats com estem a interpretar la realitat des de l’òptica occidental, clarament influïda pel punt de vista ianqui, fer-ho des de l’òptica oposada, la xinesa, resulta ja de per si tot un repte pel lector. Alhora que és un dels principals al·licients, també. En segon lloc, la complexitat ve donada per l’abast cronològic dels fets, ja que transcorren al llarg de diversos anys. El llibre comença el 1967, i ens situa en el moment de l’esclat de la revolució cultural xinesa, amb el caos i els excessos propis de l’època. Resulta un primer capítol que prendrà rellevància més endavant i que servirà perquè entenguem des del punt de vista psicològic un dels personatges clau de la novel·la: l’astrofísica Ye Wenjie.

Llavors fem un salt de dos anys en el temps i ens situem just en el moment que s’inaugura Pico Radar, un ultrasecret complex científic amb un enorme radar que ningú sap exactament per a què serveix. És una mena d’Àrea X. Wenjie, com a una de les millors científiques (i una de les poques supervivents de les purgues maoistes) de la nova Xina comunista, és escollida com a responsable per dirigir aquest projecte. Més que un premi, però, sembla una condemna: restarà per sempre més lligada als secrets que amaga aquell lloc. El lector potser tingui la sensació a aquestes alçades que la novel·la estigui fent una gran marrada, en comptes d’anar directament al gra. No és el cas. Són pàgines necessàries per a preparar el nus de l’acció. A més, descobrim aquí, com de passada, tangencialment, un altre dels temes importants del llibre: el missatge ecologista.

Un nou salt temporal ens du trenta-vuit anys més tard. El protagonista ja no és Ye Wenjie, sinó que ara el punt de vista narratiu recau sobre Wang Miao, investigador de nanomaterials. Miao serà l’encarregat d’aportar pistes sobre una misteriosa investigació, de la qual en prou feines coneix res, però que du de corcoll no només les autoritats xineses, sinó les principals forces mundials. La prosa de Liu és parca, la majoria de vegades gens florida, però directa i eficaç. Amb aquest estil, les pàgines s’escolen dels dits amb rapidesa i el nus del llibre ve marcat per un crescendo frenètic de descobertes reveladores que, ara sí, abocaran llum sobre tant de misteri. Aquesta potser sigui una de les coses que més he agraït del llibre: Liu amaga quan ha d’amagar, però també revela quan cal fer-ho, sense allargar el misteri innecessàriament.

-Yo no sé nada -aseveró Ding-. Solo sé que una fuerza inimaginable está matando a la ciencia.
-¡¿Matando a la ciencia?! Pero ¿quién?
Ding Yi lo miró fijamente durante un largo rato.
-Esa es la cuestión -añadió al fin.

En tercer lloc, la complexitat també ve donada per la temàtica que toca l’obra. La voluntat explícita d’ésser fidel a les lleis de la física i a les matemàtiques du l’autor més d’un cop i de dos a prodigar-se força en plantejaments científics d’alta volada (té o no té solució el famós “problema dels tres cossos” d’Euler?), i això pot cansar als que no siguin gaire amants de la hard sci-fi. Però pel tarannà de la novel·la són digressions que queden plenament justificades i no responen a una simple voluntat morbosa per desplegar coneixements. No cal patir, doncs. Ràpidament reprenem el fil de la novel·la detectivesca, del thriller científic podríem dir-ne, per arribar al rovell de l’ou de la història, que de fet és un secret a crits des de la pròpia portada del llibre (una autèntica meravella): el que du de corcoll les principals autoritats planetàries és un missatge arribat de l’espai, i que significa el primer contacte amb una civilització extraterrestre.

Més que el “què” a El problema de los tres cuerpos és important el “com”. Com té lloc aquest contacte, aquest intent de comunicació. Les realitats alternatives i els videojocs virtuals (Tron o Matrix, o fins i tot les teories de jocs que podíem llegir en la magistral El joc de l’Ender d’Orson Scott Card) conflueixen amb una trama de regust molt més clàssic, propera al 2001 d’Arthur C. Clarke, o fins i tot a Philip K. Dick (els tres Augusts, l’I Ching). En ares d’aquella voluntat que deia de preservar la innocència del lector, no diré res més de tot aquest original sistema de comunicació, però personalment ha estat un dels punts que m’ha semblat més interessants de la novel·la.

Aquesta connexió del passat i el present també la podem veure a mode simbòlic en la relació que s’estableix entre Wang i una vella Wenjie, que reapareix en aquesta segona part del llibre per fer-nos saber a través de diversos flashbacks què va passar a Pico Radar al llarg de tots els anys que van del 1969 fins ara. És ara i aquí on els fets de l’inici de la novel·la i el missatge ecologista prenen un significat molt més transcendent. És ara i aquí on descobrim bona part de l’entramat de l’obra, de tal manera que en tancar el llibre tenim la sensació satisfactòria d’haver llegit una novel·la completa i no només una part. Per bé que resten necessàriament dubtes per resoldre i una llarga sèrie d’esdeveniments que prometen dur-nos fins molts més enllà en l’espai i en el temps. També és en aquest punt que, qui ho desitgi, podrà bastir les evidents connexions entre la societat trisolariana i la Xina comunista. La democràcia és bella però feble, sembla advertir-nos Liu al final del llibre; i malgrat això, val la pena.

…la belleza de esa flor no tiene parangón, y sabe disfrutar del esplendor y la libertad de su plácido paraíso.

Per a principis de 2017 s’espera en castellà i a NOVA la segona part de la trilogia The Remembrance of Earth’s Past, titulada Dark Forest, i el 2018 la resolució, Death’s End. Pels que no puguin esperar tant de temps, però, dir-los que en anglès s’acaba d’estrenar ja l’última part, a l’igual que la primera, amb traducció de Ken Liu.


El problema de los tres cuerpos ★★★★
Dark Forest
Death’s End
lectura patrocinada per:
logo nova
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 292 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari