LA VIDA SENSE LA SARA AMAT (2016) – Pep Puig

Autor: Pep Puig
Títol: La vida sense la Sara Amat
Editorial: Proa
Any: 2016
Pàgines: 296
ISBN: 978-84-7588-608-4
Valoració: ★★★★

 

Quan vaig començar La vida sense la Sara Amat de Pep Puig, no sabia ben bé què esperar-ne. No havia llegit res de l’autor ni el coneixia, o sigui que m’enfrontava a l’obra sense cap prejudici –en el millor sentit de la paraula-, com una simple lectora que dóna un cop d’ull a l’últim Premi Sant Jordi. M’agrada llegir així, si en tinc ocasió, sense saber res de l’escriptor ni haver ullat cap crítica ni escoltat cap entrevista, perquè em sembla l’apropament més encertat a l’artefacte narratiu, el més pur i el més interessant.

Vaig començar, doncs, La vida sense la Sara Amat i de seguida vaig veure que el llibre ens parla de la pèrdua de la innocència. L’argument és senzill: la novel·la explica el cas d’una noieta, gairebé una nena, que desapareix quan està jugant a cuca amagar –així en diuen els protagonistes, no cuit amagar, ni fet a amagar- amb els seus amics, un vespre d’estiu al poble. La història ens l’explica en Pep Puig –nom que, sospitosament és el mateix que el de l’autor- i a través dels seus ulls veiem tot allò que gira al voltant d’aquesta desaparició.

La vida sense la Sara Amat no és una novel·la policíaca, ni d’investigació, ni de misteri. Hi ha una desaparició, és cert, i ningú –tret dels dos protagonistes- no sap si ha estat volguda o involuntària, i tothom s’interroga sobre què ha passat, i venen les forces de l’ordre a veure si esbrinen alguna cosa, però dic que no es tracta d’una novel·la policíaca perquè, més enllà de les investigacions inicials, els habitants del poble sembla que s’oblidin de seguida de la nena desapareguda. Tampoc no  és una novel·la de misteri perquè, malgrat la majoria dels personatges que poblen aquesta història ignoren on ha anat a parar la persona que ha desaparegut, en quines circumstàncies ho ha fet o si la tornaran a veure, el lector descobreix de seguida, de la mà del nen narrador, en Pep, quina és la situació de la Sara Amat. L’acció no és trepidant ni plena de girs i, de fet, és més aviat limitada en aquesta història, sense que això representi un demèrit per a l’obra perquè, tot i que no hi passen gaires coses al llarg de les gairebé tres-centes pàgines, la necessitat de tornar sempre al llibre es fa present les estones que, per les obligacions quotidianes, hem d’interrompre la lectura.

En aquesta història que transcorre amb prou feines en una mica més d’una setmana assistim al procés de transformació del protagonista que descobreix, potser per primera vegada, la complexitat d’un món que, fins aleshores, li havia semblat ben senzill; amb els problemes habituals d’un noi de dotze anys, però senzill. Les dificultats a les que s’havia enfrontat fins el moment eren les normals per a la seva l’edat: que t’agradi una noia que no et fa gaire cas, la mandra que s’acabin les vacances i hagin de tornar a començar les classes, els avantatges i inconvenients dels estius al poble, molt més lliures que els hiverns a la ciutat, una colla d’amics circumstancials amb els quals tant t’ho passes bé com hi ha friccions, les activitats del temps de lleure extensíssim, el futbol, la piscina, la xerrera insubstancial asseguts al banc sota la morera… un món quotidià, abastable i comprensible.

La desaparició de la Sara fa que el nostre narrador prengui consciència, per primera vegada, de moltes coses de les quals no en tenia ni la més mínima idea. Per exemple, que el nostre paradís, el lloc on ens divertim tot l’estiu, on podem anar amunt i avall sense supervisió, on hi viu la persona que ens interessa, pot ser l’infern per a aquesta mateixa persona, el punt d’on fugir, el lloc que es malda per abandonar. En Pep descobreix, com en un curs intensiu de poc més d’una setmana sobre la vida, que tots posseïm secrets que volem amagar, fins i tot aquelles persones que ens semblen tan normals, avorrides i poc interessants com els pares, que, des de l’òptica d’un nen de dotze anys, no tenen més funció vital que la de complir precisament amb la de progenitor. En Pep aprèn també, en aquests dies impagables, alguna cosa sobre la fidelitat i la traïció, i es descobreix mentint i enganyant els que estima per protegir –o satisfer, o fer content- algú a qui estima encara més o d’una manera nova i estranya. Perquè el nostre protagonista també descobreix l’amor, a La vida sense la Sara Amat, i els sentiments contradictoris a què de vegades ens impulsa, d’emoció i de ràbia i de fascinació, un amor que ens obliga a fer coses que no ens creuríem capaços, que ens fa feliços i alhora, de vegades també ens fa un mal insuportable.

Amb una prosa aparentment senzilla –el veritable art és el que amaga l’artifici, que deien els clàssics- en Pep Puig desgrana aquesta història petita, tràgica per a uns personatges, íntima per als altres, que no passa, per a molts, d’anècdota escandalosa de poble per comentar a cal forner o a cal sabater i que s’anirà oblidant amb el transcurs dels dies, del temps que passa i que tot ho aplana. Però que a nosaltres, com a lectors, no ens deixarà indiferents.

lectura patrocinada per:
logo_LLC_color




Ens ajudes amb una donació?