LA CASA DE SORRES MOVEDISSES (2013) – Carlton Mellick III

Autor: Carlton Mellick III
Títol: La casa de arenas movedizas (Quicksand House)
Editorial: Orciny Press
Any: 2016 (2013)
Pàgines: 249
ISBN: 978-84-945181-0-2
Valoració:★★★★★

 

Després de l’èxit de Fantasma, de Laura Lee Bahr (nominada aquest any als Premis Kelvin 505 i als Igntous), Orciny Press torna a la càrrega amb un altre títol de bizarro (el segon de la col·lecció Midian): La casa de arenas movedizas, de Carlton Mellick III. Mellick és un dels autors més destacats dins d’aquest particular subgènere, el bizarro, a mig camí de la ciència-ficció i la fantasia més weird, si bé al nostre país és pràcticament un desconegut, segurament perquè fins ara no s’havia traduït al castellà cap de les seves novel·les.

Provar d’explicar de què va La casa de arenas movedizas és un exercici complicat. Es tracta d’una novel·la tremendament estranya, desmesurada, tendra, esbojarrada, irreverent, crítica, salvatge… i cinquanta coses més. Però res de tot això (ni del que pugueu llegir en aquesta ressenya o en qualsevol altra sobre el llibre) donarà una imatge aproximada del que realment és. Cal llegir-lo, per entendre-ho. Com un viatge lisèrgic, cal experimentar-lo en carn pròpia. Cap explicació del que és li farà justícia…

La casa de arenas movedizas és una novel·la distòpica, però com les bones distòpies està bastida sense gaire dissimulació sobre aspectes de la nostra realitat contemporània. El llibre ens explica la història de dos germans, Polly i Pulga, que viuen en una casa terriblement gran, tan gran que no han aconseguit mai de veure els seus pares. La seva infància i adolescència, però, no és trista. Tot el contrari: viuen feliçment a càrrec de la seva mainadera en una habitació on tot està automatitzat i es relacionen amb altres nens a la guarderia. Juguen, es barallen, estimen i odien com qualsevol nen normal d’avui dia. Però viuen constantment amatents a la idea que algun dia arribaran els seus pares, idea que inevitablement sempre s’acaba postergant.

És possible que el lector previngut trobi que en aquestes primeres pàgines no n’hi hagi per a tant (bizarro? on és tot el que m’havien dit del bizarro?), però subtilment les fronteres del món real comencen a desdibuixar-se a mesura que anem girant les pàgines del llibre i, poc a poc, tot es torna més i més estrany. Fins que, sense adonar-nos-en, Mellick ens ha entabanat amb el seu caramelet i ja ens té a l’interior de la seva furgoneta fosca i amb intencions nefastes. No ho hem notat, però ja s’ha produït la nostra particular caiguda pel cau del conill.

Nuestros padres no pusieron sus huevos en la arena de una playa: los pusieron en arenas movedizas.

El punt d’inflexió es produeix en el moment que els nens es veuen obligats a sortir de l’habitació on han viscut tota la vida i a emprendre un viatge per la casa a la recerca dels seus pares. Evidentment, es tracta del típic viatge de l’heroi i, atenent al fet que són un parell de marrecs, la dimensió simbòlica d’aquest viatge al desconegut, al món dels adults, és molt clara: és un viatge de descoberta. Però no podem cometre de nou l’error de subestimar la capacitat de sorprendre’ns de Mellick. No trepitgem terreny ferm, sinó arenes movedisses. Fora de la zona de confort on han estat tota la vida, la realitat és perillosa, agressiva, cruel. Però també autèntica. Polly i Pulga faran la seva entrada al món dels adults de l’única manera possible, amb dolor i ressentiment envers aquells que, de bona fe o no, els havien condemnat a una felicitat basada en mentides. Polly i Pulga descobreixen que els reis no existeixen, que els pares no són omnipotents i que, en el fons, tot el que creien saber és un engany.

Però la lectura simbòlica no es queda únicament en això i prou. Mellick ens empeny a anar més lluny i a veure l’habitació en què han viscut tota la vida Polly i Pulga com la caverna de Plató, de la qual cal que surtin per veure el món de debò amb els seus propis ulls. La casa. Si la casa és el món, o la nació, per analogia, doncs, la mirada ingènua dels dos nens la podem entendre també com la nostra pròpia mirada, la dels ciutadans, i l’actitud displicent dels propietaris de la casa com la dels nostres propis governants, insensibles, impassibles, davant del nostre dolor.

La novel·la havia començat com una història amable, que semblava voler-nos parlar del que significa fer-se gran des dels ulls d’un parell de nens, del que és créixer en una societat amb adults irresponsables que desconeixen el veritable valor del que és el compromís. La típica història de Roal Dahl, vaja. Però quan creies que havies agafat el toro per les banyes resulta que l’autor escomet per una altra banda i et retorça per terra, et dóna una cossa a les pilotes i et deixa sense sentits. La fàbrica de xocolata es converteix llavors en la casa dels horrors i Charlie en el protagonista involuntari d’una snaf movie.

L’acte final, l’epíleg, és en aquest sentit una nova volta de rosca. Després de la crueltat i la indiferència, en el món també hi ha lloc per a la tendresa i l’esperança. Únicament cal dirigir-la envers qui s’ho mereix. Envers qui sempre ha estat allà. Poc es pot imaginar el lector (que a aquestes alçades ja creu que té el cul pelat en això de veure venir els jocs de mans del senyor Mellick) que, al final de tot, li acabaran saltant les llàgrimes. I passarà, vaja si passarà.

Quan vaig acabar de llegir aquest llibre, recordo que el primer que vaig pensar va ser que aquesta estranya sensació que em dominava devia ser la mateixa amb què es degueren quedar els lectors de Lewis Carroll el 1865, quan van acabar de llegir sobre les aventures d’Alícia al país de les meravelles. Conills amb jaqueta i rellotge de butxaca? Erugues fumant en un narguil? No fotis, quina meravella! La casa de arenas movedizas és una lectura al·lucinant i prodigiosa en la mateixa mesura, amb altes dosis de mala llet, una lectura que de ben segur sabran apreciar els lectors exigents i intel·ligents.

Gran, molt gran el senyor Mellick.

Millor llibre fantàstic traduït al castellà
Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 284 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari