LAS COSAS QUE PERDIMOS EN EL FUEGO (2016) – Mariana Enríquez

Autor: Mariana Enríquez
Títol: Las cosas que perdimos en el fuego
Editorial: Anagrama
Any: 2016
Pàgines: 197
ISBN: 9788433998064
Valoració: ★★★★

 

Fa unes setmanes es va posar de moda fer recomanacions de llibres a les xarxes socials, usant l’etiqueta #RecomiendoEsteLibro. Va ser gràcies a aquesta iniciativa, doncs, que vaig conèixer el llibre que ressenyo avui. La recomanació venia ni més ni menys que de l’escriptor castellonenc Emilio Bueso, autor de Extraños eones (2014) i Ahora intenta dormir (2015), entre d’altres. Bueso destacava l’encert d’Anagrama i deia que és un llibre de terror subtil, preciosista, amb tocs costumistes, escrit des d’una òptica femenina, amb moments de realisme brut i un punt de crítica social “a l’argentina”. A més, advertia, l’idioma no és cap inconvenient. Els seguidors d’aquest blog ja saben que aquí hem valorat molt positivament les aproximacions que hem fet a Bueso, així que no vaig voler passar per alt una recomanació tan entusiàstica. 

Las cosas que perdimos en el fuego de Mariana Enríquez és una antologia de dotze relats de terror, però amb un estil molt particular. De fet, el terror és únicament un element més d’una amalgama molt diversa que l’autora combina amb mestria per teixir un món literari ficcionat, però el suficientment acostat al nostre (al de cadascú), perquè qualsevol lector, sigui d’on sigui, el pugui sentir com a propi. I, per tant, reconèixer-se en les històries, en major o menor mesura.

El primer relat, per exemple, “El chico sucio”, és una curiosa aproximació a la literatura de fantasmes, però a partir d’una història centrada en un nen del carrer i la seva relació amb una veïna de classe acomodada. La violència dels carrers de Buenos Aires (extrema en alguns casos) i la pobresa són senyes d’identitat de tot el recull. En una línia semblant discorre “La Hostería”, el segon relat. Fent gala de la mateixa sensibilitat, l’autora ens parla en aquesta història (també amb ecos fantasmals) d’amor, política i venjança. No és terror que provoqui xiscles. En qualsevol cas, però, aquests dos primers relats no són a parer meu dels millors del recull.

Ara bé, a partir de “Los años intoxicados” (una bella metàfora sobre el tema de la possessió que recorda a una història de vampirs, molt ben embolcallada amb el tema de la crisi econòmica) i sobretot de “La casa de Adela”, una autèntica joia, l’antologia em va atrapar i ja no em va deixar anar fins al final. Aquest darrer relat aborda el popular tema dels poltergeists, de les cases embruixades, però des d’una òptica nova, diferent i original. Terror psicològic. Mariana Enríquez sap manipular el lector hàbilment per infondre-li el sentiment que busca. No m’he pogut estar de recordar, precisament, un relat d’Emilio Bueso en llegir aquest conte: “Vecina“.

Rere l’infantil títol del següent, “Pablito clavó un clavito: una evocación del Petiso Orejudo”, s’hi amaga la història de Cayetano Santos Godino, cèlebre assassí de nens de 9 anys a l’Argentina de principis del segle XX. L’autora, però, aborda el tema indirectament, malgrat que la presència de Petiso és el suficientment intensa com per a què l’el·lipsi final pugui ser interpretada en el pitjor dels sentits. “Tela de araña” és un altre exemple del que deia abans: que en aquests relats acostuma a ser més important el que es calla que el que es diu. Les desavinences matrimonials, la visió més aviat negativa de la figura masculina (absent a diverses històries i directament maligna en d’altres) i la idea de l’assassinat del marit són alguns dels leit motivs que hi apareixen.

“Fin de curso”, també amb protagonista femenina, aprofundeix en els desordres mentals d’una adolescent que s’autolesiona. El següent relat, “Nada de carne sobre nosotras”, sembla ser igualment una incursió en un d’aquests desordres psicològics tan habituals avui en dia: en aquest cas l’anorèxia. A partir de la troballa d’una calavera, la protagonista del conte fabularà amb la idea de reconstruir-ne l’esquelet sencer. Entre irònic i esgarrifós. De fet, la ironia creua diversos relats, de vegades de manera molt subtil. En el següent, per exemple, “El patio del vecino”, un dels millors de l’antologia, Mariana Enríquez ens presenta de nou el tema dels conflictes quotidians en una parella: ella és una noia depressiva i amb tendències al·lucinatòries i ell manifesta prejudicis amb la tasca dels psiquiatres (a Argentina!), per la qual cosa li prohibeix posar-se en mans de cap terapeuta. Realitat i ficció, bogeria i seny es confonen (ens confonen) el punt just per a fer-nos dubtar de tot plegat. Magistral.

No menys extraordinari és “Bajo el agua negra”. En aquest relat canviem de registre (a mitges) i l’autora, circumscrivint novament l’acció en els barris marginals que tan l’interessen (misèria, delinqüència, corrupció), ens parlarà d’un tema que no havia tocat fins ara: la contaminació del medi ambient i els funestos resultats que això pot arribar a comportar. Si hi paren esment, els amants del Somiador de Providence segur que hi trobaran més d’un gest de complicitat. “Verde rojo anaranjado” m’ha fet l’efecte també de ser una història realment apreciable, sobretot pel referent real, que desconeixia i m’ha semblat curiosíssim. Enríquez aprofita el fenomen japonès dels hikikomori (adolescents i adults joves que es veuen aclaparats per la societat i se senten incapaços de complir els rols socials que s’esperen d’ells, reaccionant amb un aïllament) per explicar-nos la història d’un noi sempiternament enclaustrat a la seva habitació. Els problemes de la comunicació i l’ús d’internet es troben al fons d’aquesta història. 

Paradoxalment, i després de tants relats memorables, l’últim del recull, el que dóna títol al llibre, “Las cosas que perdimos en el fuego”, no m’ha semblat dels millors. És una peça que toca molts temes, però se centra especialment en el de la violència de gènere i la idea del suïcidi a través del foc. Interessant, però no tan excels com d’altres, a parer meu.

Potser sigui ja un clixé massa gastat, potser sigui un fet consubstancial a la literatura feta a Hispanoamèrica, però el cert és que llegint Mariana Enríquez m’han vingut al cap un munt de noms i d’històries. Tots som hereus de la nostra tradició, però en la manera de fer dels autors d’aquelles latituds sembla que això sigui sempre molt més evident. Molt més present. Aquesta antologia no és una excepció. I és per això que he de dir que sota les estranyes, meravelloses, absurdes i belles històries que ens explica l’autora, no he pogut no sentir el batec de les històries dels grans clàssics hispanoamericans: Cortázar, Rulfo, el propi Borges. I no només hispanoamericans. Si un llegeix atentament i destria el gra de la palla, de segur que podrà notar també els horrors de Poe o les paranoies de Lovecraft, entre d’altres. Potser per aquesta capacitat de síntesi, mantenint sempre una veu pròpia, Mariana Enríquez és considerada una de les veus més prometedores de la literatura argentina.

Doncs sí, Emilio, resulta que és molt recomanable.

Relats continguts en aquesta antologia:
El chico sucio ★★★
La Hostería ★★★
Los años intoxicados ★★★
La casa de Adela ★★★★★
Pablito clavó un clavito: una evocación del Petiso Orejudo ★★★★
Tela de araña ★★★
Fin de curso ★★★★
Nada de carne sobre nosotras ★★★★
El patio del vecino ★★★★★
Bajo el agua negra ★★★★★
Verde rojo anaranjado ★★★★
Las cosas que perdimos en el fuego ★★★
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 283 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari