UNA CABANA A L’HIVERN (2012) – Hubert Mingarelli

Autor: Hubert Mingarelli
Títol: Una cabana a l’hivern (Un repas en hiver)
Editorial: Sembra Llibres
Any: 2015 (2012)
Pàgines: 152
ISBN: 9788494373671
Valoració: ★★★★

 

La visió que ens ha arribat de la II Guerra Mundial està molt condicionada pel discurs dels guanyadors i ha estat molt mediatitzada per obres de gran èxit i carregades de raó i experiències personals que explicaven els horrors que van lligats a aquella guerra i popularitzada per múltiples pel·lícules que creaven una gran dicotomia entre bons, els aliats, i dolents, els nazis, presentats sempre com a persones sense cap tipus de compassió, cruels i sense pietat. Ei, però no us penseu que estic fent un discurs revisionista, res més lluny de la realitat, només que sempre m’he fet preguntes: Què pensaven els executors d’aquells horrors? Què els movia a creure que hi havia éssers humans que no tenien dret a la vida? Mai van qüestionar la manca de moralitat d’allò que feien? I ha costat, però en la distància ha començat a haver-hi relats enfocats en el bàndol dels dolents.

I això és el que s’ha decidit a fer Hubert Mingarelli, descriure una història, una nouvelle, on no veu els soldats alemanys com a simples autòmates destinats a complir ordres macabres, sinó que els dota de sentiments, de reflexions, a través de la psicologia de tres companys que formen part del destacament d’Auschwitz. Serem testimonis, doncs, d’un episodi d’unes quaranta-vuit hores en la vida de tots tres, Emmerich, Bauer i el narrador, que tot i ser qui ens l’explica, resta en l’anonimat. Mingarelli retorna a les històries de soldats, com ja va fer a Quatre soldats (2003), encara no traduïda al català, i de nou sense dones en tota la narració.

El motor de tota l’acció és el fet que afusellar jueus, persones al cap i a la fi, dins del camp no els agradava i necessiten una excusa per deixar de fer-ho. És llavors quan demanen al seu tinent si es poden convertir en caçadors, en rastrejadors del territori en busca de més jueus i portar-los davant del grup d’afusellament. Així, comencen un recerca enmig del fred polonès per evitar fer de botxins, en una experiència diferent, sense mort, però igualment crua.

En la primera part assistirem a la cacera pròpiament dita, amb constants reflexions sobre què els ha portat fins allà, enmig del fred, conscients que no poden tornar al camp amb les mans buides o, com a mínim, abans no sigui fosc, no fos cas que es pensessin que han sortit del camp per evitar la feina d’executors. Fins que després de mig dia de cerca, troben un jove jueu en un cau amagat, mort de por, ben abrigat i se l’emporten, ja tenen el que volien o potser necessitaven per justificar-se.

Sense el passamuntanyes i el casc, el silenci era una pedra esmolada.

La segona part és molt més intensa i narrativament molt més aconseguida. Té lloc en una casa de pagès aïllada on arriben després d’haver arrestat el jueu. Decideixen passar-hi la nit, per bé que a dins no hi ha res, uns pocs mobles que aniran consumint per encendre el foc. I serà el consum dels mobles per fer una sopa de sèmola el que marcarà el ritme d’aquest episodi, en una mena de Tot esperant Godot, tres personatges, que esperen en silenci, per bé que aquí sí que hi ha un sentit: el menjar i què en faran del jueu, mentre Emmerich es lamenta del fet que el seu fill comenci a fumar, un tema de conversa que ja havia esmentat al principi de l’obra.

En efecte, mentre es cou la sopa, apareix el dilema de si cal entregar el jueu perquè sigui executat o deixar-lo lliure, que sigui ell el que els salvi de l’horror que han viscut, que hi hagi un únic record agradable del que han hagut de viure a Auschwitz, amb la possibilitat que si tornen amb les mans buides, el càstig sigui el grup d’afusellament de nou i si el que fan servirà:

Servirà. Sabrem que ho vam fer almenys una vegada.

En aquest compàs d’espera, apareix un intrús, un camperol polonès brut i afamat, que els ofereix aiguardent per enfortir la sopa i guanyar-se’n una ració. I amb ell arriba un segon dilema, si donar-li o no donar-li la part que li correspon. Serà curiós veure com el polonès s’afanya per complir les condicions que li imposen els soldats, mentre, poc a poc, el jueu cada vegada se situa més enfora del rebost on l’han reclòs, al mateix temps que l’aparició del polonès posa en relleu la humanitat del jove.

I els soldats continuen amb el seu dilema, de si salvar-lo o no, i per fer enrabiar si cap encara més al polonès, que sembla odiar molt més al jueu que no pas ells, decideixen que ell també mengi sopa amb ells, que si al polonès li fa tanta ràbia ser al seu costat que marxi. Però no, tothom vol la seva ració de sopa, escalfar-se i passar una mica de la gana, extrema, com el fred que han patit a fora. Aïllar-se de l’horror que hi ha fora, de la guerra, del fred, de l’horror i fer notar que

Fou aleshores quan vaig sentir amb més intensitat que, allà on fóssim Bauer, Emmerich i jo, allà seria casa meva.

I és quan s’acaba la sopa que s’acaba la treva de l’horror, mentre el polonès marxa altiu, ells prendran la decisió que havien ajornat fins després de menjar.

I si la història és apassionant, aclaparadora i senzilla, la llengua amb què està escrita hi suma la delicadesa i l’intimisme de les reflexions del protagonista (val a dir que perfectament traduïdes per Lluís-Anton Baulenas).

Perquè si algú vol saber el que em feia mal, i que encara me’n fa a hores d’ara, era veure aquesta mena de coses a la roba dels jueus que havíem de matar: un brodat, botons de color o una cinta als cabells. Aquestes tendres accions maternes em destrossaven.

Reflexions que humanitzen l’horror on viuen els protagonistes i que en la distància potser ens agradaria pensar que sí, que els soldats a vegades es van fer preguntes i van ser conscients d’allò que feien, enmig de l’horror de l’Holocaust.

Només una darrera cosa, felicitar l’editorial Sembra Llibres per aquesta aposta de gran qualitat literària i agrair-li que hagi dut a terme aquesta edició en llengua catalana, una edició, que com la resta de llibres de l’editorial, és acurada i de gran qualitat, des del paper, la tipografia a la impressionant il·lustració de coberta. Una joia que comença ja per l’estoig.

lectura patrocinada per:
Logo_SEMBRA_Llibres
Enric Bassegoda

Enric Bassegoda

Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

ebassegoda has 48 posts and counting.See all posts by ebassegoda

Deixa un comentari