LA POLILLA EN LA CASA DEL HUMO (2016) – Guillem López

Autor: Guillem López
Títol: La polilla en la casa del humo
Editorial: Aristas Martínez
Any: 2016
Pàgines: 170
ISBN: 9788494379444
Valoració: ★★★★★

 

Si El librero del Mal et diu d’un llibre que és la millor ciència-ficció espanyola que ha llegit en anys, Alexander Páez a la seva ressenya (la primera que va sortir del llibre, crec) parla de l’autor com un dels més talentosos del panorama fantàstic nacional  i Miquel Codony advoca per convertir-lo ipso facto en clàssic instantani (o era contemporani?), és que alguna cosa especial deu tenir el llibre en qüestió. I aquest no és cap altre que La polilla en la casa del humo, del castelloní Guillem López. Als habituals del gènere de ben segur que el nom no us és desconegut. La seva anterior novel·la, Challenger (2015), ja va fer córrer rius de tinta i va recollir encesos elogis. Són justificats tants compliments? Està cridat aquest llibre a ser realment un referent en el gènere fantàstic espanyol? Anem a pams.

La polilla en la casa del humo és una distòpia postapocalíptica situada en un món subterrani, on malviuen en condicions precàries hordes d’homes. Drogues, prostitució, condicions de vida insalubres, jornades de feina extenuants. Poca cosa menys que l’Infern a la Terra. I per poder sobreviure en aquestes duríssimes condicions, fa l’efecte que els homes s’hagin hagut de convertir en dimonis. El llibre, en aquest aspecte, no fa concessions: és una obra dura, descarnada, sense sentimentalismes ni lloc per a falses moralitats. La polilla en la casa del humo ens explica des del final, a mode de confessió gairebé, la història d’un malparit, un trampós, un mentider. Algú que no en té prou en sobreviure en un món on sobreviure sembla ser una proesa, sinó que vol progressar, a qualsevol preu.

Com en les millors distòpies clàssiques (penso en Nosaltres de Zamiatin, per exemple) els personatges estan tan despersonalitzats, han perdut tant la seva condició d’éssers humans, que no els fa falta ni un nom convencional i són coneguts per alguna característica dels seu físic o la seva personalitat o, senzillament, per un número. És el cas del nostre protagonista, Vint-i-un. Però aquest procés de pèrdua de la condició humana no és només metafòric a la novel·la, sinó que va molt més enllà: són moltes les persones que han substituït parts del seu cos per implants mecànics, de tal manera que en molts ja no se sap on acaba l’home i comença la màquina.

Todos caminaban sobre piernas mecánicas excepto Trampas, que rodaba con una serie de cadenas dentadas. Allá iban, al tajo. Ganar cristales para comprar basura y aceite, modificarse el cuerpo, colocarse con savia. En unos años habrían sustituido lo poco que les quedaba y ya no serían unos hermanos sino otra cosa.

Alguns han destacat les semblances d’aquesta novel·la amb l’univers mecànic, postapocalíptic i desesperançat de Mad Max. Des d’un punt de vista merament estètic pot ser cert. Confesso que per un moment fins i tot m’ha semblat veure-hi una referència força clara a aquell extraordinari personatge del Maestro-Golpeador de la tercera entrega. Però (potser per deformació professional), a mesura que m’anava endinsant més i més en la lectura no era cap al futur que em semblava que anàvem, sinó cap al passat. La història d’aquest sàtrapa que viu en la immundícia i malda per sortir-ne i que no aconsegueix sinó rebre pallisses, m’ha recordat aquelles meravelloses històries, plenes també de pillastres malparits, de la novel·la picaresca del Siglo de Oro. Des de El Lazarillo de Tormes i El Guzmán de Alfarache a El Buscón de Quevedo hi ha una rica tradició en la literatura castellana de personatges que viuen la seva personal “epopeia de la fam” a través d’un món miserable, on només es sobreviu gràcies a l’estafa i l’engany i on tota expectativa d’ascens social és una il·lusió. A més, no és comú en aquestes novel·les el recurs de l’autobiografia a mode de confessió, també?

Este es el trato. Yo contaré mi historia, la de verdad, y vosotros la escucharéis os guste o no, porque hablaré de drogatas y marginados, de sexo, violencia y muerte.

El tema dels noms no és l’única referència a la ciència-ficció clàssica. Com a Un món feliç (1932) de Huxley, en què el “soma” era un element indispensable per mantenir la cohesió social i una falsa sensació de satisfacció, el bok, la droga que consumeixen els desarrelats de la novel·la de Guillem López, té uns efectes similars en l’ànim de la població: per als desgraciats és l’única manera de fugir, per uns instants (els que es poden pagar), a un lloc millor. Els fumaders de bok són precisament la “casa del humo” a què al·ludeix el títol.

En contrast a la sordidesa d’aquest món subterrani, existeixen històries d’un lloc millor a la superfície, al qual alguns afortunats han aconseguit arribar. Aquest és l’anhel dels que viuen al subsòl. És la típica visió utòpica de l’Arcadia clàssica, del locus amoenus, on tot és abundància i beatitud. No és res nou. En la prehistòria de la ciència-ficció catalana, per exemple, Josep Maria Francès ja havia construït una societat distòpica semblant a aquesta de Guillem López a la seva novel·la Retorn al sol (1936). Més enllà de l’escenari on s’ambienten, després una i altra segueixen camins diferents, però les ànsies dels sepultats d’arribar al Sol, a la superfície, les acosten.

Pel que fa a les “polillas”/arnes (nom d’una banda de noies que es dediquen a delinquir a petita escala per sobreviure), què se’n pot dir, sinó que ja és sabut per tothom que les arnes tenen una suïcida atracció per la llum? També Ancas, la germana de Vint-i-un, una “polilla”, albergarà la secreta (suïcida) esperança d’atènyer la llum, el Sol, la superfície.

Quizá habían imaginado una vida en la superfície, caminando erguidos, la piel tostada, el aire fresco. Sí, deberían haber escapado. Había algo optimista en ello, un deseo obsceno de ser mejor, vivir mejor.

És precisament d’aquestes ànsies que es servirà Vint-i-un per aconseguir els seus propòsits, que no són aconseguir aquella superfície, sinó trobar un bon lloc sota terra. Ell té molt clar que és preferible ésser un peix gros allà baix que un no ningú a dalt. Vint-i-un és l’exemple màxim del pragmatisme, l’individualisme i el filldeputisme. Un ésser en el fons molt actual. No és ni tan sols un antiheroi. És un covard, un manipulador i sembla estar absolutament mancat de res semblant als remordiments i a la moral. Però estranyament, en aquell indret desesperat (estan literalment al fons del Pou), les seves accions mesquines i reprovables semblen la cosa més natural i lògica del món.

Las mentiras son necesarias para el normal funcionamiento del mundo. ¿Qué haríamos sin mentiras? Probablemente yo no estaría aquí y vosotros tampoco.

En realitat, el llibre és un gran tractat sobre la mentida: Vint-i-un és un mestre en l’art d’inventar històries, de mentir. De fet, l’única història que és absolutament certa és la pròpia que llegim al llibre, i sembla que Vint-i-un ens l’explica a contracor, mal volent. La recta final, en aquest aspecte, resulta prodigiosa, amb l’autor discutint de tu a tu amb el lector la manera idònia com enfocar la conclusió del relat. Autènticament genial: el personatge en diàleg directe amb els seus lectors, des del propi llibre. Un recurs nivolesc que hauria encantat al propi Unamuno. I tot plegat per acabar constatant que les petites grans mentides de Vint-i-un no són res comparades amb les grans mentides que sustenten aquella societat. Qualsevol societat.

I a la fi, què? Són merescuts o no tots els elogis?

He valorat el llibre amb cinc estrelles, però podrien haver estat quatre. O cinquanta. La veritat és que continuo donant-li voltes dins el cap a aquesta novel·la. No sé si La polilla en la casa del humo serà o no una pedra de toc de la ciència ficció espanyola, però el que puc dir és que no es tracta d’un llibre que deixi indiferent. Et rebrega, et maltracta i et posa del revés. La història és potent, i té múltiples i riques lectures, i la llengua de Guillem López és tremendament atractiva, dúctil. Un llibre diferent, sens dubte, que val molt la pena de llegir.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 283 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari