EL CRIT DE L’OCELL DOMÈSTIC (2010) – Maksim Óssipov

Autor: Maksim Óssipov
Títol: El crit de l’ocell domèstic (Крик домашней птицы)
Editorial: Club Editor
Any: 2016 (2010)
Pàgines: 224
ISBN: 978-84-7329-196-5
Valoració: ★★★★

 

L’atorgament del darrer Premi Nobel de Literatura a l’escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx va constatar dos aspectes: Per un costat, una literatura russa actual rica amb temàtiques i autors diversos, i per l’altra, la dificultat que aquesta literatura i aquests autors arribin a la nostra llengua. Per sort, l’editorial Raig Verd ja havia publicat una de les obres d’Aleksiévitx i també, per sort, Club Editor ja devia tenir en marxa el projecte per publicar El crit de l’ocell domèstic de Maksim Óssipov, amb traducció d’Arnau Barios. Val a dir que aquesta traducció es va fer gràcies al suport de l’Institut de la Traducció Russa. Sembla evident, doncs, que les grans editorials comercials obvien autors i literatures distants i es concentren en els best-sellers i mentre deixen a editorials petites (i valentes) l’edició d’autors de gran qualitat, però força desconeguts.

El crit de l’ocell domèstic és un recull de cinc relats de llargada desigual, per exemple el que dóna títol al conjunt té sis pàgines escasses, mentre que Peces en un pla o Colònia minera Eternitat són autèntiques nouvelles amb capítols i tot. En tots cinc, el que domina és la descripció de la Rússia postsoviètica i l’actual deriva autoritària que pateix, “el nostre desgavell”, tan pel que fa a l’ambientació com sobretot al paisatge humà, als caràcters i les relacions. Un altre element que domina les històries és la feina de metge del protagonista o del narrador en un hospital d’una ciutat allunyada de la capital, les dificultats que suposa la feina en ambients de corrupció generalitzada, amb pacients abandonats per l’estat i pel destí, en una desolació que sembla que no tingui remei, a no ser per l’esforç d’aquest a vegades narrador a vegades protagonista, que no deixa de ser un alter ego de l’autor:

Senyors, aquí fem feina; la medecina és un servei, però no hi és per servir.

Diem a vegades protagonista a vegades narrador perquè l’autor juga amb la persona del narrador, perquè tant usa la primera com la tercera persona per relatar les seves històries, on no cal esperar la clàssica estructura de plantejament, nus i desenllaç de la narrativa, ja que el darrer apartat a vegades desapareix, el que interessa és el nus, la vida, la quotidianitat.

Els dos primers relats, Moscou-Petrozavodsk i La gitana, són els que s’acosten més a l’ofici de metge i a com és la Rússia actual. El primer tracta de la condició compartida de jueus, en el passat soviètic i en l’actualitat russa. La gitana està escrit en tercera persona, és molt més variat i mostra molt més la societat russa i també posa de manifest el fet que l’autor va viure un temps als Estats UnitsPeces en un pla és una de les dues nouvelles del recull i potser és el relat amb menys coincidències amb la resta. Bàsicament és la història d’un noi rus, emigrat als Estats Units i resident a Nova York, expert en escacs, que ha participat per sorpresa en un torneig a Califòrnia i l’ha guanyat, cosa que suposa que s’embutxaca una gran quantitat de diners.

Quan emigres, el que perds no és la teva terra, sinó l’estranger, la idea que te n’havies fet.

El relat és molt interessant per conèixer l’època estalinista. Si la temàtica de la història és molt bona, barreja d’història, situacions personals i lirisme sobre el record, la manera com l’explica és magistral, des de diferents punts de vista en cada un dels apartats de la narració. Talment com si fossin les diferents peces dels escacs que fan diversos moviments. El crit de l’ocell domèstic és un relat molt líric que descriu la quotidianitat d’un hospital, amb tota la gent que hi treballa. Fa un repàs al que veu i als records que cada element li provoquen. Com tots els textos lírics, en cada relectura es descobreixen elements nous.

El darrer relat és una altra nouvelle, Colònia minera Eternitat (Notes d’un director literari), com l’anterior parla del passat per entendre el present i de nou el narrador és un metge que troba un diari d’un pacient que o bé l’ha perdut o potser se l’ha deixat expressament a la seva consulta. En aquest diari Aleksandr Ivànovitx descriu la seva vida, llicenciat en Filologia russa, casat amb una dona que l’enganya i l’abandona i per aquest motiu accepta ser director literari del teatre d’Eternitat, una colònia minera al nord del Cercle Polar Àrtic. Aquí serà on farà arrels, el teatre serà el seu punt de suport vital durant molt de temps, fins que es decideix a tancar la colònia i evacuar tots els residents. Comença així el calvari per a aquest home que no tindrà cap ajuda de l’estat i quan aquest cau haurà quedat desvalgut, sense cap dels seus referents vitals:

Darrere les finestres, una tenebra nevada, anem lents. En fi, s’ha acomplert la línia d’esdeveniments. Va començar amb la cobdícia, amb l’explotació dels clàssics, després una passió prohibida, després un crim. Als protagonistes els toca la mort i la presó, a nosaltres, els figurants i el cor, l’exili. ¿És que algú pot afirmar que la vida no té trama?

Un altre exemple d’aquell homo sovieticus que tan bé descriu Svetlana Aléksievitx.

Relats continguts en aquesta antologia:
Moscou-Petrozavodsk ★★★★
La gitana ★★★★★
Peces en un pla ★★★★★
El crit de l’ocell domèstic ★★★
Colònia minera Eternitat (Notes d’un director literari) ★★★★
Enric Bassegoda

Enric Bassegoda

Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

ebassegoda has 48 posts and counting.See all posts by ebassegoda

Deixa un comentari