Article: Otaku. De la paròdia al gènere de culte

Nota abans de començar: Als que ara us pregunteu què té això a veure amb El Biblionauta:

El Manga conviu de forma natural amb el còmic, fins i tot amb la novel·la, a més de tenir una vinculació directa amb el cinema. Quantes vegades al llegir una bona novel·la ens hem posat les mans al cap en veure la versió en pantalla gran? Amb el Manga és comú veure com una història s’inicia com un còmic, continua la trama en sèrie anime i culmina en un OVA (original vídeo animation). Tot això sense destruir la història ni els personatges, crec que és una cosa que només passa en aquest gènere i és a causa de la versatilitat del tipus de gent que és fan d’aquestes històries, ja que estan més predisposats a seguir als seus personatges a través de mitjans diferents.

Llestos…? Som-hi!

Tots tenim una sèrie o pel·lícula d’animació, clavada com una espina al cor.

Les afirmacions absolutes solen caure pel seu propi pes, però deixeu que us posi a prova amb aquesta petita llista:

  1. Mazinger Z. Gō Nagai. 1972
  2. Heidi. Isao Takahata. 1974
  3. Space Battleship YamatoLeiji Matsumoto. 1980
  4. Dr. Slump. Akira Toriyama. 1981
  5. AkiraKatsuhiro Otomo. 1982
  6. Bola de Drac Z. Akira Toriyama. 1984
  7. Neon Genesis EvangelionYoshiyuki Sadamoto. 1995
  8. Ranma 1/2Rumiko Takahashi. 1987
  9. Pokémon. Masamitsu Hidaka. 1997
  10. El viatge de ChihiroHayao Miyazaki. 2001
  11. El castell Ambulant. Hayao Miyazaki. 2004

Si cap d’aquestes propostes no t’ha arrencat un sospir, tranquil, simplement em reafirmo: ets l’excepció que confirma la regla.

Les sèries anime japoneses van ser durant dècades considerades paròdies de l’animació occidental. Gràcies a un mal concepte generalitzat de què hauria de ser un llargmetratge d’animació, l’estil a què ens tenia acostumats els estudis Disney va marcar durant dècades el que la gent esperava d’una pel·lícula de dibuixos animats. Aquí a casa, l’anime va lluitar per fer-se forat entre el públic infantil, destacant breument en els 70’S amb sèries com Mazinger ZHeidi o Marco, dels Apenins als Andes. Després va tenir una llarga època de sèries de baixa qualitat fins que va arribar Dr Slump i Bola de Drac Z.

És interessant observar que van ser les TV de cadenes autonòmiques les que van apostar per aquest tipus de contingut. Sent TV3 la primera a emetre Bola de Drac Z, fent ressorgir el gènere anime entre el públic infantil i un altre que ja havia deixat enrere l’adolescència.

bola de drac
Obertura de la sèrie d’animació japonesa Dragon Ball (Akira Toriyama, 1984).

A partir d’aquest punt l’evolució del que avui es coneix com Cultura Anime o Manga es va desenvolupar exponencialment de manera que avui dia és difícil seguir la pista de totes les subdivisions que s’han creat. Shonen, Shojo, Gore, Harem, Harem revers, Yaoi, Yuri, Kodomo, Maho Shojo, Loli, Shota, Spokon.

Podem dir que l’anime va arribar a la seva edat adulta més o menys alhora que els seus fans. En una època en la qual els amics et podien avergonyir en públic preguntant-te: “Ah! a tu t’agraden els dibuixos animats?” Es va estrenar Akira.

Una pel·lícula d’anime dirigida a un públic adult, una animació avançada a la seva època i un argument que només podia ser explicat en format anime.

He de reconèixer que la primera vegada que vaig veure Akira no vaig entendre l’argument. Tot era massa estrany, massa diferent del que estava acostumat. En visualitzacions posteriors vaig anar apreciant la complexitat dels detalls, la qualitat indiscutible de l’animació i l’estructura dels turmentats personatges.

akira
Fotograma de la pel·lícula d’animació japonesa Akira (Katsuhiro Otomo, 1982)

Akira s’ha convertit en la meva pel·lícula de culte, i amb això arribem al tema del dia. Què fa que una sèrie o pel·lícula es converteixi amb el temps en adorada o menyspreada?

La tècnica de l’animació? L’argument? El finançament de la productora? Per què els teus amics diuen que és bona o que és dolenta? No, es crea en el moment de la visualització, aquest breu període de temps que pot ser d’una a dues hores. On variables tan efímeres com l’estat d’ànim, la companyia del moment, les ganes de deixar-te sorprendre per alguna cosa nova, poden convertir aquest moment en una cosa que recordaràs per sempre.

Per a mi “sèrie de culte” és tot allò que t’encanta i no saps per què. I això està bé, en un món cada vegada més informatitzat i analitzat és bo que encara ens quedin, “no sé” o “perquè sí”.

Carlos Acedo

Carlos Acedo

Aficionat a la programació informàtica. Culturalment dispers. L'apassionen els gèneres fantàstics. Ell és @Tendenciaweb i Girona Fictícia.

cacedo has 16 posts and counting.See all posts by cacedo

3 thoughts on “Article: Otaku. De la paròdia al gènere de culte

  • 26 de març de 2016 at 11:02
    Permalink

    Per les noves generacions els animes que tenim al cor són One Piece, el Detectiu Conan o Shin Chan. Aquests que menciones ja es poden considerar fins i tot clàssics.

    Reply
    • Daniel Genís
      26 de març de 2016 at 16:58
      Permalink

      Els clàssics són immortals! Alguns d’aquests nous amb el temps també ho seran.

      Reply
    • carlos acedo
      26 de març de 2016 at 23:24
      Permalink

      Sóc molt fan de Shin Chan, i sí, és cert que cada generació va creant els seus propis ídols que amb el temps es consideressin indispensables per entendre l’anime..
      Com diu Daniel els clàssics són immortals. I pel que jo sé, Shin Chan ja porta 16 anys a TV3, amb la qual cosa ja li podem penjar també l’etiqueta de clàssic.
      De tota manera, segueix atent al Biblionauta, farem un bon repàs a tot el manga, el vell i el nou.
      Salutacions.

      Reply

Deixa un comentari