Manuel de Pedrolo torna a estar de moda, la qual cosa ja és una bona notícia per si mateixa. Però que no sigui a causa del seu arxipopular Mecanoscrit del segon origen (1974) encara la fa més bona. I és que a la reedició enguany d’Introducció a l’ombra a Pagès Editors (escrita el 1956, malgrat que no es va estrenar fins l’any 1972), cal sumar-hi la reaparició també aquest 2016 de Procés de contradicció suficient (1976) a Orciny Press i d’Acte de violència (1975) a la valenciana Sembra Llibres. Una selecció que ens ajuda a confegir una radiografia prou exacta de la polièdrica personalitat de l’autor i de l’interès que encara desperta avui la seva obra, més enllà de les aventures juvenils de l’Alba i en Dídac.

Introducció a l’ombra, en aquesta reedició de Pagès, s’enceta amb una Presentació que pretén emmarcar històricament i literàriament el text. La conveniència d’aquest marc contextual en obres com aquesta (transcendents literàriament i ja prou allunyades de l’època contemporània) resulta plenament justificada. Des d’aquest punt de vista, doncs, la decisió de Pagès resulta un encert de totes totes i, malgrat la seva brevetat (escassament dues pàgines), resulta quasi obligada. També és un encert la inclusió, just després, del Pròleg de la primera edició que se’n va fer (a Proa). No tant pel contingut, sinó com a homenatge a aquella primera pedra. Ara bé, resulta força incomprensible el fet que, ni en una ni en l’altre, es consigni el nom dels autors. Una llàstima.

La novel·la arrenca amb força i va directa al gra. Ben aviat l’element ciencificcional fa acte de presència: un bon dia, en entrar a casa seva, el protagonista, el senyor Massagué, es veu atrapat a l’altra banda d’una paret. No es tracta exactament d’una altra banda literal, tampoc és metafòrica, sinó que s’aproxima molt més a l’altra banda del mirall d’Alícia en el conte de Lewis Carroll, el que vindria a ser una altra realitat en paral·lel a la nostra i regida per lleis pròpies, incongruents i inconcebibles per a nosaltres. Massagué pot sentir clarament els seus familiars parlant i discutint a l’altra banda de la paret; en canvi ells, per més que s’hi esforci, no arriben a tenir cap pista d’on ha anat a parar ell. El motiu absurd que du Massagué a l’empresonament a l’altra banda de la paret resulta exactament això, absurd, circumstancial, episòdic. Quasi sembla que l’autor el vulgui passar per alt i anar directament al rovell de l’ou d’allò que li interessa: el fons especulatiu a propòsit de les alteracions espai-temps de resultes de l’accés a un univers paral·lel.

Massagué, un cop superada l’estupefacció i el pànic inicials, prova d’abordar racionalment la seva situació i és llavors quan s’esdevé l’autèntic espectacle pirotècnic d’aquest llibre. Les explicacions racionals que Massagué va confeccionant sobre la seva situació topen (com el propi protagonista) amb la naturalesa d’aquell espai irracional, il·lògic, incomprensible. I és llavors que Pedrolo fa gala de la seva erudició en el camp de l’especulació científica, en abordar amb profusió el tema de la realitat i la quarta dimensió, i desgranar magistralment un munt de teories al respecte (físiques, matemàtiques, etc.), en la línia de La màquina del temps d’H. G. Wells o de la geometria euclidiana de què parlava Lewis Carroll, per exemple.

La trama d’Introducció a l’ombra pot fer l’efecte de donar més per a un conte que per a tota una novel·la. I precisament per això un dels temors justificats del lector en començar a llegir pugui ser pensar que l’acció en un moment o altre acabarà esdevenint tediosa, repetitiva i decaurà (de fet, els capítols tenen una estructura força estricta i es tracta de la història d’un únic personatge, que està pràcticament tota la novel·la tancat en una habitació, no se sap on), però cal dir que en cap cas és així. La força del discurs del protagonista i les seves disquisicions, a mig camí de la ciència més enrevessada i la filosofia més d’estar per casa, converteixen el llibre en un repte intel·lectual de primera magnitud, alhora que en un divertit entreteniment. Hi fa molt el genuí sentit irònic de l’autor, sens dubte, que defuig la pedanteria i l’esnobisme.

Atenen precisament a aquesta ironia, podem trobar en el llibre un altre tipus de lectura, potser més profunda, més social, més pròpia d’aquella altra cara de l’autor (aquella més combativa políticament) i més allunyada de l’estrictament fantàstica a què m’he referit fins ara. La història de l’home reclòs, del qui és mancat de llibertat sense entendre’n el motiu, de qui crida però ningú l’escolta… ens permetria entendre sense gaire dificultats Introducció a l’ombra també com un símbol de la situació que vivia el país en el moment que va ser escrita, just durant els anys més foscos (més ombrívols) de la repressió franquista.

Molt més madura, molt més complexa, Introducció a l’ombra és una obra prodigiosa, la prova que hi ha un Pedrolo genial que va molt més enllà de les lectures obligades de l’escola, i que és el que cal conèixer.