PRONTO SERÁ DE NOCHE (2015) – Jesús Cañadas

Autor: Jesús Cañadas
Títol: Pronto será de noche
Editorial: Valdemar
Any: 2015
Pàgines: 253
ISBN: 978-84-7702-801-7
Valoració:★★★★

 

El gadità Jesús Cañadas és una de les plomes més interessants en el panorama del terror espanyol. Ja va demostrar de què era capaç a les seves anteriors novel·les, El baile de los secretos (2011) i, sobretot, Los nombres muertos (2013), un tribut esbojarrat a la figura d’H.P. Lovecraft que va comptar amb encesos elogis entre la crítica de gènere. Tal i com vaig comentar en el seu moment en aquest blog, aquella novel·la em va semblar un exercici molt saludable: lluny de l’encotillament i la veneració papanàtica de tants admiradors del mestre de Providence (que proven d’emular-lo tristament), Cañadas feia ús de la hipèrbole per convertir Lovecraft en una mena d’Indiana Jones del paranormal. La desmesura i el barroquisme, però, feien que en algun punt el relat (excessivament llarg pel meu gust) em caigués de les mans. Doncs bé, a Pronto será de noche no hi ha desmesura, sinó contenció; no hi ha hipèrbole, sinó circumloqui. No és un relat llarg, sinó breu. En definitiva, que no he trobat en aquest llibre tot el que em sobrava de l’anterior, sense que això signifiqui que al llibre li manqui res per ser un llibre excel·lent.

Pronto será de noche és un llibre sobre la fi del món, però on la fi del món és únicament una excusa, un escenari, per situar una sèrie de personatges davant una situació límit. De fet, ni tan sols sabem exactament què ha ocasionat aquest final imminent de tot, que persegueix com una pesta als nostres protagonistes i els submergeix en un nihilisme asfixiant. En la seva fugida absurda (cap on es pot fugir quan tot s’acaba?), nou personatges diferents amb històries particulars i secretes es troben embussats a l’autopista i havent de conviure. Nou persones atrapades amb els seus vehicles, compartint aquells moments desesperats amb uns desconeguts. I aquí, enmig d’aquest dramatisme èpic, s’esdevé un assassinat. Efectivament, malgrat estar tothom sentenciat a mort, resulta que algú decideix matar a un altre. És llavors que un dels personatges, un suposat policia, decideix emprendre una kafkiana investigació, a les portes de la fi del món.

No està exempta aquesta novel·la d’un fi sentit de l’humor, marca de la casa del seu autor, que s’agrada col·locant un mirall davant la nostra condició per ressaltar-ne els aspectes més contradictoris. Més grotescos. A partir d’aquest moment, la novel·la pren el caire d’una esperpèntica novel·la de detectius. A mig camí dels crims inexplicables de Sherlock Holmes, amb una habitació tancada per dintre i un cadàver (pensem en el famós cas de “L’aventura de la banda de llunes”, entre d’altres per l’estil) i la corrua de sospitosos pintorescos que acostumen a desfilar pels casos d’Agatha Christie, Cañadas fa una finta i ens ofereix la seva particular visió d’un crim a tocar l’Apocalipsi. No serà l’únic: cada nit algú del grup serà assassinat. A mesura que avança el relat, però, ens adonem que la veritable intenció de l’autor no és tant aprofundir en els mòbils dels crims (aparentment inexistents), sinó en la pròpia naturalesa de cadascun dels diversos personatges, tots molt ben retratats.

Quan sabem que tenim poc temps per gaudir de les coses que ens importen estem menys per romanços. Aquesta és una de les coses que queden clares d’aquest mal radical a què Cañadas acara els seus personatges, en aquesta mena de dansa macabra (a motor) on tots, siguin qui siguin, vinguin d’on vinguin i tinguin el que tinguin, saben que estan abocats indefectiblement al mateix forat fosc. Ningú té la més mínima esperança de sobreviure a aquest final. És en aquest sense-sentit que potser assassinar algú pugui tenir un sentit. Un sentit que, en condicions normals, no tindria. Els herois, en situacions límit, no són mai els que ens imaginaríem ni fan el que es considera heroic a l’ús convencional.

Cuando el mundo se va a la mierda, ¿qué te impide agarrar un cuchillo y comprobar qué se siente a la hora de clavárselo en la barriga a otra persona? ¿Qué te impide violar a una niña discapacitada? ¿Por qué no rociar de gasolina la cuna donde duerme tu hijo? ¿A qué sabrá la carne humana? ¿Quién te va a castigar si la pruebas? (…) Ya les han condenado a todos a muerte. No habrá nadie que les recuerde por lo que hicieron o dejaron de hacer.

Fi del món + carretera + fugida sense esperança cap al sud + la presència d’hordes de caníbals… resulta difícil no veure la influència de la brutal novel·la La carretera (2006) del nord-americà Cormac McCarthy en tot això. Una novel·la duríssima sobre l’ésser humà i amb un missatge, precisament, no gaire optimista. També en l’estil, parc i eixut com l’erm pel qual deambulen els últims homes sobre la Terra, podríem establir paral·lelismes entre els dos llibres. El gadità demostra novament que és un autor de frases lapidàries, d’idees angoixants, de reflexions punyents i fa ús d’un estil acord al missatge. Aquest cop, però, Cañadas no necessita un gran aparat pirotècnic per fer-nos estremir. Ho aconsegueix amb quatre canyes, amb un mirall on ens hi veiem reflectits i una excel·lent caracterització d’aquests personatges.

Si en alguna cosa excel·leix aquesta novel·la em sembla que és precisament en el suc que l’autor treu de les coses petites, en com explota al màxim els recursos que li ofereix el relat. En definitiva, en l’anàlisi de l’ànima humana, aquell cor de les tenebres en el qual, en paraules del gran Joseph Conrad, nia el pitjor de tots els horrors.

-¿Y tú? ¿Qué harías si te fueras a morir esta noche? ¿A quién matarías?

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 280 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari