Joan Marcé (Viladecans, 1965) és arquitecte de professió i escriptor per vocació. Precisament va ser la seva feina que el va dur de Barcelona a Olot a Besalú i a Banyoles, on actualment desenvolupa la seva activitat professional. L’any 2008 inicia una col·laboració al setmanari La Garrotxa sobre arquitectura ecològica i sostenibilitat que deriven en una sèrie d’articles d’opinió i que van descobrir-li l’afició per l’escriptura.

A part d’aquests articles periodístics, Marcé també és autor d’un dels relats del recull Mètode. Científics lletraferits (Universitat de València) i de les novel·les Un intrús a l’estany (Ed. 62, 2011), finalista al Premi Ictineu 2012, i El visitant (EDM, 2015). Es tracta de les dues primeres parts de la trilogia de ciència-ficció El missatge, que l’autor està a punt d’enllestir amb el tercer i últim volum.

El Biblionauta: Et veuries capaç de resumir breument les línies argumentals de la trilogia, sense fer cap spoiler, és clar?

Joan Marcé: A les primeres pàgines es planteja una pregunta simple en aparença: què passaria si avui descobríssim que la vida a la Terra, i també nosaltres, no som conseqüència d’un cúmul de casualitats i de la cega evolució biològica, sinó el producte d’un experiment, d’una llavor plantada? Aquest és el fil argumental al que s’enfronten els personatges. L’obra es divideix en tres actes, tres novel·les amb tres arguments i temàtiques diferents que poden llegir-se per separat. Com baules d’una cadena, cada una es tanca i té sentit per se però també enllaça amb la següent i el perquè de la cadena i de la conclusió final només s’entén llegint les tres.

EB: No m’imagino com es deu preparar una obra com aquesta. Segur que cada autor té el seu sistema. Quin és el teu: vas preveure des d’un bon principi que faries una trilogia i vas estructurar perfectament la trama dels tres llibres? O bé vas anar construint-la sobre la marxa?

JM: Complicat… L’intrús va néixer com una novel·la tancada, però la fal·lera d’escriure i un parell de idees em van decidir a continuar-la quan encara estava en procés d’edició. Sabia com havia de ser el final però per arribar-hi calia explicar un munt de coses. El meu procés és molt pesat: escrius, llegeixes, esborres, reescrius, tornes a llegir… Llegir-te, qüestionar-te i no tenir mandra d’esborrar per tornar a escriure és el més important. Al final, el resultat no és tant el que volies escriure com el que t’agrada llegir.

EB: Una trilogia de 400 pàgines el volum, de ciència-ficció i en llengua catalana. I d’un autor novell, que no és precisament un jovenet… Sembla una combinació arriscada! Què et va dur a iniciar-te en la literatura en aquell precís moment de la teva vida? I sobretot: què et va dur a escriure del gènere sobre el que vas decidir escriure?

JM: Crec que l’escriptor voldria ser l’autor d’aquelles novel·les que l’han fet xalar i a mi sempre m’han fascinat les històries llargues, intenses, vertiginoses, d’aquelles que et treuen la son i et fan regirar al sofà. Jo vaig descobrir la novel·la adulta llegint a Forsyth i Le Carré, i imagino que vull escriure històries com les seves. No vaig triar, i de fet no n’era conscient, d’escriure ciència-ficció. Simplement vaig anar desenvolupant una idea al voltant d’un enigma científic. El català és la meva llengua materna, però com passa als que tenim una edat, tota la formació acadèmica l’he rebut en castellà. Va ser un gran repte intentar-ho i n’estic molt satisfet. Ara començo a entendre com van els pronoms febles i què són les dièresis. Respecte del perquè del moment, resulta que sóc arquitecte i d’un dia per l’altre els promotors es van extingir com a espècie. Escriure va ser la manera de mantenir el cap ocupat.

EB: Un intrús a l’estany, el primer volum de la trilogia, va ser editat originalment per una editorial de les que diríem “potents”, Edicions 62, però que no compta amb cap col·lecció exclusiva de gènere fantàstic. Com va anar que t’ho publiquessin ells? Vas notar que confiessin en el gènere fantàstic? T’ho vas rumiar molt abans d’acceptar?

JM: Ningú que no hagi publicat res pot parar-se a rumiar davant d’una oferta de 62 o de qualsevol gran editorial. L’oferta era bona i van fer bé la seva feina. Per desgràcia, com tu apuntes, la novel·la els agradava però no volien ni sentir a parlar de fantasia ni de ciència ficció. Van canviar el títol per fer-lo més proper als que consideraven potencials lectors i de la sinopsi a la contraportada va desaparèixer qualsevol referència a aquests gèneres. Per qüestions de màrqueting van optar per presentar-la com una novel·la d’intriga d’àmbit local, tot i que Banyoles és només un dels molts escenaris on transcorre la història. Crec que es van equivocar… Però la intenció era bona.

EB: El segon volum, El visitant, en canvi, te l’has autoeditat. Per què? L’experiència que vas tenir amb una editorial “convencional” no va ser prou positiva? Explica’ns a què és degut aquest canvi i els pros i els contres que has trobat en els dos casos.

JM: El problema amb les editorials és que per a ells els llibres tenen un període de vida molt curt. Et publiquen per Nadal i a Sant Jordi ja no tens espai a les lleixes ni a les taules. Hi ha novetats cada mes i s’han de vendre. L’autor, per descomptat, ho veu diferent i pot sentir-se traït. Per altra banda, l’autoedició és cara i molt dura i no la recomano a qui no tingui molt de temps, un bon cotxe i una moral de ferro, però és una experiència positiva si vols saber tot el que comporta convertir un manuscrit en un llibre i fer-lo arribar als lectors. Els mitjans que ofereix una editorial són limitats però, sobretot la difusió i la distribució, són bàsics, gairebé insubstituïbles.

EB: Si un autor novell amb una novel·la de ciència-ficció a les mans et demanés a quina porta és millor que truqui per publicar la seva obra, què li diries, després de la teva doble experiència?

JM: Fent conya li diria que s’ho fes mirar… Bel Olid, presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana va dir que qui pretengui viure d’escriure en català s’ha equivocat de professió o de llengua. Si li afegeixes el handicap d’un gènere minoritari ja és per penjar-se… Tot i així s’ha d’intentar, però cal ser optimista i molt pesat. Si la història és bona i hi ha sort i molta dedicació, acabarà arribant al seu públic. L’autora de Harry Potter ja havia desistit desesperada quan va rebre una primera oferta. Qui podia imaginar-se que unes històries de nens aprenents de bruixot poguessin interessar ningú? Doncs això, ningú. Però resulta que interessaven a tothom. El problema és que les editorials volen publicar el que ja s’està venent i en realitat s’entesten a publicar el que ja s’ha venut.

EB: La trilogia El missatge té les característiques d’un best-seller, la qual cosa no vol dir que no hi puguem trobar rigor i qualitat estilística. De fet, la majoria de crítiques que han aparegut de les teves dues novel·les han estat enormement positives. En canvi, però, dóna la impressió que el llibre no ha assolit tot el ressò que es mereix. Per què creus?

JM: Això dels best-seller… El nom només vol dir “el més venut” i totes les grans obres de la literatura des de Shakespeare fins a García Márquez, Joyce o Dostoievski han estat best sellers. Best-seller no és un gènere sinó un resultat de vendes. Respecte del que escric, crec que, com en tot, cal trobar un promotor que hi cregui, que estigui disposat a arriscar i tenir molta sort. Hi ha novel·les fluixíssimes que s’han venut com xurros i d’altres excel·lents que no han sortit del calaix. Pel mig ens movem la resta.

EB: En relació a això, et voldria preguntar si en algun moment t’ha passat pel cap que potser hauria estat millor per a tu haver escrit la teva obra en castellà, per poder arribar a més gent? Digues, creus que haver-la fet en català l’ha limitat més del compte? Tens el projecte de traduir-la?

JM: En nombre de lectors potencials, el mercat en català no arriba ni al 2 per cent del del castellà. Un gran èxit aquí pot arribar a vendre 40.000 exemplars. L’última d’en Zafón, sense ser cap meravella, va tenir una tirada inicial d’un milió… No hi ha punt de comparació. La traducció està en marxa però cal que algú hi cregui i la recolzi.

EB: Per tot això, quina és la teva visió de l’estat actual del gènere fantàstic escrit en llengua catalana: Com el veus? Creus que és un gènere reconegut per les editorials del nostre país i prou conegut pels lectors?

JM: El gènere té molts adeptes i sembla que cada cop en té més, però els grans èxits arriben sempre de fora. El problema és que les editorials tendeixen a importar èxits consolidats en lloc d’apostar pel talent local, que n’hi ha.

EB: Segurament ser “de províncies” tampoc t’ha ajudat a què es conegui la teva obra, oi?

JM: Jo vaig néixer al Baix Llobregat i he viscut mitja vida a Barcelona, però a l’editorial li va agradar molt que visqués a Besalú en aquell moment. El “provincianisme” de L’Intrús a l’estany va ser una de les seves apostes. Ara, amb una portada on sortís Barcelona (on també passa una part central de l’obra) crec que n’haguéssim venut bastants més.

EB: Recentment has participat a una Ter-Cat a Argentona, on vas poder presentar El visitant a aficionats al gènere fantàstic i, també, a la Llibreria Low Cost de Figueres en farem divendres la presentació. Creus que el ressò d’actes com aquests arriba a Barcelona o que no canvien gens les coses? Quins són els mitjans que un autor que s’autoedita té per donar-se a conèixer? Ets molt actiu a les xarxes socials?

JM: Barcelona és molt gran i molt heterogènia i acull centenars de presentacions cada setmana. Tret del Premi Sant Jordi em sembla que res té un ressò important. Les xarxes són útils i s’hi ha de ser però crec que el que compta són els grans mitjans de comunicació. Una entrevista a TV3 o als grans diaris et dóna una visibilitat que no et dona Internet.

EB: Personalment, al llegir el teu llibre vaig quedar sorprès pel ritme. Malgrat ser un(s) llibre(s) extens(os), la successió d’esdeveniments fa que passi(n) volant. En aquest sentit, m’ha semblat molt cinematogràfic. És una impressió meva o creus que el cinema també pot estar entre els referents de la teva obra?

JM: El cinema beu des de sempre de la literatura. No hi ha una bona pel·lícula sense un bon guió, i el guió és narrativa. Jo, i crec que tothom i potser encara més els afeccionats a la ciència ficció, visualitzem el que llegim. Em passa també a l’escriure. Veig l’escena abans d’explicar-la, imagino els personatges, els posats, les actituds… I si no sóc capaç de veure-la sé que no funcionarà.

EB: I pel que fa a d’altres obres literàries i escriptors, de qui creus que t’has impregnat més a l’hora d’escriure?

JM: De tot el que he llegit. Crec que mai he intentat semblar-me conscientment a ningú i mai he sigut un lector constant ni metòdic. He fet tastets i m’he emocionat amb tot el que et puguis imaginar: des de Forsyth a Lovecraft, a Sven Hassel, a Poe, a Borges, a Verne, a Tolstoi, a Hemingway, a Montalbán, a Astèrix, a Manara, a Tintin… Tot és bo si t’agrada i en pots aprendre.

EB: Un altre aspecte que em va cridar molt l’atenció quan vaig llegir El visitant va ser la gran quantitat de coneixements, ben diversos, que hi ha. Parles de biologia, geopolítica, física quàntica, paleontologia, criptografia, etc. I dóna la impressió que tens un domini acurat de cadascun d’aquests temes. Digues, ets una mena d’home del Renaixement o bé t’encanta la tasca de documentació?

JM: Sóc una rata lectora i no puc evitar-ho. No llegeixo gaire llibres des que escric però cada dia devoro tots els diaris que trobo al bar. No m’interessen gaire el titulars ni l’actualitat però em menjo tots els articles de divulgació del que sigui, des d’Història fins al sexe dels àngels. No sé res concret però de tot en sé una mica: Aprenent de tot i mestre de res, que diuen. És un bagatge curt però ample i molt útil per saber què vols buscar quan ho necessites.

EB: Acabo: En quin punt tens el tercer volum de la trilogia? Ens en pots avançar alguna cosa?

JM: Ja ha sortit del forn i espera pretendent. La primera tenia una trama científica, la segona arqueològica i aquesta té un punt més de psicologia. Confronta des de punts de vista diversos la veritat amb la realitat… És un joc de miralls amb molts actors i molts escenaris, però la intriga segueix sent el ciment que ho lliga tot.