CARMILLA (1872) – Joseph Sheridan Le Fanu

Autor: Joseph Sheridan Le Fanu
Títol: Carmilla (Carmilla)
Editorial: Laertes
Any: 1998 (1872)
Pàgines: 132
ISBN: 978-84-7584-123-6
Valoració: ★★★★

 

Els seguidors habituals del blog ja sabeu que aquí tenim una certa debilitat per les històries clàssiques de fantasmes. I en especial per les de vampirs. Carmilla, de l’irlandès Joseph Sheridan Le Fanu, un dels clàssics del gènere vampíric, era no obstant això una de les llacunes més flagrants que teníem. Fins avui. De fet, ja fa  molt temps que un exemplar d’aquest llibre estava instal·lat a la meva pila de pendents (segur que qui me’l va deixar ja ni se’n recorda…), però per A o per B, sempre anava endarrerint la seva lectura. 

Carmilla té la fama de ser un dels primers contes de vampirs, i aquell que uneix indeleblement l’element terrorífic amb el sensual. 25 anys anterior al famós Dràcula d’Stoker, alguns han volgut relacionar bona part de les peripècies del desgraciat Jonathan Harker al castell del comte amb les tres vampiresses amb les aventures de Laura i Carmilla en aquest relat. Erotisme? Homosexualitat? Estem a finals del segle XIX i per molta polseguera que pogués aixecar aquesta història llavors, no la podem abordar pensant trobar escenes d’un lesbianisme explícit ni res semblant. Sí és cert, però, que l’autor s’aproxima (amb classe i refinament) al tema de la sexualitat femenina, convertint-la en part intrínseca del joc vampíric de seducció.

Carmilla és un relat curt. Un conte, gairebé (idea que apareix reforçada en l’edició de Siruela per les magnífiques il·lustracions en blanc i negre). Ens explica en 1a persona la història de Laura, una noia jove i tendra que viu amb el seu pare en un castell a Estíria, a Àustria. El temperament hipersensible de la joveneta la fa procliu a la tristesa, més encara en aquells erms on no hi ha ningú de la seva edat que pugui fer-li companyia. Un accident fortuït, però, farà que ella i el seu pare acceptin acollir durant un temps a casa seva una misteriosa visitant: una altra nena, d’aproximadament la seva edat, bellíssima i encantadora. Carmilla.

A partir d’aquí, i si no fos un anacronisme, podríem parlar sense embuts de veritables interpretacions freudianes a l’obra, ja que l’autor dóna molta importància als processos psicològics de les dues noies i al món dels somnis.

Mademoiselle De Lafontaine -en virtut de què el seu pare era alemany, i els alemanys tenen fama de psicòlegs, metafísics i una mica místics- afirmava que quan la lluna brillava amb llum tan intensa és ben sabut que això és signe d’una activitat espiritual especialment impetuosa.

Carmilla i Laura, Laura i Carmilla, semblen connectar estranyament, com si ja fes molt de temps que es coneixien. És en aquest (re)coneixement que assistim als moments de màxima sensualitat. Els jocs, l’admiració, l’afecte… es fan cada cop més ambigus i sovint semblen sobrepassar els límits de l’amistat per endinsar-se en terreny prohibit (per les convencions). Sobretot en el cas de Carmilla, molt més activa en aquest ritual de seducció. No en va és l’autèntica depredadora (també sexual) de la parella.

A vegades, després d’una hora d’apatia, la meva estranya i bella companya m’agafava la mà i la estrenyia una i altra vegada amb afecte, posant-se vermella lleument; em mirava fixament amb ulls alhora lànguids i ardents, i respirava tan agitadament que el seu vestit bategava amb ella. Era com l’ardor d’un enamorat, i em feia vergonya.

És així, doncs, com s’estableix (més subtilment al començament del relat, de forma molt més explícita cap al final) una dependència emocional entre les dues noies, que no passa desapercebuda a la resta de personatges, començant pel pare de Laura, que no pot evitar congriar un temor creixent per la naturalesa d’aquella convidada, tan misteriosa.

De fet, mentre una part del relat es centra en la relació entre les dues noies, paral·lelament l’autor ens fa partícips dels actes sobrenaturals que tenen esporuguits els habitants de la contrada. Pel que sembla, una estranya epidèmia s’ha començat a cobrar la salut, i posteriorment la vida, d’algunes jovenetes dels voltants. Pel lector modern, els símptomes no seran cap secret: lividesa, unes punxades al coll, somnambulisme… Quan Laura comença a patir els mateixos símptomes, el seu pare decideix posar fil a l’agulla.

El relat resulta captivador en bona part del llibre, si bé és cert que potser el desenllaç sigui un pèl abrupte. Quan resulta que ens hem habituat a l’estil suggeridor i als misteris, l’autor despatxa el conte amb un excés de dades empíriques i raons lògiques, més en la línia de la resolució d’un cas de Sherlock Holmes que en el que ens esperaríem d’una història tan vaporosa i estranya com aquesta. Malgrat això, però, que podria molt ben ser una apreciació únicament personal, cal recomanar moltíssim aquesta petita joia de la literatura universal. I si pot ser en l’edició il·lustrada per Ana Juan (amb les il·lustracions a una banda i el relat de Le Fanu a l’altra, no m’he pogut sostreure de la sensació que estava degustant un dels contes del millor Tim Burton) millor.

Carmilla és un relat exquisit, que prefigura una de les grans característiques associades modernament al tema del vampir: l’erotisme. Si El vampir de Polidori va unir per sempre el monstre amb la classe aristocràtica (la sang, sempre la sang), la Carmilla de Le Fanu l’ha fet un depredador sexual pels segles dels segles. En la mateixa època que Shelley fugia amb la seva amant Mary Godwin de la pressió social anglesa i Byron esquivava pels pèls el destí que la conservadora societat victoriana havia dispensat a d’altres perversos com Oscar Wilde per anar-se’n al llit amb la seva pròpia germana, Le Fanu recorria a la ficció per a desafiar els convencionalismes i els tabús sexuals, i demostrar que la fantasia, de vegades, és l’única manera de fer front a la realitat

No feu com jo. No endarreriu la seva lectura.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 296 posts and counting.See all posts by dgenis

Deixa un comentari