ZERO K (2016) – Don DeLillo

Autor: Don DeLillo
Títol: Cero K (Zero K)
Editorial: Seix Barral
Any: 2016
Pàgines: 318
ISBN: 9788432229169
Valoració: ★★

 

Indubtablement, Don DeLillo és una de les grans veus de la narrativa americana actual, i universal. Un d’aquells autors que, essent encara en vida, pot gaudir de l’estatus de clàssic contemporani. Només cal fer un cop d’ull a la seva bibliografia per corroborar aquesta afirmació, amb un bon nombre de títols ben influents. Precisament per això, el més habitual quan publica una novel·la és que els crítics li dediquin unànimement encesos elogis. Podem pensar que això és així perquè veritablement tot el que fa DeLillo és or, sense excepció, o bé perquè a causa precisament d’aquell status que comentava fa un moment, el més senzill pel crític és exalçar el que publica sense excepció. Que l’obra és digressiva, lenta i avorrida? No passa res: es fa ús en la ressenya d’expressions altisonants com “text mesmèric” o “hermenèutica de la vida” per qualificar-la, i així dóna la impressió que, si no t’ha agradat la novel·la, la culpa és teva, perquè no l’has entès. Perquè no tens nivell… No seré jo qui digui què és i què no és digne d’elogi, però per al que a mi respecta, ja avanço que Cero K no m’ha semblat una bona novel·la.

El llibre es divideix en tres parts, de llargada desigual. En la primera, situada en un futur no gaire llunyà, l’autor ens presenta el tema central: fruit dels avenços tecnològics, s’ha aconseguit desenvolupar un sistema de criogènesi que permet mantenir una vida humana en suspens, hivernada durant anys si fa falta, i reanimar-la en un futur indeterminat. El procés està pensat per a persones que pateixen algun tipus de malaltia incurable i que volen provar sort amb les possibilitats mèdiques de la societat futura. El dilema és si val la pena sacrificar una part del temps que et queda ara per aconseguir beneficiar-te d’aquesta cura hipotètica demà, o no. En paral·lel a aquest assumpte central, s’obre un ventall de temàtiques secundàries tan o més interessants, i que ens duen a reflexionar sobre els grans temes de la condició humana: la vida i la mort, en les seves múltiples representacions (malaltia, accident, suïcidi, eutanàsia, l’altra vida).

¿Qué sentido tiene vivir si al final no nos morimos?

DeLillo focalitza els fets i les reflexions en el drama que viuen Joffrey Lockhart i els seu pares, Ross, l’inversor principal del centre de congelació on té lloc l’experiment, i la seva esposa, la madrastra de Joffrey, que està malalta i s’hi vol sotmetre. Malauradament, però, l’autor decideix abordar aquests temes, apassionants, per la tangent, en comptes de frontalment. D’aquesta manera, aquesta primera part, la més llarga, està plena de capítols digressius que fan l’efecte de ser-hi només com a farciment i de converses entre els personatges absolutament ocioses. A més, la fredor en els personatges i el tracte asèptic que es dispensen no ajuda a crear complicitat entre els protagonistes i els lectors. I mentre les pàgines s’escolen amb dificultat, el lector, més que ensopit, es va preguntant on el vol conduir l’autor. A destacar, no obstant tot això, un parell de temes, lligats a l’ètica: la idea que és possible acabar amb la mort, la qual cosa suposa en el fons la redefinició de la nostra pròpia humanitat, associada des de sempre al fet d’ésser mortals, i que aquesta possibilitat de viure per sempre és únicament accessible a les persones que tenen un determinat poder adquisitiu.

La segona part és únicament un capítol. En la línia d’Ubik (1969) de Philip K. Dick, DeLillo ens ofereix un capítol en què assistim a una mena de monòleg interior de la madrastra (o de la seva consciència, que roman semidesperta), un cop ha estat congelada i es troba en el sistema d’emmagatzematge. DeLillo s’apropa intencionadament a la literatura onírica en aquestes pàgines, i el lirisme i les reflexions metafísiques van en aquesta línia. Resulta interessant, pel que té d’experimental, tot i que està a anys llum de la bellesa lisèrgica que destil·la el llibre de Dick.

Finalment, la tercera i última part, se situa uns anys després dels fets narrats fins ara. Ross, el pare, decideix que no pot viure sense la seva muller i vol posar en pràctica un procediment que s’ha apuntat molt poc fins ara, i que és el que dóna títol a la novel·la: Zero K. Es tracta que una persona sana se sotmeti a l’experiment i es congeli de manera voluntària. D’aquesta manera, potser, en el futur, Ross podrà retrobar-se amb la seva muller i continuar les coses on les havien deixat. Un punt i seguit. Jeffrey, però, escèptic amb tot això des del començament, s’hi oposarà. La tecnologia, el coneixement, el lloc de l’home en aquest futur científic… també tenen cabuda en la llista de coses sobre què reflexiona l’autor.

-Es humano querer saber más, y más, y todavía más -dije-. Pero también es cierto que lo que no sabemos es lo que nos hace humanos. Y el no saber no tiene fin. 

No se’n fa un retrat exhaustiu, només es suggereix, però en aquesta última part apareixen prou pistes per considerar que el futur que ens proposa DeLillo no és cap utopia. Tot el contrari, és un futur distòpic en què hi ha guerres, impera el fonamentalisme i únicament els rics tenen assegurada la vida (potser fins i tot la vida eterna). Recuperem en aquest acte final les divagacions i els passatges d’introspecció extrema de la primera part, una de les marques de la casa, com ja sabran els seguidors de la prosa de DeLillo.

Personalment, que no me’n considero apassionat, ja vaig fer notar quan vaig ressenyar una de les seves obres majors, Americana (1971), que no m’acabava de satisfer gaire aquest estil i que les derives descriptives i metafísiques creia que tenien el defecte d’allunyar el lector de l’autèntic rovell de l’ou de la història.  En definitiva, doncs, Cero K penso que és un llibre que agradarà als que els agrada sempre DeLillo. I són uns quants. És més que probable, en canvi, que molts lectors acostumats a la literatura de gènere o simplement lectors en general (però no acèrrims de DeLillo) quedin decebuts amb aquest llibre. I no pas pel gènere, precisament. Un altre autor que tampoc es pot considerar habitual del fantàstic, Cormac McCarthy, i que també es va apropar a les distòpies fa uns anys, va saber oferir un llibre potentíssim, una de les millors reflexions sobre la condició humana d’aquest principi de segle XXI, i va ser apreciat unànimament per tot tipus de lectors. A les primeres pàgines, però, ja queda clar que Cero K no és La carretera (2006).

Ja que aquest llibre ens parla també del temps i de com l’invertim, que cada lector rumiï a consciència abans de començar-lo a llegir si li sembla una bona inversió dedicar temps a la seva lectura. No hi ha opcions més correctes que altres. Només lectors diferents. I que ningú us faci pensar que no teniu el nivell suficient si no us agrada, per més que usin paraulotes com “text mesmèric” i “hermenèutica de la vida”.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 285 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari