CORALINE (2002) – Neil Gaiman

Autor: Neil Gaiman
Títol: Coraline (Coraline)
Editorial: Empúries / Salamandra
Any: 2003 (2002)
ISBN: 9788475963563
Valoració: ★★★★

 

Sempre és un plaer llegir Neil Gaiman. Ja sigui en la seva faceta d’autor de còmics (inoblidable la mítica Sandman) o en la de novel·lista de ciència-ficció (no menys inoblidable el clàssic modern American Gods), totes dues d’imminent aparició a la pantalla (gran la primera; de la TV la segona). No és un plaer menor llegir els seus contes infantils. Infantils? Bé, aquesta etiqueta sempre resulta reduccionista i en realitat diu molt més dels prejudicis i els complexos dels lectors i els crítics de mirada miop que s’hi apropen que de la veritable dimensió de l’obra en qüestió. Fa poc vam ressenyar en aquest mateix espai L’agulla i la noia adormida, una deliciosa actualització de diversos contes clàssics. Ja fèiem notar en aquella ressenya la nostra admiració per la grandesa de Gaiman a l’hora d’explicar de manera diferent el que ja ha estat dit cent vegades. Avui us en duem un de més antic, Coraline, un altre d’aquests contes infantils que farà les delícies dels bons lectors de totes les edats.

Coraline és una nena estranya, diferent. Des de l’inici alguns estrafan el seu nom i l’anomenen Caroline, la qual cosa la fa enfadar. Només començar, l’autor ja ens adverteix de quin serà el propòsit del llibre: l’alteració de la realitat, però només a mitges. La punteta i prou. Caroline té molt de Coraline, sense ser ben bé iguals. Aquesta serà la naturalesa ambigua del relat.

coraline+mouse+illustrationEls seus pares, sempre atrafegats, li presten poca atenció i ella s’entreté explorant. La mudança a una nova llar no l’ajudarà a ésser més sociable, però li brindarà l’oportunitat de descobrir veïns nous i llocs nous. Serà així com coneixerà les senyores Spinck i Forcible, i el senyor Bobo, que ensinistra ratolins. També serà així com es toparà amb una estranya porta tancada al saló del seu apartament, que du a un apartament adossat al seu i idèntic. Alguna cosa tindria a dir H.G. Wells d’aquesta porta en el mur, sens dubte. Quan Coraline aconsegueixi travessar-la i endinsar-se a l’altre apartament començarà de debò el conte. Però no de fades, sinó de terror. De la mateixa manera que Alícia va haver de travessar un mirall per endinsar-se al seu particular món de les meravelles, Coraline ho fa per aquesta porta. A l’altra banda, un món revers del seu món quotidià (una altra casa gairebé igual, una altra mare gairebé igual, un altre pare gairebé igual; visions reflectides en un mirall que deforma), ens submergeix en un malson inquietant que no pot menys que dur-nos a qüestionar la consideració de literatura exclusivament infantil d’aquesta obra.

Nens atrapats a la paret, víctimes antigues que clamen venjança, una altra mare que és i no és la mateixa, un monstre mancat d’afecte i incapaç de saber donar-ne. Tràgic i terrible alhora. La sensació d’estranyament és increïblement poderosa, com la tristesa i la melancolia que impregnen de lirisme la prosa de Gaiman en aquest relat extraordinari, amb un portentós sentit de la meravella. En la línia dels grans relats infantils per a nens de totes les edats (des del Momo de Michael Ende a El castell ambulant de Diana Wynne Jones passant, és clar, pels viatges al meravellós de Lewis Carroll) aquesta novel·la s’insereix en la millor tradició fantàstica i, per tant, acaba parlant-nos no tant d’un món imaginari sinó d’un altre ben real. Qualsevol amant del gènere sap bé que la fantasia és metàfora de la nostra realitat. Aquest altre apartament paral·lel al de Coraline és una distorsió de l’apartament real, com la fantasia és una distorsió de la nostra realitat quotidiana.

Escrivia C.S. Lewis:

Certes històries que no són mites en sentit antropològic, que han estat inventades per autors coneguts en períodes d’alta civilització, tenen allò que anomeno “qualitat mítica”: històries com les del Dr. Jekyll i Mr. Hyde, La porta del mur de Wells o El castell de Kafka.

També Coraline?

Igual com a L’agulla i la noia adormida, recomanem aquesta vegada també la lectura del llibre en format paper i no en digital, per poder gaudir en tota la seva esplendor dels excel·lents dibuixos de Dave McKean.

Daniel Genís

Daniel Genís

Doctor en literatura. Professor de llengua a secundària. Culturalment dispers. És el fundador i mantenidor d’aquest web. També a @fantastik_cat

dgenis has 288 posts and counting.See all posts by dgenis

2 thoughts on “CORALINE (2002) – Neil Gaiman

  • 23 de març de 2016 at 23:01
    Permalink

    Paral·lelismes amb “El laberinto del Fauno” a nivell cinematogràfic?

    Reply
    • Daniel Genís
      23 de març de 2016 at 23:34
      Permalink

      Ostres, doncs no hi havia pensat. I no els acabo de veure, la veritat. Gaiman em recorda més el Tim Burton de Eduardo manostijeras o Pesadilla antes de Navidad, a nivell cinematogràfic.

      Reply

Deixa un comentari