MATERIAL SENSIBLE (2015) – Neil Gaiman

Autor: Neil Gaiman
Títol: Material sensible (Trigger Warning)
Editorial: Salamandra
Any: 2016 (2015)
ISBN: 978-84-9838-736-0
Valoració: ★★★

 

En el panorama de la fantasia contemporània, Neil Gaiman s’ha fet un lloc per mèrits propis. Algun dia em llançaré definitivament a llegir American Gods (ja no suporto més la seva mirada de ressentiment cada vegada que miro la pila de llibres pendents). Algun dia em decidiré a a obrir Sandman (la novel·la gràfica, la meva assignatura pendent…). Però de moment l’estic gaudint des de la vessant dels relats curts, on és un dels grans mestres vius dels nostres dies. Potser, com  diu l’autor, el conte sigui el germà lleig de la narrativa, però personalment sempre m’hi he sentit molt a gust, llegint-ne. En aquest sentit, la publicació de Material sensible era una parada inexcusable en el trajecte d’aquesta nau.

Yo me crié amando y respetando los cuentos. Me parecía que eran las composiciones más puras y perfectas que podía crear un ser humano.

Material sensible comença amb una introducció del propi autor, seguida per vint-i-quatre contes. No sempre és necessari llegir aquestes introduccions (de fet, poques vegades ho és), però personalment sempre acostumo a llegir-les. Si l’autor és Neil Gaiman, les raons són de pes, ja que les seves opinions sobre la tasca d’escriure i sobre el gènere fantàstic acostumen a ser valuoses. Per als que vulgueu saber què s’amaga rere cada conte (rere cada màscara), doncs, és inexcusable.

Todos llevamos máscara. Eso es lo que nos hace tan interesantes. Estas historias tratan sobre esas máscaras y sobre las personas que nos ocultamos tras ellas.

I rere el propi títol (“material sensible”), aquesta expressió cada vegada més en ús i que pretén advertir els espectadors/lectors que allò que estan a punt de descobrir els pot sotragar la sensibilitat. Gaiman, anglès, i per tant contaminat d’aquell fi humor britànic tan poc valorat (perquè s’entén més aviat poc, segurament) en altres latituds, sembla mostrar-se poc amic d’etiquetes com aquesta. O d’etiquetes, en general. Per això, en un exercici autoparòdic, diu que abans que algú altre decidís etiquetar les seves obres de “material sensible”, ho va voler fer ell mateix.

El resultat és aquesta antologia, la tercera que escriu l’autor. No tots els contes són, a més, inèdits. Uns quants ja havien aparegut en d’altres publicacions (vegeu els crèdits al final del volum per saber exactament on). Més que d’altres, però,  aquesta antologia és una autèntica muntanya russa. S’ha d’entendre: Gaiman és Gaiman, un autor total i amb una forta tirada mediàtica, i segurament per això se li permeten algunes llicències. Així doncs, el consell que dono al lector és que procuri separar ben ràpidament el gra de la palla. Però tranquils: en qualsevol cas, el bo és molt bo, i el que no és tan bo no arriba mai a ser dolent. Repeteixo: Gaiman és Gaiman.

Personalment (tota tria, malgrat tots els malgrats, és sempre personal, diguin el que diguin alguns), després dels prescindibles “Cómo montar una silla” i “Un laberinto lunar”, crec que val la pena aturar-se a “Lo que pasa con Casandra”. Una història excel·lent sobre els límits de la vida i de l’art, i la vella discussió de qui imita a qui. El relat següent, “En la oscura profundidad del mar”, val la pena en la mesura que no tots els relats d’una antologia poden ser obres mestres. En canvi, el cinquè, “La verdad es una cueva en las montañas negras…” m’ha semblat del millor del recull. Amb un estil proper al del conte oriental més clàssic, Gaiman ens situa en una mena de cova d’Ali Babà i ens fa saber que, a la vida, tot té un preu. Inexcusable. No és casualitat que guanyés els premis Shirley Jackson i Locus de novel·la curta.

“Mi última casera” és un destacable relat de terror. En canvi, “Una historia de aventuras” i “Naranja” compten amb pocs al·licients. Si de cas, la referència a Torremolinos en el primer dels dos. Que no és dir gaire, la veritat… Pel contrari, “Un calendario de cuentos”, malgrat no haver-me encantat, conté aquells elements que són d’agrair quan llegeixes Gaiman: originalitat, estranyament… Dotze contes curts amb l’excusa dels dotze mesos de l’any. Una antologia dins la pròpia antologia. Per tant, desiguals dins la desigualtat. Però val la pena. També val la pena llegir en la introducció a propòsit de la gestació d’aquests dotze contes, a través d’un original projecte a la xarxa.

A continuació, vénen una sèrie de relats que són dels més interessants del recull: “El caso de la muerte y la miel” és una aproximació als personatges de sir Arthur Conan Doyle Sherlock i Mycroft Holmes. Gaiman aconsegueix l’objectiu d’emular les aventures de l’ínclit detectiu seguint els paràmetres de la prosa de Doyle, però sense deixar de ser ell mateix. Molt recomanable, sobretot pels amants de Holmes, que som uns quants. “El hombre que olvidó a Ray Bradbury” és un relat excel·lent, a propòsit del 90 aniversari del naixement de l’autor de Cròniques marcianes i Fahrenheit 451. L’admiració de Gaiman cap a ell no és cap inconvenient, sinó al contrari, una virtut en aquest relat sobre els límits de la memòria i la memòria com a eina de preservació de la realitat.

A él nunca le interesó la ciencia, sino las personas, y por eso sus historias son tan buenas.

“Jerusalén”, sobre el denominat síndrome de Jerusalem, i “Clic-clac, el sonajero”, un relat de terror infantil força típic, resulten apreciables, però menors. Molt més destacable és “Un conjuro contra la curiosidad”, guanyador del premi Locus. Un homenatge sui generis a un altre dels seus referents, Jack Vance, a partir de la seva novel·la La tierra morbunda (1950). “Y llora, como Alejandro” no és el millor conte, però conté alguns d’aquells elements que conformen la D.O. Gaiman: fantasia de la quotidianitat, motius contemporanis, ambientació londinenca… I sentit de l’humor. “Las nada en punto”, en canvi, sí que m’ha semblat un relat molt destacable. Es tracta d’una incursió en el món del Dr. Who, al qual no és aliè Gaiman, aficionat des de petit i fins i tot autor de diversos guions de la sèrie (un, fins i tot, guanyador d’un premi Hugo). Si a les típiques paradoxes temporals dels llibres de viatges en el temps hi sumem la màgia dels contes clàssics i un punt de terror, ens acostarem al que és aquest relat.

“Diamantes y perlas: un cuento de hadas” és una típica reformulació gaimaniana en clau contemporània d’un conte de fades tradicional. En la mateixa línia, trobem el relat següent, “El retorno del duque blanco”. El duc d’aquest relat (referència a David Bowie), com l’home de llauna de El màgic d’Oz, busca un cor. “Terminaciones femeninas” s’ha acabat enduent tres estrelles en la meva valoració a causa del final, que l’eleva un punt, però no m’ha acabat de convèncer. Massa digressiu, pel meu gust. “Ceñirse a las formalidades”, en forma de poema, pertany al grup dels experiments literaris que comentava abans, i que he de confessar que no són gaire del meu gust. Sobre “La joven durmiente y el huso“, publicada anteriorment i ressenyada en aquest blog, no hi afegiré res més. Bé, sí, només una cosa: llegiu-lo!

“El oficio de bruja”  segueix en la línia de la poesia, o de la prosa poètica, o d’alguna cosa semblant. En aquest cas sobre l’ofici de bruixa. Oníric i surrealista, m’ha satisfet més que els anteriors. A més, l’interès pel món dels somnis potser farà pensar a més d’un lector en l’univers de Sandman, la qual cosa sempre és positiva. “En Relig Odhráin” és un relat-poema estrany, però recomanable, sobre el misticisme (o fanatisme) religiós. Finalment, la cirereta del pastís és segurament l’últim relat, “Black Dog”. Es tracta d’una història protagonitzada per Baldur “Sombra” Moon, el protagonista d’American Gods. És un relat llarg i magníficament escrit, on notem el regust a molta (i bona) literatura: des del ca paranormal de El gos dels Baskerville de Conan Doyle (Holmes, altre cop Holmes) fins als emparedats d’Edgar Allan Poe. No és el primer cop que llegim de Sombra fora de les pàgines d’American Gods: allà queda “El monarca de la cañada”. I si fem cas del que diu l’autor en la Introducció, tampoc serà l’últim.

Per tot això, Material sensible és un llibre irregular, amb algun relat memorable, molt bons relats i alguns experiments que s’haurien pogut quedar en el tinter. Però de ben segur que l’editor va creure que algú capaç de parir històries tan magnífiques com “Las nada en punto” o “Black Dog”, havia de tenir butlla per publicar el que li donés la gana, també experiments tan qüestionables com “Cómo montar una silla” o “Naranja”, per posar un parell d’exemples del millor i del pitjor. No serem nosaltres qui ho qüestionem. En definitiva, un llibre que segurament no passarà a la història. Però l’autor sí, que hi passarà. I ja només per això és un llibre recomanable.  En contra dels que consideren que la novel·la és el gènere adult i el relat breu és únicament literatura de segona, per a explicar rondalles als nens, cal reivindicar el conte de qualitat, la càpsula breu, la dosi directa a la vena. Cal llegir Neil Gaiman.

Relats continguts en aquesta antologia:
Cómo montar una silla ★
Un laberinto lunar ★★
Lo que pasa con Casandra ★★★★
En la oscura profundidad del mar ★★★
“La verdad es una cueva en las montañas negras…” ★★★★
Mi última casera ★★★
Una historia de aventuras ★★
Naranja ★★
Un calendario de cuentos ★★★
El caso de la muerte y la miel ★★★
El hombre que olvidó a Ray Bradbury ★★★★
Jerusalén ★★★
Clic-Clac, el sonajero ★★★
Un conjuro contra la curiosidad ★★★★
“Y llora, como Alejandro” ★★★
Las nada en punto ★★★★
Diamantes y perlas: un cuento de hadas ★★★
El retorno del delgado duque blanco ★★★
Terminaciones femeninas ★★★
Ceñirse a las formalidades ★★
La joven durmiente y el huso ★★★★
El oficio de bruja ★★★
En Relig Odhráin ★★★
Black Dog ★★★★★
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 296 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari