LA DOLÇA CATERINA (2015) – Montse Castaño

Autor: Montse Castaño
Títol: La dolça Caterina. L’última de les Malastruga
Editorial: Cal·lígraf
Any: 2015
Pàgines: 424
ISBN: 9788494400452
Valoració: ★★★

 

El 1902 es publicà la traducció francesa de La papallona de Narcís Oller, amb un pròleg d’Émile Zola, el pare del Naturalisme, amb una crítica directa a l’argument de la novel·la i a les intencions de l’autor:

Oller, abans que tot, és un narrador que s’emociona amb la seva narració, que va fins al fons de l’entendriment, a risc de sortir-se de la veritat.

A finals de 2015 apareixia la primera novel·la de la periodista Montse Castaño, La dolça Caterina, i mentre la llegia no em deixava de venir al cap aquesta frase de Zola, ja que el pare del Naturalisme no hagués gosat dir el mateix de la novel·la de Castaño, tot i les distàncies temporals i d’estètica.

Per començar, Castaño construeix la seva novel·la amb una gran càrrega d’emoció, no se n’amaga, però tampoc li treu versemblança, tot el contrari, li dóna una gran força amb uns personatges molt ben treballats i amb dues trames intenses. Per un altre costat, si Oller s’entendria amb els seus personatges, Castaño no, és més, sotmet els seus a tota mena de desgràcies, injustícies, malentesos que superen de llarg les situacions que van narrar els naturalistes fa més d’un segle. Certament, l’autora no s’ha compadit gens dels seus personatges i el tremendisme és ben present a la novel·la, tot i que hi ha una clara voluntat que superin les dificultats per ells mateixos, lluitin contra l’adversitat i s’enforteixin a cada pas que fan, talment com els herois modernistes.

La dolça Caterina és una novel·la de saga, que entrellaça dues històries de la mateixa família narrativament molt potents: Una, en el passat amb l’Antònia Martí com a protagonista, amb una molt bona recreació de la Catalunya de principis del segle XX fins a la Guerra Civil. En aquest episodi, es veu com la jove Antònia deixa la plana de Vic per anar a viure a Torroella amb la seva família i l’euga Tuia, amb una infantesa agradable i un pas a l’edat adulta traumàtic que la va marcar per tota la vida i que va servir per donar peu al sobrenom de les dones de la família, que apareix al subtítol de la novel·la, la Malastruga. Certament, l’Antònia va viure una història d’amor frustrat per un malentès, de la qual només li resta una torre esplèndida a la punta dels Cinc Sous de l’Escala, anomenada Els Vents o ca la Malastruga, i que es converteix una mica en l’element que lliga totes les dones que apareixen en la novel·la i tota la línia temporal de l’argument, així com una bellesa espectacular i un mal fat a tota la seva vida. Posteriorment, l’Antònia s’acabarà casant mig per amor, mig per obligació amb un pescador i tindrà una filla, la Maria del Mar, de qui només s’explica la infantesa, el primer amor furtiu i el matrimoni forçat per la seva mare. No cal dir, que mentre la història de l’Antònia és apassionant, la de la Mar és previsible i relativament plana, a molta distància dramàtica de la primera.

L’altra línia argumental se situa en el present i és protagonitzada per la néta de l’Antònia i filla de la Mar, la Caterina Balcells. Una dona que ho podia haver tingut tot, però que es casa amb un home de caràcter, que l’aparta de la feina, tots dos són advocats, per esdevenir un dels advocats de més èxit de Barcelona. Ara bé, amb l’èxit també arriba la supèrbia i les infidelitats, que la Caterina aguanta fins que l’abandona per retornar als seus orígens, a l’Alt Empordà, a l’Escala, amb el projecte de reconstrucció de la torre dels Cinc Sous, l’emblema de la família. Reconstruir la casa serà una tasca dura per a la Caterina, però mentre ho faci, aconseguirà refer també la seva vida al costat del mar, amb en Ramon, un jubilat que dedica el seu temps a la pesca i que li retorna l’essència del viure amb les coses senzilles:

Cap son li era més profitós que aquell que començava amb la pantalla encesa.

I la Caterina no només reconstruirà la casa, la seva vida, sinó que també reconstruirà el passat de la seva família, d’aquelles dones fortes que li han marcat el pas abans i que ella havia oblidat al costat del seu exmarit i aquesta última reconstrucció la farà de mà de l’Eudald, un home molt gran, que viu en una casa mig enrunada, que té fama d’haver estat un mariner viatger sense cap referent i que ara, a punt de morir, ha retornat a l’Escala:

La figura feixuga d’un vell pescador es retallava contra el cel rogent del capvespre. Perdut en els records, […] els seus ulls, testimonis de mil i una albades, miraven, sense veure-hi, el bocí de mar que s’estenia al seu davant.

La visió de la Caterina i el fet que porti aquest nom l’impressionarà fins a tal punt que comportarà que emmalalteixi sobtadament i serà ella, trasbalsada pel que ha vist i pel que ha intuït, l’única que s’interessarà per ell en aquests moments finals, i gràcies a les seves indagacions i els contes que la seva mare li explicava de petita descobrirà el lligam que té amb aquell home i de nou es lligarà amb la primera línia argumental.

I a més de les dones d’aquesta saga familiar i la seva fortalesa, hi ha un altre element que relliga les dues trames, l’amor pel paisatge, que en una nota final l’autora s’hi refereix com un personatge més i potser el més important, el que el té captivat de debò i sense el qual la novel·la no seria la mateixa:

Aquest entorn que crea ambients càlids, ferotges, feréstecs…; aquet entorn i la seva història canviant que mostro d’una manera tan reiterada i que és, en realitat, l’objectiu d’aquesta obra.

Durant la lectura es pot observar que la descripció és un dels recursos que es fan servir més i acosten el lector al món que es descriu i intenten fer-li viure la màgia del paisatge i de les històries que guarda.

I lligat a aquest paisatge, hi ha la casa, amb el Crist de la Tramuntana de Fages de Climent (un anacronisme que es permet l’autora, ja que aquests versos no apareixen de manera pública fins a la dècada de 1960) i també la novel·la Solitud, que recorda la fortalesa que han de tenir les dones i que de manera forçada mostrà la Mila. Uns leit-motiv que recorren la història i amb una mica més de treball encara li donarien molta més força i intensitat.

L’estil amb què es construeix tota la novel·la és molt retoricat i preciosista, l’autora desplega una adjectivació abundant i una sintaxi elaborada i molt complexa, el que fa que ens trobem amb una llengua molt ben treballada que sorprèn positivament en una opera prima. Però el que és virtut, en certa manera també és defecte, ja que la prosa actual defuig aquest preciosisme que entrebanca excessivament la lectura i omple de pleonasmes el text i fins i tot de contradiccions, per voler abusar de l’adjectivació. Per altra banda, l’autora vol usar mots d’ús local a l’Escala, cosa que està molt bé, però decideix col·locar l’explicació en unes notes a peu de pàgina que sorprenen en una novel·la i li donen un punt pedant.

Amb tot, celebrar aquesta nova veu narrativa i l’aparició d’una novel·la amb la força que té La dolça Caterina, que ha sabut combinar el millor de la novel·la històrica i rural, amb la narrativa de tema contemporani. Zola advertia a Oller del camí que encara havia de recórrer en la narrativa naturalista; els lectors catalans, en canvi, agrairan el camí que encara ha de recórrer Montse Castaño en la novel·la, ja que després d’aquesta primera obra només es pot esperar una carrera profitosa.

Enric Bassegoda

Enric Bassegoda

Doctor en Filologia. Professor de llengua catalana a secundària. Ha publicat diversos relats i ha guanyat el Premi Ictineu 2016 a millor conte fantàstic en català.

ebassegoda has 50 posts and counting.See all posts by ebassegoda

Deixa un comentari