Després d’una temporada sense llegir cap llibre de l’editorial Les Males Herbes, la veritat és que un troba a faltar alguna cosa. Hom s’enyora. Té “mono”, vaja. El producte que ofereixen acostuma a ser de tanta qualitat i és tan original que costa de trobar un altre proveïdor amb mercaderia equiparable: viatges intensos, diferents (sovint de gènere fantàstic), d’autors nostrats (gats vells i sàvia jove, indistintament) i en petit format. Aquesta nit no parlis amb ningú!, de Josep Sampere és, des d’aquest punt de vista, el que un s’espera trobar en un llibre de Males Herbes: Petit, intens, diferent i de qualitat.

Cada capítol, molt breu, ens explica gairebé “per se” una història de fantasmes. Al començament dóna la impressió que són peces soltes, quasi contes, però aviat ens adonem que no; que són baules d’una cadena més gran, peces d’un mirall trencat que l’autor ens anirà reconstruint a partir de la història dels membres d’una família, també fragmentada. Els pares separats, l’Eduard i l’Eulàlia; els fills, tan diferents i tan iguals, l’Àngel i l’Òscar; els avis.

Un misteri enterrat en silencis des de fa 10 anys va condemnar aquesta família a haver de patir una maledicció d’aquelles de regust clàssic, perquè no s’acaba mai. Com el suplici del pobre Sísif o del malfadat Prometeu. O aquells càstigs bíblics que, per culpa del pare, s’allarguen generació rere generació rere generació. Pels segles dels segles.

Cal dir que el començament és molt potent. Enganxa. I entre això i la seva brevetat, la veritat és que és un llibre que es pot llegir tranquil·lament en un parell d’hores, de lectura intensa (gairebé obsessiva) en el meu cas. I és que les situacions i les ambientacions estan molt ben trobades i l’autor aconsegueix construir una atmosfera angoixant amb absoluta solvència. En la línia del cinema de terror que ens ha arribat els últims temps del Japó: minimalista i escruixidor. D’aquell tipus de terror que et manté tota l’estona amb l’ai al cor i amb les ungles clavades al braços de la butaca.

Es nota que hi ha domini del medi. El material sobre el que treballa Sampere no li és nou. Juntament amb Antonio Ortí, Sampere és autor del llibre Leyendas Urbanas, un estudi sobre el folklore contemporani. La noia de la corba, cases encantades, el monstre de l’armari, l’home del sac, etc. Sampere pren clàssics contemporanis que tots coneixem i els dóna un sentit d’estranyament que els fa diferents. Personals.

Ara bé, com en bona part de la literatura de terror (i també del cinema) he de confessar que allà on a mi m’ha satisfet menys aquest llibre ha estat en la resolució. Són escassament trenta o quaranta pàgines, però de les més importants del llibre. Massa detalls, massa aclariments, massa raons per explicar el que fins llavors havia estat un relat estrany immers de ple en el que podríem definir com real meravellós, quelcom efectiu i màgic. Borges parlava de l’error de Lovecraft en descriure el monstre. Personalment, he tingut una sensació semblant aquí. Com quan ens expliquen un truc de màgia, que n’evapora la gràcia.

Ultra aquestes consideracions, però, he de dir que la novel·la m’ha satisfet, i que és una de les millor lectures de gènere en llengua catalana que he fet aquest últim any. Jo, que sóc molt amant de les lectures simbòliques, aquelles que connecten el fantàstic o sobrenatural amb el nostre dia a dia quotidià, he apreciat molt el rerefons metafòric d’aquesta novel·la: Quan parlem massa de les nostres pors, diu l’Eduard en un moment donat de la novel·la, correm el risc de fer-les reals, de donar-los vida. Per això més val callar-les (d’aquí el títol del llibre).

Malgrat això, però, en diverses parts del llibre sembla que el problema rau precisament en l’extrem contrari: ens coneixem prou, les famílies? Parlem prou, d’allò que realment importa? La família del relat és una família disfuncional a causa del que han callat (i del que no han callat) entre ells. I és així, com en les grans novel·les, que comencem llegint de fets sobrenaturals i acabem amb allò més natural i quotidià: les relacions humanes, la pròpia identitat, el mal que hem fet que torna, la maduresa i fer-se gran.