DISFORIA (2015) – David Jasso

Autor: David Jasso
Títol: Disforia
Editorial: Valdemar
Any: 2015
Pàgines: 398
ISBN:  978-84-7702-800-0
Valoració: ★★★★

 

David Jasso és un nom dels que cal conèixer en el panorama del terror espanyol. Les senyes d’identitat de la seva prosa (ritme cinematogràfic, ambient claustrofòbic, angoixa en el lector) l’han convertit en un referent del gènere i en un nom inexcusable de la col·lecció Insomnia de l’editorial Valdemar, al costat d’altres autors que últimament també han aparegut en el blog, com Jesús Cañadas o Emilio Bueso. Disforia, doncs, la seva última novel·la, unia diversos al·licients per convertir-se en candidata a passar per aquí. I al final així ha estat.

La disfòria és el contrari de l’eufòria, o com resa la citació que encapçala l’inici de la novel·la:

Emoción desagradable o molesta. Ansiedad, irritabilidad. Angustia difícil de soportar, malestar psíquico. A menudo conlleva reacciones coléricas.

L’obra arrenca amb un pròleg. I segueix amb un segon pròleg. Primer desconcert. No serà l’últim, ni de bon tros. De fet, el lector ha d’estar preparat per deixar-se dur en un imprevisible anar i venir de situacions, salts en el temps i, fins i tot, multiplicitat de veus narratives i d’estils literaris. Caos? Ni molt menys. Per sobre de la història en si, destaca sobretot l’estil amb què Jasso ens va desgranant tots els elements que la formen. Aquí demostra tenir un prodigiós domini de la ploma, que ens fa anar literalment per on vol.

El món de la novel·la és un món on els recursos naturals escassegen. On les esperances de la gent s’han esgotat. On la confiança en els governants ha desaparegut. És un món en reserva, a les acaballes. El prolegomen de la fi de la civilització. Escrita l’any 2015, hi palpiten indissimuladament les protestes del moviment 15M o dels indignats, catalitzador de tot el malestar ciutadà a Espanya provocat per la crisi econòmica iniciada el 2010 i tot el que va venir després. Allà queden aquells llocs aterridors, les Plazas de la Ida, que recorden alguns dels moments més tràgics de la crisi. Jasso, doncs, aprofita amb gran habilitat les semblances entre aquestes dues realitats, la nostra i la distòpica, per llançar punyents crítiques al sistema que ens governa avui, al sistema que ens durà al desastre del demà.

Però no és una novel·la política. Els terrors de Disforia són uns altres.

L’obra comença amb una parella relativament jove, Esther i Tomás, i una nena petita, Sara (Say, l’anomenen), que s’instal·len en una cabana aïllada a la muntanya. Per qüestions econòmiques es veuen abocats a desfer-se de la propietat i decideixen passar uns últims dies a la casa, per acomiadar-se’n. Tot molt normal, molt convencional. Una història mínima. Llavors irromp un desconegut en escena, el típic psicòpata, sembla, que amenaçarà en acabar amb la vida de tots perquè té una missió per acomplir. Sona a gastat, a novel·la amb boig assassí de manual. I en el primer terç de la novel·la efectivament ho és. Però la capacitat narrativa de Jasso, realment extraordinària, compensa aquest fet i fa que devorem àvidament aquestes pàgines i passem per alt, potser, el fet que estem rellegint una història explicada una i mil vegades.

Mica en mica, però, el lector va percebent una presència sobrenatural que acompanya el relat, alguna cosa que no quadra amb el to general de la història, quelcom que sobresurt del normal. Al començament és tan imperceptible la introducció d’aquest element meravellós que quasi passa desapercebut, però cal prestar atenció, llegir a consciència, ja que algunes de les claus més interessants de la novel·la es troben justament aquí. En el món paranormal que gravita paral·lel al nostre. En aquestes presències fantasmals que van cobrant intensitat a mesura que el relat es precipita cap al seu clímax.

L’estructura no lineal de l’obra afavoreix la sensació de vertigen. L’assassí no és només “l’assassí”, sinó que és Nolasco Verdasco. Té nom propi i una història al darrere. Una història terrible. I la coneixerem, en primera persona, en petites dosis i desordenada. Com les de tots els altres. Res és el que sembla, aquí. Tothom amaga veritats terribles a l’armari: la frustració per haver perdut la feina i la sensació de fracàs vital envers un mateix i (pitjor encara) envers els que depenen de tu, la depressió fruit de l’acte de donar vida a un nou pària en aquesta terra sense oportunitats, les ànsies homicides nascudes de l’acte d’amor més brutal que un ésser humà hagi hagut d’afrontar mai… Les vides dels protagonistes són un mirall fragmentat fa temps en trossos tallants com ganivetes. Ja no és aquella història de blancs i negres. Ja no és una història mínima. Inevitablement, amb la informació que ens dóna Jasso, el lector comença a fer-se preguntes. I neix l’horror.

Esta vida es una mierda, admitámoslo, y la situación actual no es precisamente para animarse. Hay quienes se suicidan como forma de protesta, quienes solo buscan una salida a sus problemas, víctimas del desamor… ¿Y a ti… qué te pasa?

En el marc d’aquesta crisi que ha exhaurit la capacitat dels homes i les dones per il·lusionar-se, s’esdevé la disfòria. La crisi duta a l’extrem ocasiona desesperació, i l’ésser humà abocat a l’abisme de la desesperació és capaç de qualsevol cosa. En el fons, és d’això que parla la novel·la, d’aquesta natura humana i de la seva reacció quan se la du a l’extrem. Aquest és el pitjor horror. Del que podem fer (als altres, envers un mateix) quan no tenim res a perdre. La mort. La mort en totes les seves varietats és finament analitzada, i ens col·loca com a espectadors entre l’espasa i la paret dels nostres prejudicis morals en més d’una ocasió: el suïcidi, l’eutanàsia, fins i tot l’assassinat.

La muerte es la protesta definitiva.

És cert que els epílegs (també dos, com els pròlegs) potser malmeten un xic l’efecte aconseguit en la part final de la novel·la, i que són sobrers (almenys a mi em sobren), però l’efecte global d’aquest llibre és demolidor i les qüestions que ens planteja tan bellament, terribles. Pot haver-hi motius honestos rere els actes més atroços? No contesteu fins haver acabat de llegir aquesta novel·la. Perquè l’heu de llegir. No us farà sentir bé, però ningú ha dit que aquest hagi de ser l’objectiu de la literatura. La literatura ens ha de fer sentir. Simplement. I aquest llibre ho aconsegueix amb escreix.

lectura patrocinada per:
insomnia-valdemar
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @CiFiCAT

dgenis has 306 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari