Round #6: SUPERMAN VS. SUPERLÓPEZ

Títol: Grandes autores Superman: Alan Moore
Guió: Alan Moore
Dibuix: Curt Swan, Dave Gibbons, George Perez, Rick Veitch
Editorial: ECC Editorial
Any: 2014
Pàgines: 128
ISBN: 978-84-15990-74-1
Valoració: ★★★★★
Títol: Superlópez
Guió: Jan / Efepé
Dibuix: Jan
Editorial: Bruguera
Any: 1982
Pàgines: 320
ISBN: 84-02-09053-2
Valoració: ★★★★★

OBERTURA: Parlar de Superman és parlar del mite, del principi de totes les coses, de la referència universal, del personatge que és de tots i de ningú, de l’origen de la cultura de massa, de l’evolució de la nostra història. Superman és tot això i més. Però Superman és també un còmic. És possiblement el personatge més universal de la història dels còmics però no és, ni de bon tros, el còmic més llegit de la història. Sembla impossible imaginar algú que no conegui Superman –potser a Pyonyang?-, però de vegades costa trobar algú que hagi llegit Superman. No ja amb regularitat, sinó algú que l’hagi llegit algun cop. Perquè aquesta és la grandesa i la desmesura del personatge; més enllà de la seva història editorial, és el mite, la creació polimòrfica i polifònica, obra de tots i de ningú, patrimoni de la comunitat, ni dels autors ni dels editors, quelcom que transcendeix qualsevol limitació.

De tots és sabut que Superman va veure la llum l’any 1938 a les pàgines del comic book Action Comics i que va ser creació de Jerry Siegel i Joe Shuster; com en tota història americana que es vulgui exemplar, cal recordar que els creadors van arrossegar el projecte al llarg de sis anys fins que finalment va veure la llum per esdevenir un èxit que va desbordar qualsevol expectativa. Al poc de publicar-se va començar la seva expansió a d’altres formats; primer al de tires de premsa, després als serials de ràdio, després a magnífics dibuixos animats de la factoria Fleischer, ja als anys quaranta va fer el primer salt al cinema per després esdevenir sèrie de televisió, musical, superproducció hollywoodenca als anys setanta, novament sèrie d’animació, de televisió –Lois i Clarke i la memorable Smalville– i de nou gran espectacle cinematogràfic en l’actualitat si recordem el Batman vs Superman d’aquest 2016. Aquesta translació a d’altres mitjans va convertir des d’un primer moment l’heroi de paper en quelcom més que un personatge de còmic fins esdevenir, sense cap mena de dubte, una de les icones del segle XX.

Un dels elements que ens pot ajudar a valorar la magnitud d’un èxit qualsevol és l’aparició de paròdies de gran repercussió popular. El ingenioso hidalgo don Quijote de la Mancha és un gran èxit al segle XVII perquè ho havien estat les novel·les de cavalleries que volia parodiar; de fet, la novel·la neix amb l’objectiu declarat d’exterminar aquest popular gènere que Cervantes detestava però que havia llegit amb fruïció. Superman sempre ha tingut la paròdia com un company de viatge, mai com un enemic destructor sinó més aviat com un mirall deformant que ha estat necessari per poder acceptar la grandesa de l’heroi, una mena de filtre que ens permetia acceptar el seu tarannà totpoderós sense quedar enlluernats o fulminats per la seva magnitud. Des d’un primer moment, de Super-ratón a Superlópez, la paròdia ha estat l’element compensatori que permetia l’existència del superheroi, del superhome que no era home sinó que venia dels cels enviat pel pare i tenia la missió de salvar la humanitat. I que moria i ressuscitava. Mai, però, aquesta paròdia no ha volgut, ni ha pogut, com va fer Cervantes, derrotar el referent original; en tot cas, i en una curiosa paradoxa, encara l’ha fet més gran.

superman-1

La història editorial dels tebeos de Superman a casa nostra ha estat força erràtica, per dir-ho de manera amable, fins als darrers temps. Durant decennis les aventures arribaven des de Mèxic a través dels tebeos de l’Editorial Novaro; l’edició mexicana, bastant caòtica, i la distribució, sovint atzarosa, va provocar que fos digne d’un superheroi poder ser seguidor dels tebeos. A finals del segle passat l’editorial Zinco va fer un esforç meritori per intentar ordenar i dignificar per primer cop l’edició dels comic books de la DC Comics a Espanya, i se’n va sortir prou bé.  En l’actualitat fa una bona feina ECC Ediciones. Igualment, la història editorial als Estats Units també ha estat carregada de versions atzaroses i múltiples, versions i reversions que en algun moment es van voler ordenar, especialment a mitjans dels anys vuitanta a partir de Crisis en tierra infinitas, la monumental saga de Wolfmann i George Pérez que va intentar redefinir l’univers DC i posar-hi una mica d’ordre; en aquell context de revisió finisecular, el propi Superman, sobre tot gràcies a les aportacions brillants de John Byrne, va recuperar una certa coherència.

superman-2

Perquè parlar de Superman es parlar d’autors excepcionals que han assumit en un moment o altre de la seva carrera aquesta empresa titànica; són dotzenes els artistes que s’han fet càrrec del personatge. Alguns han realitzat treballs memorables –Alan Moore, de qui escollim els seus guions per fer la fitxa tècnica de la nostra ressenya, Grant Morrison, Alex Ross o Curt Swan-, altres han contribuït amb aportacions excepcionals –des de la Fortaleza de la Soledad a un personatge únic com Lex Luthor- o creacions ridícules –el Superperro dels anys cinquanta és imbatible, o els trossets infinits de kryptonita que cíclicament arriben a la Terra-, però res ha fet minvar la grandesa d’un personatge que sembla dotat del més poderós de tos els superpoders: romandre etern en la nostra cultura, més enllà de guerres i cataclismes, de modes i èpoques, de revolucions i reaccions. Superman queda sempre etern, com un far, totpoderós, més enllà de les vinyetes i els autors. Com els mites.

© Joan Manuel Soldevilla


M’encanten els superherois des que sóc petit. Però avui em trobo amb un gran dilema: lluitar en el ring biblionàutic ni més ni menys que contra el professor Soldevilla i el superheroi Superman. Serà complicat, difícil i emocionalment confús —citant el poeta andalús Alejandro Sanz, “tengo el corasón partío”.

Ell ho va començar tot (Superman, no Alejandro Sanz). La portada del primer número d’Action Comics va generar el mateix efecte al món dels tebeos que el Gènesi a la tradició judeocristiana; que Flash Gordon a les sèries sobre viatges espacials; que Maradona a la combinació de futbol i cocaïna. Superman va engegar el boom del còmic de superherois a finals dels anys 30 i durant els 40, amb una estètica i un logo que es convertirien en una icona pop, al nivell de la foto del Che, l’ampolla de Coca Cola d’Andy Warhol o la samarreta dels Ramones.

Per aquest combat tenia un comodí amagat a la màniga: com que Superman ha passat per mans de tantíssims dibuixants i guionistes, podria buscar alguna etapa fluixa i criticar-la. Però no ho faré, perquè m’agrada Superman —i perquè m’estimo més ser James Bond que Le Chiffre a la partida de pòquer de Casino Royal.

No estic sol per enfrontar-me al professor Soldevilla i al noi de Kripton. Vaig de la maneta del grandíssim Superlópez, Ell, una paròdia del superhome.

20160907_203526

Que per què defenso Superlópez en aquest combat? Per què defenso la còpia de l’original? Em vénen tres motius així, a bote pronto:

1.-Perquè, depenent del moment, m’ho passo més bé llegint les vinyetes d’en Jan —o d’Efepé i Jan— que amb les aventures contra Doomsday o del Red Superman (per més bones que siguin).

2.-Perquè Superlópez em fa riure de valent (no estic parlant d’aixecar les comissures labials en un tímid somriure, no. Parlo de llàgrimes i de manca d’aire al cervell).

3.-Perquè un cop has superat que és una caricatura i comences a pensar en Superlópez com un personatge autònom, les històries es compliquen i t’enganxen.

En definitiva, m’encanten els superherois, però també la seva paròdia. Heu llegit Miracleman?  Em refereixo a l’etapa dels anys 80 de Miracleman, la guionitzada per l’Alan Moore. Per als que no l’hagiu llegit  o per als que tinguin la memòria més atrofiada que Wolverine, us explico el que passa al primer número:

—Senyoria! Protesto —replica el professor Soldevilla—, aquest combat no és pas de Miracleman. En Casals està parlant de fets irrellevants i aliens per confondre els membres del jurat.

—Psss, psss —el Biblionauta em diu a cau d’orella— Casals, neng, que t’has confós, que això va de Superman i Superlópez. Empanat.

— Amb la vènia, o per la vena, o com es digui. Si em permeten, de seguida veuran on vull anar a parar.

Miracleman, després de divuit anys, recupera els seus poders i la memòria, i com a bon jan enamorat, el primer que fa és anar corrents a explicar-li qui és en realitat a la seva estimada. La Liz es tronxa de riure quan en Mike li explica que, en pronunciar la paraula Kimota (“atòmic” al revés) es transforma en un superheroi. La sra. Moran riu encara més fort quan Miracleman li explica que els seus enemics tenen noms com Dr. Gargunza o Young Nastyman i li fa veure que a l’anomenada família Miracle (formada per MiracleMan, MiracleBoy i MiracleKid) només els falta en Miracle Gos…

A més sóc xava — “say it loud: I’m xava. I’m proud”—. Si tothom sap que Metropoli és New York, tampoc ningú dubta que Superlópez viu a Barcelona. La ciutat queda retratada de manera esperpèntica, amb detalls intrascendents als marges de les vinyetes (marca Bruguera) i amb canvis de noms amb un humor tan infantil com efectiu. Uns exemples: el barri d’Horta es converteix en Torta, les motos són marca Fonda, o l’autobús fa la línia Madrid- Tokyo.

La primera aparició del superpersonatge de Jan  va ser  a principis dels 70, a l’editorial Euredit. Eren unes tires còmiques, mudes, de quatre vinyetes en les quals es parodiava l’Home d’Acer. Després, ja a Bruguera,  arribarien històries més llargues, a color, escrites de vegades per en Jan tot sol o amb la col·laboració d’alguns guionistes com Coti o Efepé.

El còmic que ressenyaré per combatre Superman serà el primer volum de Superlópez publicat per Bruguera. El dibuix, evidentment, serà sempre obra d’en Jan, però no tots els guions seran seus: algunes de les històries estan guionitzades per Efepé (AKA de Francisco Gómez Navarro). El volum, el podem dividir en quatre blocs.

El primer són 8 aventures de Superlópez, des dels seus orígens, quan ens explica com va venir per accident des del planeta Chitón, fins a grans combats amb perillosos enemics. Lluitarà contra superdolents del nivell de Luz Luminosa, un personatge completament alopècic –com en Lex luthor— que utilitza la brillantor de la seva calba per projectar rajos de llum amb una llanterna i cegar els seus contrincants. També s’enfrontarà amb monstres típics de la ciència ficció, com robots o extraterrestres. I és que aquí ja apareixen totes les senyes d’identitat del personatge de Jan: costumisme barceloní i canvis de noms amb caire còmic del qual en parlàvem unes línies més amunt.

20160907_203802

La segona part són tretze historietes protagonitzades per l’immens <<Supergrup>>. Si Superlópez parodia sense miraments Superman, el Supergrupo és una paròdia dels Avengers i/o la JLA. Apareixen les versions caricaturitzades de Spider-man, Capità Amèrica, Wonder Woman, Dr. Strange, La Cosa, Thor i un robot que s’assembla molt a Iron-man i que porten noms tan suggerents com Capitán Hispània, Bruto, Thoro o Latas.

Les desavinences entre els membres del grup, les ridícules batalles pel control de poder i els acudits que ridiculitzen els superpoders dels herois DC/Marvel, fan que siguin, sense cap mena de dubte, les meves aventures preferides de Superlópez.

superlopez-1

A la tercera part anomenada Los invasores, el superheroi reprèn la seva vida “normal” després de deixar els seus superamics. López torna a treballar al diari i continua la seva relació peculiar amb la companya de redacció Luisa Lanas mentre lluita altre cop amb  un alienígena que copia —com el Terminator més avançat de T2— la imatge humana dels terrícoles.

Finalment arribem a una de les etapes més famoses de l’heroi de Jan: El señor de los chupetes. Les històries dels xumets, convertits en armes destructives i el caos que provoquen han quedat ancorades en la retina emocional de tot aquell que les hagi llegit.

Una lectura divertida, lenta —si volem apreciar el barroquisme detallista de les vinyetes—  i reparadora de l’histrionisme que de vegades pateixen els superherois amb superpoders i superresponsabilitats.

TANCAMENT: Man of  Steel?… Accepta-ho, kriptonià: igual que li passa al pobre d’en Mike Moran quan li explica qui era a la seva estimada, la teva història és còmicament inversemblant. Perquè el que colava als 40-50-60… no cola ja des dels anys 80. Cal una mica de paròdia, per tocar de peus de terra, abans de tornar a agafar un còmic de la Lliga de la Justícia o del Detectiu Marcià. Parar per agafar embranzida.

Per això Alan Moore va desmuntar els superherois de l’edat daurada amb Watchmen o amb Miracleman; Frank Miller va transformar Batman d’heroi a heroi xalat; i Jan va treure ferro… a l’Home de Ferro: de Superman a Superlópez, per poder tornar a Superman.

© Jordi Casals


campanaRIIIIING! S’acaba el sisè assalt. Es nota que els contrincants s’havien pres un descans més llarg el compte, perquè han tornat amb energies de sobres i els cops han estat demolidors. De moment, Jordi Casals du avantatge per punts, però Soldevilla ha vingut armat aquest cop amb ni més ni menys que l’Home d’Acer, i déu n’hi do la de llenya que li ha donat al simpàtic Superlópez. A la fi, però, com sempre, cal que sigueu vosaltres que decidiu: amb quin dels dos superherois us quedeu? Voteu!

  • SuperLópez (67%, 10 Votes)
  • Superman (33%, 5 Votes)

Total Voters: 15

Loading ... Loading ...

J.M. Soldevilla i Jordi Casals

J.M. Soldevilla i Jordi Casals

Autors de la nostra secció fixa “Soldevilla vs Casals”, en què periòdicament enfronten en un combat impossible ple de coneixements i entreteniment dos dels seus còmics preferits.

soldeca has 9 posts and counting.See all posts by soldeca

Deixa un comentari