Per què Perímetre és un llibre magnífic? A l’hora de fer una ressenya ens agrada que des d’un primer moment quedi clar al lector la valoració que l’articulista fa de l’obra; més enllà d’ambigüitats i subtileses que intenten no trepitjar cap ull de poll, trobem ben noble manifestar de bell antuvi l’opinió de forma inequívoca. I Perímetre és un llibre magnífic. El perquè d’aquesta afirmació es fonamenta en el fet que tots els eixos i components que valorem i que ens permeten formular un judici al voltant d’una novel·la –personatges, estructura, estil, transcendència o coherència estètica, entre d’altres- es mostren a Perímetre amb una solidesa contundent.

L’obra narrativa de Jair Domínguez ha desconcertat sovint a crítics i prescriptors per la seva inclassificabilitat. Des del primer llibre, Jesucrist era marica –sacsejador i hilarant-, passant pel vertiginós Hawai Meteor o el molt complex i brillant Segui vora el foc –un gran llibre silenciat a consciència-, les aportacions de l’autor empordanès han descol·locat tots aquells que volen crear un cànon de la literatura catalana actual i no fan més que consolidar la mediocritat d’amics, coneguts i saludats.

Perímetre explica la història d’un personatge enigmàtic, l’Enginyer, que, en una món devastat, camina a la recerca d’un malfactor que va assassinar la seva família; pel camí creuarà el cel i l’infern, i es trobarà amb personatges hipnòtics, però res no l’aturarà ni l’apartarà del seu objectiu.

A partir d’aquest argument, Domínguez construeix un món coherent i versemblant, ferm, convincent, i uns personatges que, enfollits o espirituals, innocents o salvatges, mostren a l’Enginyer la complexitat fascinant de la condició humana. Violència i tendresa s’agermanen en un viatge dantesc –en el sentit més literal, és a dir, transversal, pel Bé i pel Mal- on el lector troba ressons contundents i alhora subtils de Kafka, Mad Max, la Bíblia, Camus, El Gran Torino, Becket o Neil Gaiman –per dir-ne només uns pocs-, en un maelstrom intertextual d’enorme capacitat evocadora. L’estil del llibre brilla per la seva aposta radical, és a dir, per voler buscar les arrels de l’expressió, i per això s’articula al voltant de l’oració simple de ritme sonor i l’austeritat adjectival i retòrica; un món sense un bri d’herba, calcinat, despullat de tota verdor, exigia un estil anàleg, depurat i despullat de tot el que no fos estrictament necessari per poder retratar la devastació més intima i més còsmica.

Un subratllat especial mereix el retrat dels personatges; sembla inevitable parlar del western, i potser sí que és un bon referent per descriure la identitat d’uns éssers marcats per la terra, el fatum, la venjança i la consciència del fet que el futur no va molt més enllà del capvespre que avui podrem contemplar mentre ens tapem amb una manta sobre les roques reescalfades; però quan dic western vull dir no només els clàssics del cinema que ningú no ha vist sinó també el Rulfo de El llano en llamas o el Mallorquí de Jíbaro Vargas. Personatges d’una peça, però extremadament complexos en la seva solidesa. Així és l’Enginyer. O la nena Aurora. O l’assassí La Toussaint.

Perímetre és un llibre magnífic perquè ens permet descobrir un narrador sòlid, convincent, que defuig l’efectisme formal i temàtic –aquí s’allunya del Tarantino amb qui tantes vegades se’l compara-, que sap escriure diàlegs convincents, que esquiva els llocs comuns de la narrativa actual i que s’esforça per trobar una veu pròpia amb un projecte estètic que, afortunadament, està a anys llum de les rodes de molins amb les que ens volen fer combregar; aquí no trobarem ni exercicis onanistes –Forn– ni nous lliuraments del subgènere barcelonaeesguaiijomés –Espasa-. A Perímetre hi ha literatura de veritat, rotunda i inexorable.