RELATOS DEL UNIVERSO LEJANO (2016) – Carlos Almira

Autor: Carlos Almira
Títol: Relatos del universo lejano
Editorial: El transbordador
Any: 2016:
Pàgines: 149
ISBN: 9788494451638
Valoració: ★★

 

Relatos del universo lejano és una antologia de contes curts ambientats en mons distants, realitats paral·leles i societats distòpiques. Però deixeu-me aclarir alguns termes. A risc de convertir-me en el Risto Mejide dels ressenyadors, he de dir que això no és ciència-ficció. Fantasia? Possiblement.

No és un llibre de lectura fàcil, ja que l’autor ha creat una narrativa nova i molt personal que s’acosta més a la narrativa poètica que al llenguatge propi dels contes fantàstics o de ciència-ficció.

Un dels majors problemes a l’hora de descriure una història fictícia és precisament fer-la creïble. Un cop aconseguit, el lector somiarà amb aquestes històries perquè per molt fantasioses o increïbles que siguin, el lector les creurà possibles.

Després de la lectura de “As” (un conte que parla de la por de totes les persones a haver d’enfrontar-se a la seva pròpia independència i descobrir que ha arribat l’hora de lluitar pels seus somnis o deixar-los passar. Un temps en què les amistats que es creen en aquests dies són breus i intenses però memorables de per vida) vaig haver de tornar a llegir la sinopsi de la contraportada, per comprovar que pertanyia a l’interior de les seves pàgines.

L’autor demostra ser un bon historiador, però aquest fet en comptes d’ajudar, el traeix al llarg dels contes perquè inconscientment o deliberadament va versionant clàssics, mites i llegendes. “El Homúnculo” crida a la reflexió sobre l’extinció de les espècies. A “Chatarra” ens trobem amb Sir Francis Drake, corsari i esclavista. A “El incendio” amb la gran A’Tuin, la tortuga sobre la qual se sosté el món. “El Regreso de Rotumb” recorda el retorn d’Ulisses… I així successivament.

És cert que aquest format s’ha utilitzat i s’utilitza amb gran èxit per molts escriptors. Té un valor afegit veure com es pot interpretar un fet que va ocórrer fa molt o que mai va tenir lloc, com en el cas de “Los libros olvidados”, una versió d’Ana Karerina protagonitzada per uns historiadors amb la capacitat de canviar la realitat fent correccions en els llibres i que tenen l’obligació per llei de preservar i conservar els originals. Però per alguna raó aquest recurs no acaba de funcionar. A Relatos del universo lejano costa connectar amb les històries, perquè el llenguatge usat crea interrupcions brusques en la trama, desorientant al lector del fil de l’argument. Els personatges són ambigus, costa entendre les motivacions i el context de la història, les descripcions dels paisatges són interminables, belles, però completament inadequades per contes de set a catorze pàgines, aportant molt poc a la trama de la història.

En fi, crec que és evident que Relatos del universo lejano m’ha deixat un gust agredolç, perquè com he dit al principi, el format m’ha semblat com a mínim desafortunat. El vers és adequat quan dóna suport a la història que s’explica. Com va fer Rafael Marín a Lágrimas de luz. Però no ha de ser l’essència de la història, perquè ja no és ciència-ficció, és poesia. I malgrat que s’ambientin les històries a la terra de García Lorca o a la Porta de Tannhäuser, la poesia segueix sent poesia.

Per redimir-me amb l’autor, afegeixo a peu de pàgina que com a obra poètica és bella, plena de matisos, amb dobles i triples lectures, amb tota la complexitat i la bellesa que ofereix sempre el vers. Però… Aficionats a l’Space Opera, absteniu-vos-en.

lectura patrocinada per:
LOGO_Eltransbordador300
Carlos Acedo

Carlos Acedo

Aficionat a la programació informàtica. Culturalment dispers. L’apassionen els gèneres fantàstics. Ell és @Tendenciaweb i Girona Fictícia.

cacedo has 18 posts and counting.See all posts by cacedo

Deixa un comentari