PÉTRONILLE (2014) – Amélie Nothomb

Autor: Amélie Nothomb
Títol: Pétronille (Pétronille)
Editorial: Anagrama
Any: 2016 (2014)
Pàgines: 152
ISBN: 9788433915313
Valoració: ★★★

 

Una de les escriptores més destacades que van passar pel Festival Mot de 2016 va ser, sens dubte, Amélie Nothomb. La seva obra ha tingut una gran recepció per part de la crítica i, amb el que es va poder veure a la Biblioteca Carles Rahola de Girona, també compta amb un gran èxit de públic, cosa que va provocar que l’auditori quedés petit i s’hagués de limitar l’aforament. L’ocasió, a més, coincidia amb la sortida al mercat de la seva darrera novel·la en català, Pétronille.

Aquesta nouvelle torna a ser la narració biogràfica d’un episodi de la vida de l’autora, tal i com ha fet en la majoria de les seves obres. Ara bé, de nou es torna a posar de manifest fins a quin punt allò que explica l’autora belga és real o és ficció autobiogràfica. Ella sempre afirma que el que escriu és veritat, que li ha passat, i que si ho elabora és per simplificar, per fer més creïble unes situacions que si les escrivís tal i com li han passat, es podrien considerar exagerades. Però com ja té acostumats als seus lectors i seguidors, Nothomb és una mestra de l’engany, de fer creure allò que ens vol fer creure.

En aquesta ocasió, el punt de partida és el xampany, el gust que sent per aquesta beguda i la necessitat de trobar algú amb qui compartir aquesta passió.

Necessito un company o una companya de mam.

I és que l’embriaguesa que provoca el xampany dignifica, és chic.

Beure volent evitar l’ebrietat és tan deshonrós com escoltar música sacra volent-se protegir contra la sensació del sublim.

A aquesta persona la coneixerà un dia, en una sessió de signatures en una petita llibreria, quan se li acosta un fotògraf una mica impertinent i gràcies a la intervenció d’una noia, que té aparença de noi, aconsegueixen que deixi de molestar. De seguida s’estableix una connexió entre l’autora i aquell ésser androgin, de nom Pétronille Fanto, que al primer dia de coneixença es mostra tan natural que fins i tot fa pipí entre dos cotxes perquè no s’aguanta més, en presència de Nothomb. No s’estableix una amistat d’aquelles noves, en què les dues persones es veuen cada dia, sinó que es veuen regularment sempre amb l’excusa del xampany, en un festival d’ampolles i formes de beure, així com de marques d’aquesta beguda.

Pétronille desperta una atracció en l’autora, el fet que estigui fent un estudi sobre literatura elisabetiana i sobretot que ella mateixa també sigui escriptora, la fan la perfecta companya de mam. I a partir d’aquí es descriuen un seguit de situacions rocambolesques i hilarants, com una visita a la dissenyadora Vivien Westwood a Londres, una setmana d’esquí i xampany que acaba amb un trasllat gratuït a París, la marxa de Pétronille al Sàhara durant més d’un any i l’encàrrec que sigui Nothomb qui busqui editor per a la seva darrera novel·la, en el que és una lluita titànica contra el món editorial… I tot amanit amb uns diàlegs carregats d’ironia i burla, de discrepàncies sonores, de reconciliacions, amb embats sobre les classes socials i el comunisme… com per exemple les consideracions sobre França, la política i la societat d’aquest país:

França és el país màgic on la taverna més ordinària en qualsevol moment pot oferir-vos un gran xampany a temperatura ideal.

Ara bé, entre elles dues s’estableix més que una simple relació de mam i el viatge de Pétronille al desert ho posa de manifest, l’absència indeterminada i el retorn imprevist evidencien la dependència de l’autora envers Pétronille i no només una dependència de companya de beguda, sinó que entre línies en podem llegir d’altres tipus i que no es resolen amb el final del relat, tot el contrari, ja que les darreres pàgines són inquietants i trasbalsen i resolen la narració amb un dels altres recursos que Nothomb acostuma a fer servir i que no esmentarem per evitar rebentar el final.

Si s’ha comentat que Nothomb elabora elements de la seva biografia, en aquesta obra no només ho fa de la seva, sinó que el personatge de Pétronille està inspirat en l’escriptora francesa Stéphanie Hochet, autora de diverses novel·les i amb una biografia calcada a la del personatge. A més, canvia el títol de les seves obres, però es poden reconèixer fàcilment, així a l’obra apareix un Vinagre de mel que es correspon amb Moutarde douce original d’Hochet, o L’apocalipsi segons Equador és un correlat de L’Apocalypse selon Embrun. I el que sí que destaca és l’admiració per a les novel·les escrites per Pétronille que mostra l’autora, fins al punt d’afirmar que tenen més força que les seves, tot i que no tenen, ni de bon tros, una millor repercussió de crítica i de públic.

Una apreciació personal final: Saber si el que ens explica és veritat o no, és del tot irrellevant, quan ens acostem a la literatura, a la narrativa, no busquem veritats, busquem versemblances, estem encuriosits pels personatges, no per les biografies, per tant, intentar descobrir la veracitat d’allò que Nothomb explica i ens vol fer passar com les seves pròpies experiències no és el més important quan es llegeix aquesta autora. Simplement ens la llegim i la gaudim amb el plaer que podem llegir una altra novel·la, sense més ni menys, i seguir la màxima que ella mateixa ens diu per a conèixer una persona:

La poesia japonesa té raó: la contemplació dels paisatges és el que més bé ens retrata.

Enric Bassegoda

Enric Bassegoda

Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

ebassegoda has 48 posts and counting.See all posts by ebassegoda

Deixa un comentari