Article: Els tres mosqueters de l’espai

No, no m’estic referint a la pel·lícula d’animació sud-coreana Byeolnara samchongsa de 1979. El mateix any que mig planeta es tornava boig amb l’estrena de Star Wars VII, alguns vam parar atenció de forma silenciosa al cinquantè aniversari de la publicació de Dune, publicada per Frank Herbert el 1965 en una editorial més coneguda per treballar temes de reparació d’automòbils que per la ciència ficció: Chilton Books. Va ser, a més, la primera obra guanyadora del Nebula Award. Si fem una mica de trampa, podríem dir que el món de Dune ja es va poder llegir a la revista Analog el 1963, quan va sortir publicada la primera part: Dune World.

The Folio Society va elaborar una edició especial el 2015, amb il·lustracions de Sam Weber i un epíleg de Brian Herbert, fill de Frank Herbert. El volum es pot trobar al preu de 125 dòlars, essent la contribució més destacada a l’aniversari del que és una de les obres més rendibles de la ciència ficció. El mèrit dels dibuixos de Weber és que, per fi, són fidels a la novel·la. Totes les adaptacions visuals de la novel·la de Herbert han estat mancades de fidelitat al relat original. Giger, Chris Foss i Jean Giraud van fer les seves aportacions originals a l’intent de fer-ne una pel·lícula el 1973 de la mà d’Alejandro Jodorowsky. Anys després, el film dirigit per David Lynch va captar l’essència de la novel·la, malgrat les adaptacions lliures, com ara les criatures de Carlo Rambaldi. Els videojocs d’estratègia en temps real inspirats en Dune (1992, 1998 i 2001) van estar, en el fons, més estèticament influenciats per la saga Command & Conquer que per l’univers de Herbert. Pel que fa a les dues mini-sèries de televisió el 2000 i el 2003, la barreja de ballet i fira medieval renaixentista és una més de les adaptacions visuals fallides.

po611le4En l’univers creat per Herbert l’ésser humà és desigual de forma inherent. En altres paraules, els conceptes humà i gent són de dos ordres diferents. Aquesta circumstància s’explica, en part, pel fet que en algun moment deu mil anys en el futur la humanitat ha sobreviscut a una guerra terrible contra les màquines pensants. La religió i la idea d’humanitat seran vistes, a partir d’aquell moment, com a superiors a la ciència i la tecnologia. Una aristocràcia i unes escoles especialitzades en aspectes com ara la política o la matemàtica, seran el que podríem anomenar humans, mentre milions i milions de gent seran quasi invisibles en la narració.

L’univers de Dune no és un món cronològicament paral·lel o inventat del tot, amb el seu propi origen (com ara els de Tolkien o George Lucas), sinó una projecció de la nostra història en un futur molt llunyà. Un context que, pel que ja he dit, irònicament recorda al passat anterior a la industrialització. Per exemple, gràcies a la creació d’uns escuts que fan inútils armes làser o de projectils en general, l’entorn militar que en resulta és un en el que es valora el combat cos a cos i les aptituds personals. Herbert dóna més importància al misticisme i a l’entrenament psíquic i físic de les tropes, que no pas a la qüestió tècnica.

Amb això en ment, la darrera novel·la que he llegit ambientada en el món de Dune conté un element manllevat d’una de les obres literàries del segle XIX ambientada en la França dels segles XVI i XVII: Els tres mosqueters d’Alexandre Dumas. La novel·la en qüestió és Paul of Dune (2008), escrita per Brian Herbert i Kevin Anderson. Des de 1999, Anderson i el fill de Frank Herbert han publicat fins avui en dia un total de setze novel·les i set relats breus.

Dartagnan-musketeers

Part de la història a Paul of Dune està situada uns anys abans i uns anys després dels fets que apareixen a la novel·la de 1965. És gràcies al fet de ser en part una preqüela i, en part, una seqüela, que tenim un grup de característiques extretes de l’obra de Dumas. Un d’ells resulta ser un personatge rellevant per a la història de la saga, donant-se el cas del que en podríem dir “efecte Qui-Gon Jinn” perquè a la saga original no n’hi ha la més mínima referència. Val a dir que el duet entre Anderson i Herbert ha solucionat molts dels buits argumentals de l’obra del pare del darrer, però ha contribuït a crear situacions incòmodes com aquesta.

El personatge en qüestió és Whitmore Bludd, un membre de l’escola anomenada Ginaz, la qual es dedica a entrenar als millors guerrers amb espasa i ganivet, entre d’altres armes i habilitats. A la saga original només coneixíem el jove Duncan Idaho com un dels espadatxins de Ginaz, el qual esdevindrà el principal protagonista de tota la saga. Whitmore és sofisticat, pompós i amb gran do de gents. Un altre dels espadatxins en aquest univers és un dels companys de Duncan a Ginaz: Hiih Resser. Es tracta d’un personatge amb un alt grau del deure i que, a causa d’això, pateix enormement. I el quart que tanca el grup és el forçut i gras Rivvy Dinari, un amic de Whitmore. En altres paraules, Duncan seria D’Artagnan, Hiih seria Athos, Rivvy seria Porthos i, Whitmore, Aramis.

duncan-idaho-fin-2

Dune (i els altres productes literaris derivats) és una d’aquelles obres de fantasia que pot ajudar a entendre períodes del passat. En general, les anomenades novel·les històriques són inservibles. En canvi, obres com Dune, Cançó de gel i foc o Dràcula, funcionen molt millor a l’hora de representar l’Europa feudal o decimonònica. Llegiu Dune, i llegiu-lo intensament.





Ens ajudes amb una donació?