LA REPÚBLICA PNEUMÀTICA. BALL DE SERPS (2015) – Jaume Valor

Autor: Jaume Valor Montero
Títol: La República Pneumàtica. Ball de serps
Editorial: Cruïlla
Any: 2015
Pàgines: 444
ISBN: 9788466137515
Valoració: ★★★

 

Feia temps que volia abordar la lectura del primer acte d’aquesta trilogia del barceloní Jaume Valor, “Ball de serps”, però per diferents raons fins ara no n’havia tingut ocasió. El fet d’ésser finalista als premis Ictineu, però, i que jo en sigui jurat, m’ha donat l’oportunitat definitiva i inexcusable per llegir-la. El poc que en sabia, i que gairebé es podia inferir de la portada, feia referència únicament a l’escenari, però ja resultava engrescador: La República Pneumàtica, com també s’explica molt correctament a la Auctoris Nota amb què s’enceta, és una ucronia. És a dir, el llibre ens exposa una realitat històrica diferent a la nostra i que no ha ocorregut mai. En alguna mesura, i com diu l’autor, el concepte ja fou exposat per l’historiador Titus Livi en la seva Història de Roma, on imaginà quin podria haver estat el món si Alexandre Magne, en comptes d’encarar les seves conquestes cap a Grècia ho hagués fet cap a l’oest.

El moment clau que marca la dissociació entre la nostra realitat i aquesta altra és l’invent de la màquina de vapor per Heró d’Alexandria (fet ocorregut verídicament el segle I d.C. però que va passar sense pena ni glòria). A la història de Valor, en canvi, aquest descobriment hauria revolucionat absolutament Occident, duent a una nova República plena d’avenços tecnològics inimaginables (cotxes pneumàtics, gratacels amb elevadors, dirigibles voladors, etc.) que haurien perllongat molt més l’hegemonia de Roma. A la realitat ucrònica, doncs, cal sumar-hi l’element steampunk. Alhora, també haurien tingut lloc tota mena de problemes inherents a aquests avenços i que el món no ha conegut fins molt més tard (contaminació de l’aire i de l’aigua, accidents aeris, migració camp-ciutat, desigualtats socials molt més accentuades, etc.).

En un escenari tan atractiu com aquest, únicament faltava veure quin tipus de trama proposava l’autor. Valor, enamorat de la capital catalana i la seva història, i gat vell en això de l’escriptura i les noves tecnologies (només heu de fer un cop d’ull a la pàgina Barcelona-Robot, que condueix juntament amb Laura Llimós, i al trencador concepte de Narrativa Augmentada) ha volgut situar tot aquest entramat allà on coneix millor: Barcelona. Serà a Barcinomagna, doncs, on arribarà el protagonista, un jove de províncies anomenat Marcus, i on provarà de trobar les proves per alliberar el seu pare d’una falsa acusació d’assassinat. Sí, efectivament, es tracta de l’arxiconeguda estructura del viatge de l’heroi, del ritual iniciàtic.

Serà pels carrers d’una Barcinomagna de ressons dickensians que el pobre Marcus deambularà, meravellant-se de tot (tantes races, llengües i credos diferents), alhora que menystingut per tothom i buscant respostes al seu drama particular. Valor sap jugar bé aquestes bases i sovint, en comptes d’estar-nos afigurant l’antiga Barcino, estem veient els carrers de la Barcelona actual, amb la seva immensa diversitat. Els Veritables Romans, en aquest sentit, són una trista (per encertada) metàfora de tants grups xenòfobs de la nostra realitat real. L’enemic, però, “l’altre”, no és en la ucronia de Valor al sud, com avui, sinó a l’est. El llunyà regne de X’in és l’amenaça als valors romans tradicionals i són moltes les veus que criden per sotmetre’ls mercè a la tecnologia romana, molt més avançada. Serà precisament la Jiàn, una xinesa, l’única que acollirà Marcus a casa seva, i qui l’introduirà en els secrets de la filosofia oriental.

S’enceten tot seguit una sèrie de capítols àgils i ben escrits, on apareixen alguns tocs d’humor força divertits. Ara bé, com en d’altres aspectes de la novel·la (la pròpia caracterització dels personatges), hi ha coses que pequen d’excessivament arquetípiques i convencionals: en les tasques quotidianes que Jiàn encarrega a Marcus s’hi escolta la veu del senyor Miyagi (“poner cera, pulir cera”) en la mateixa mesura que les seves ensenyances recorden el lethani que Kvothe es veu obligat a aprendre per a progressar en el seu camí de realització personal. Fins i tot, sense gaire esforç, es poden identificar algunes frases sospitosament semblants a les que el mestre Yoda dedica a un jove Luke en el seu aprenentatge Jedi a Dagobah. I si l’arribada de Lutus pot fer pensar en la introducció d’algun element nou, ràpidament vénen al cap les pàgines de Le Guin en el primer llibre de Terramar, amb les presses del jove Esparver per aprendre la màgia a qualsevol preu i la seva caiguda al costat fosc.

A aquestes alçades, que el protagonista d’un llibre sigui un humil no-ningú que resulta que està cridat a complir un destí molt més gran del que esperava, sona a tòpic i no sorprèn gairebé a ningú. A gairebé ningú adult, almenys. En aquest aspecte, la novel·la és evident que està feta pensant exclusivament en un públic juvenil i, d’aquí, que potser de vegades l’acció sigui excessivament complaent amb allò que espera el jove lector. Per això, és possible que el lector adult i amb un major bagatge, pugui sentir-se un xic defraudat al final de tot. Amb tot, La República Pneumàtica és una entretingudíssima lectura, molt recomanable, amb un final el suficientment obert com per a què vulguem continuar llegint de les aventures de Marcus Novus a la segona part, apareguda recentment amb el títol de “Els quatre confins”.

[P.S. Un últim apunt, quant a això: Bravo per Cruïlla per fer-li confiança. Molt malament Fantascy, en canvi, que després d’una edició excel·lent (amb un extens apèndix final que manca a l’edició catalana, només on-line al web) ha deixat a mitges els lectors en castellà.]


Ball de serps ★★★
Els quatre confins ★★★★
[pendent]

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 301 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari