Tal i com han fet altres en ressenyar els dos últims volums publicats fins ara de la Cançó de gel i foc de George R. R. Martin, m’he decidit per fer una ressenya doble que inclogui tant el quart volum, Festí de Corbs, com el cinquè, Dansa amb dracs. I també, seguint les indicacions d’algunes pàgines d’internet, he optat per una lectura simultània dels dos llibres, alternant capítols ara d’un ara de l’altre segons les guies de lectures que es poden trobar arreu. El resultat: una autèntica gimcana literària.

L’autor, que és qui ha patit més tot això, per descomptat, ja expressava eloqüentment les dificultats d’escriure aquests dos llibres en l’epíleg del quart. I hi torna en el del cinquè. “Encara estava escrivint quan em vaig adonar que el llibre estava quedant massa llarg per publicar-lo en un sol tom… I ni tan sols era a prop d’acabar-lo. Per explicar tot el que volia explicar havia de dividir-lo en dos (…) L’anterior va ser fotut. Aquest ha estat el triple de fotut i a més un fill de puta”.

De fet, en la tercera part de la saga, Tempesta d’espases (2000), ja vam comentar que l’obra amenaçava de desbordar-se. I efectivament, en aquestes dues parts assistim a un espectacle desbordant, desmesurat (no necessàriament en un sentit negatiu) i d’una complexitat narrativa enorme que demanava mesures de “correcció”. Com dividir la trama en dues novel·les i, conseqüentment, enfrontar-se a la decisió de triar de què s’ocuparia cada novel·la. Martin ens explica que el dilema era o bé explicar tota la història que tenia pensada en cada llibre d’únicament la meitat dels personatges, o bé explicar la meitat de la història però de tots. Al final, va considerar que els lectors apreciarien més la primera opció.

I d’aquesta manera tenim que a Festí de corbs l’autor se centra en els fets que ocorren just després del final de Tempesta d’espases a Port Reial i voltants, Dorne i les Illes del Ferro i a Dansa amb dracs, en canvi, s’ocupa dels fets del Nord i de l’altre costat del Mar Estret. No són dos llibres consecutius, doncs, sinó simultanis. No estan dividits cronològicament, sinó geogràficament. Un autèntic repte, tant per l’autor, evidentment, com pels lectors.

Un cop sabut to això, doncs, el lector és lliure d’escollir llegir primer un i després l’altre, tal i com van fer els lectors fidels de l’any 2005 començant per Festí de corbs, o bé triar el sistema que hem seguit nosaltres al blog, reordenant els capítols dels dos llibres en la línia tradicional de la saga i alternant episodis d’Orient i Ponent, i de tots els personatges. Com si en comptes de dos llibres (llargs) en tinguéssim en realitat un (de molt llarg). De fet, dóna la impressió que si no hagués estat per raons externes al propi autor i a imperatius editorials (l’espera entre un volum i el següent és viscut com una autèntica travessia del desert per als milions de seguidors de la saga), aquesta hauria estat també la tria que ell hauria preferit a l’hora de presentar el quart llibre.

El llibre comença reposat. És com si Martin hagués decidit retrocedir uns passos després de la descàrrega d’adrenalina del tercer volum i s’estigués preparant per agafar embranzida. Per això, poden fer-se un pèl tediosos alguns dels nombrosos esdeveniments que se’ns narren en bona part de les primeres pàgines. Un dels principals punts d’interès en aquest inici de la història és Dorne. Després de la mort del príncep Oberyn Martell al final de Tempesta d’espases a mans de Gregor Clegane, les seves vuit filles bastardes, les Serps de l’Arena, clamen venjança. Són episodis d’una certa intriga palatina i que serveixen sobretot per bastir la personalitat de Doran Martell, el germà feble i malalt d’Oberyn i senyor de Llança del Sol. Personatge que promet esdevenir cada cop més i més important en el desenllaç de la trama, malgrat la seva aparença secundària i escarransida.

També el Mur tindrà un protagonisme enorme en la trama d’aquests llibres. Més que mai, ens adonem que és un dels eixos del món. I fent equilibris sobre aquest eix, el Lord Comandant, Jon Neu. Un bastard atrapat entre les obligacions de la Guàrdia de la Nit i els seus sentiments envers la casa Stark i Hivèrnia. Jon, que malgrat ser fill bastard d’Eddard Stark és segurament el fill que se li assembla més (ai!), és tot honor i lleialtat i, per això, ha de dur a terme un dolorós procés de despersonalització. Deixar de ser Jon Neu per passar a ser el Lord Comandant.

Per altra banda, a l’altre costat del món, com qui diu, ens retrobem tant amb Tyrion Lannister, en un exili forçat després d’haver assassinat el seu pare i vivint humiliantment sota la identitat d’un pallasso, i la messiànica Daenerys Targaryen, la Mare de Dracs, cada dia més sola i desesperada en la seva tasca d’assegurar la llibertat dels esclaus. Al mateix continent d’Essos, concretament a la ciutat de Braavos, hi ha la petita (ja no tan petita) Arya Stark, que recerca desesperadament algun déu que l’escolti. L’ha cregut trobar a la Casa de Blanc i Negre, on es venera el misteriós Déu de Molts Rostres. Com el seu germà Jon, com el propi Tyrion, també Arya ha de deixar de ser qui és i canviar d’identitat, de rostre. Es tracta d’uns capítols estranys, plens d’un misticisme particular que, personalment, se m’han fet llargs i força tediosos.

A Port Reial, Cersei sembla que per fi ha aconseguit el que havia desitjat tota la seva vida i un mala passada del destí (la seva condició de dona) li havia negat: manar en el Tron de Ferro. Ni que sigui com a regent mentre el seu fill Tommen és menor d’edat. Ara bé, Cersei veu enemics per tot arreu i es demostra una sobirana incompetent, moguda pel rancor i la por. No per l’astúcia, com el malaguanyat Tywin a qui tant admira. El bandejament dels consellers més competents i les concessions al nou Septó, personatge que mica en mica es converteix en un autèntic contrapoder a l’ombra, són una bona mostra d’aquest mal judici. El seu germà Jaime, molt secundari en aquests dos llibres en comparació als anteriors, i sobretot el seu oncle Kevan, seran els que patiran més això.

Més enllà de la complexitat afegida que hem comentat en la lectura alternada dels dos llibres, pròpia només d’aquests volums 4 i 5, el cert és que la vella tècnica del viatge de dos es manté, per bé que no de manera tan accentuada com en el tercer llibre. Si funciona, per què tocar-ho, devia pensar Martin? I segurament tenia raó. És així que seguim el viatge de la lleial Brienne de Tarth en la seva tasca de trobar la filla de la malaguanyada Catelyn. Un personatge, sens dubte, dramàticament entranyable. Una mena de Galahad de la mitologia artúrica, cavaller esforçat i pur que gràcies a les seves virtuts va ser guardonat després d’un viatge inacabable amb l’honor de trobar el sant Grial.

Tampoc el Niu d’Àligues, sempre al marge de les guerres dels senyors de Ponent, estarà lliure de sotracs en aquests volums, per bé que l’intrigant Petyr Baelish, regent després de la mort de la seva muller Lysa Tully al final de Tempesta d’espases, usarà hàbilment les seves arts de persuasió per guanyar-se voluntats entre els fidels a la difunta reina. I de retruc, per ocultar Sansa Stark sota la falsa identitat d’una filla seva bastarda.

Asha Greyjoy i els esdeveniments a les Illes del Ferro ocuparan el protagonisme al llarg de bona part de l’inici de la història, per passar a ocupar un discret segon pla més endavant. De fet, en aquest panorama tan canviant de Ponent, les Illes del Ferro no escapen al joc de trons, i després de la mort fortuïta (?) del rei Balon, s’alcen les espases entre els pretendents. Resulta interessant l’aprofundiment en els rituals religiosos del Déu Ofegat, la divinitat que es venera en aquelles latituds.

De fet, l’element religiós (o supersticiós o fanàtic) serà clau en aquest punt de la història: A Port Reial els pardals, amb el seu nou Septó Suprem; a les Illes del Ferro els sacerdots del Déu Ofegat; al Mur amb els exèrcits d’Stannis Baratheon la bruixa d’Asshai Melissandre i el seu déu de foc R’hollor; a Braavos, Arya i el Déu de Molts Rostres; i, més al nord encara, Bran, el fill tolit d’Eddard Stark i considerat mort, que amb el seu gegant Hodor aconsegueix arribar a l’objectiu del seu viatge i conèixer els verdvidents, aquells éssers sobrenaturals, meitat humans i meitat arcians, tan vells i savis com el propi món. De debò us dic que les pàgines en què se’ns parla del moment que Bran accedeix als secrets d’aquests verdvidents són de les més belles i líriques de tota la saga. Una autèntica meravella, amb un missatge ecologista que m’ha recordat el milloret de Sapkowsky.

Més enllà dels personatges coneguts, en aquests dos volums n’apareixen molts de nous. Precisament és tanta la complexitat genealògica d’algunes famílies que no és difícil de perdre’s. I és que cada personatge podem dir que té la seva pròpia intrahistòria, perfectament narrada, per atorgar-li profunditat psicològica. Però la profusió de personatges allarga molt l’acció. De vegades fa l’efecte que innecessàriament. Si això ocorre i ens perdem, caldrà fer ús dels utilíssims apèndixs del final del llibre.

Alguns d’aquests personatges seran simplement testimonials. D’altres prometen esdevenir protagonistes de les futures (i decisives) giragonses de la trama. Sobretot podem fer referència a dos (o tres) pretendents que, al més pur estil dels culebrots sud-americans, emergeixen per sorpresa dels indrets més recòndits del món per dirigir-se a Meereen i demanar la mà de Daenerys. I, d’aquesta manera, precipitar el que duem quatre mil pàgines esperant: el retorn a Ponent pels seus furs de la legítima hereva del Tron de Ferro amb un gran exèrcit. I amb els seus tres dracs, és clar, la notícia dels quals ja ha arribat a Occident, on la seva amenaça comença a prendre’s més seriosament.

Cal advertir que a la segona meitat de Dansa amb dracs les trames oriental i occidental s’unifiquen i és per això que reapareixen alguns personatges de Festí de corbs. La divergència geogràfica desapareix i l’acció s’unifica. L’acció ha avançat més enllà del final de Festí de corbs i, a partir d’aquest punt, la narració discorre ja per uns camins més convencionals quant a ordenació dels capítols.

Hem dit en començar aquesta ressenya que aquests dos volums es desbordaven, que eren desmesurats. Allà ens referíem a l’aspecte més tècnic. Però el cert és que també es poden aplicar aquests adjectius a d’altres aspectes. Per exemple, Martin s’agrada molt en els episodis explícitament sexuals (potser els més explícits i els més sexuals de tota la saga) i, si és possible, fa ostentació d’un sadisme, d’una crueltat i d’un refinament en la violència que supera tot el llegit fins ara en els llibres anteriors. Gratuït? Això queda al gust de cada consumidor. Però no oblidem la naturalesa  del món de la Cançó de gel i foc.

Com a novetats (relatives) respecte els altres volums, destacar-ne sobretot dues: per un costat la proliferació de capítols no centrats estrictament en un dels personatges coneguts, sinó de tipus més generalista (sens dubte per aconseguir donar una major coherència a tot l’entramat) i, per un altre, una major presència de tot el que són les cançons, les històries i les llegendes, encarades a reforçar el que és l’aparat mitològic de la novel·la. Ara bé, l’alternança entre el conegut narrador general en 3a persona i la veu en 1a dels propis protagonistes (normalment marcada entre cometes a cada capítol), en una mena de monòleg interior, que tants bons resultats li ha donat a l’autor fins ara, es manté.

Més sexe, més sang. Més fred. Més Martin que mai. 20 anys després d’aquell Joc de trons, i amb 67 dies del nom a coll, Martin encara sembla que pot donar molta guerra. Ara sí: arriba l’hivern.

Però, i Els vents de l’hivern, quan arribarà? Aquesta és la qüestió…