LA CIUTAT DE LA POR (1930) – Joan Crespi Martí

Autor: Joan crespi Martí
Títol: La ciutat de la por
Editorial: Males Herbes
Any: 2016 (1930)
Pàgines: 191
ISBN: 9788494469961
Valoració: ★★★★

 

En un país com el nostre, on el gènere fantàstic no ha gaudit mai d’un gran reconeixement, sens dubte es deuen haver desaprofitat un munt d’autors i obres brillants. Si realment existeix un Cementiri de Llibres Oblidats, el català segur que hi és llengua majoritària. I si Males Herbes no existís, ens l’hauríem d’inventar! Són poques (i petites) les editorials que s’esforcen en dignificar aquest gènere, però la seva tasca resulta impagable i mica en mica sembla que els mitjans i l’opinió pública en general els van prestant l’atenció que es mereixen. La ciutat de la por, del quasi desconegut Joan Crespí Martí, no pertany en sentit estricte al gènere fantàstic, però igualment la podem posar de costat, per exemple, de La barca d’Isis (1933) de Joan Oller, un altre llibre que ha estat maltractat injustament per la nostra història literària fins que ha arribat Males Herbes, l’ha desenterrat i l’ha revivificat amb tota la seva esplendor.

Com en aquell cas, a més, l’aproximació a aquest llibre (força curt, com és habitual a l’editorial de les cobertes verdes) ha estat feta amb respecte i cura, i ha comptat amb la participació d’experts competents. Així doncs, el llibre s’obre amb la Nota que el gran Antoni Munné-Jordà va incloure a la reedició que Pòrtic en va fer l’any 1987. Són escassament una pàgina i mitja, però en llibres com aquest, gairebé una relíquia, sempre resulta convenient embolcallar el text d’una mica de context. És així que sabem que La ciutat de la por va aparèixer publicat per primer cop l’any 1930 a l’editorial Les Ales Esteses, i que malgrat la intenció manifestada per l’autor al final, aquest és l’únic llibre que va arribar a escriure. Aquestes dades documentals queden reforçades per un postfaci de lectura obligada, encarregat per l’editorial a Carles Prado-Fonts, membre del grup de recerca ALTER de la UOC, responsable del projecte “Interacciones entre España y China en la época contemporanea: 1898-1949”, en què s’inscriu la publicació del llibre.

La ciutat de la por va de menys a més. Comença amb un capítol de tall introductori que pretén submergir-nos en l’exotisme de la Xina i els seus secrets. Personalment, m’ha enfarfegat força tanta descripció, tant detallisme, tanta història. Al final, però, s’entén la necessitat d’un capítol d’aquestes característiques, encarat a donar una imatge aproximada de la visió arquetípica i desviada que l’occidental tipus encara tenia del país asiàtic aquella primera meitat del segle XX. Precisament el protagonista de la història, l’Albert Garriga, que ens és presentat (també amb una certa profusió de detalls biogràfics) al segon capítol, ve a representar això: l’occidental d’imaginació sobreexcitada que se’n va a la Xina i hi projecta el cúmul de tòpics i fantasies que la literatura s’havia encarregat de perpetuar, però que a aquestes alçades de la història ja no tenien cabuda en la Xina real. D’aquí el desengany que s’endú, fins i tot de l’exòtica i xiníssima Canton, la coneguda com Ciutat de la Por.

Si mai aneu a Canton, a la Ciutat de la Por, no hi cerqueu impossibles.

La quotidianitat destrempant es veu de sobte alterada per un fet extraordinari, i l’Albert es troba immers sense voler-ho en una trama mafiosa que el durà pel submón cantonès. És llavors, també, que es descorren les cortines de la Xina real i l’Albert descobreix la Xina de la seva imaginació. És llavors quan el llibre comença a prendre volada i tenen sentit les comparacions amb el Fu Manxú de Sax Rohmer. O amb obres molt més modernes que beuen precisament de les mateixes fonts populars per oferir-nos aquesta visió alterada, bella i arquetípica d’orient, com les pel·lícules d’Indiana Jones o l’esbojarrada Golpe en la pequeña China de John Carpenter, per posar només alguns dels exemples més recents i coneguts. Comença l’aventura: Fumadors d’opi, el tong, venedors ambulants, persecucions, lotus blanc, tortures xineses, etc. En definitiva, un gran teatre on l’Albert per fi veu sadollada la seva set de fantasies orientals.

En paral·lel, però, l’autor aprofita per parlar-nos també de tota una sèrie de temes de candent actualitat aquells anys: des de la guerra civil xinesa entre el nord i el sud a les tensions racials derivades de la complexa situació geopolítica a la zona, a causa de la forta presència europea. De fet, sobta que Joan Crespi manifesti en més d’una ocasió una opinió força crítica amb el paper dels occidentals en aquelles latituds i exalci obertament el sentiment nacionalista i antieuropeu que es covava aquells anys a la Xina. Ho hem de relacionar evidentment amb l’època de transició que li va tocar viure al gegant asiàtic (el pas de la Xina mil·lenària a la Xina moderna, embrió de la d’avui) i amb la resistència de l’Albert, un enamorat del mite, a deixar-lo marxar. En aspectes com aquest, doncs, La ciutat de la por manifesta una increïble modernitat, que ens pot fer dubtar d’estar llegint realment una obra escrita fa prop de cent anys.

El temps, els panorames i la vida que vós cerqueu, dormen, per sempre més, sota el pes feixuc d’un passat que no tornarà. Xina és avui una nació que evoluciona ràpidament per incorporar-se al consorci de nacions civilitzades (…) El blanc, en introduir-se pel Celest Imperi, ha destruït la major part de l’exotisme d’aquest país d’insomni. Què voleu? És el destí de les velles nacions. Tot passa, la civilització, amb el seu formidable impuls, no respecta res, i, al seu pas, els països de somni i de fantasia desapareixen. 

Segons diu Carles Prado-Fonts, malgrat la profusió de detalls i els coneixements de la matèria, és possible pensar que l’autor no posés mai un peu a la Xina. Sí que devia conèixer de primera mà, en canvi, l’obra de Jules Verne Les trifulgues d’un xinès a la Xina (1879), més que possible font d’inspiració del català. En qualsevol cas, La ciutat de la por conté prou alicients literaris per no haver de preocupar-nos gaire dels extraliteraris. La novel·la ens transporta a un món de llegenda i màgia, el de les nostres fantasies infantils, elegantment i amb versemblança. I ho fa amb adequades dosis d’anàlisi geopolítica i de crítica social. I de sentit de l’humor. A més, la prosa de Joan Crespi, malgrat no haver-nos deixat res més, és prou àgil. El final (excel·lent) dóna bona mostra de la seva maduresa narrativa. Desgraciadament, no tenim cap més aventura d’aquest particular Indiana Jones català. Precisament per això cal recomanar tant aquesta lectura: perquè és única.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 305 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari